Sobre Manuel Sacristán Luzón

La filosofia catalana a la postguerra

2011-09-11T05:10:00.000-07:00

Textos redactats per Antoni Albert, Albert Botta, Joaquim Bretxa i Pere de la Fuente

La militancia de cristianos en el partido comunista. Materiales, núm. 1, gener-febrer, 1977, pàgs. 101-112

2011-01-24T11:45:00.000-08:00

MSL. La situación política i ecològica en España y la manera de acercarse críticamente a esta situación desde una posición de izquierdas (10/V/1979)

2010-02-23T02:26:00.000-08:00

MSL. Pacifismo, ecología y política alternativa. Icaria, Barcelona, 1987, pp. 18-23

Marxisme de càtedra

2010-02-21T10:54:00.000-08:00

No hi ha més remei que dir aquesta grolleria en el més intempestiu dels moments, que és aquest. El marxista de càtedra es troba fora de l'ànima de la tradició marxista, que no és una tradició de la ciència, sinó de la militància revolucionària. El marxisme de càtedra, biblioteca i sala de conferències és molt confortable, fins que fa crisi.

Mentrestant evita haver d'estudiar física, química, matemàtica, agronomia, economia, etc. i evita molestar-se en la vida quotidiana com el militant. Tot això emparat pel marxisme de veritat, el dels partits i sindicats. Quan aquests es troben en crisi, s'acaba el suport. L'intel·lectual marxista té la solució típica de l'intel·lectual: a veure qui disposa ara del bon candeler en el qual posar-se.

Les melancolies de l'alienació només són filosòfiques per a l'intel·lectual. No per a l'obrer en atur.

Sobre dialèctica, El Viejo Topo, Barcelona, 2009, p. 262

Notes de lectura de Lucio Colletti ("La crisi del marxisme" a L'Espresso)

Marxisme no és teoria, és intent de programa. Política és ètica

2010-02-19T10:11:00.000-08:00

"El marxisme no és teoria, sinó intent de programa (sobre un desig), que s'intenta fonamentar en crítica (Ballestero) i en coneixement científic. No s'ha de ser marxista (Marx); l'únic que té interès és decidir si un es mou, o no, dintre d'una tradició que intenta avançar, per la cresta o carena, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d'una mar en la qual ambdues conflueixen."

MSL. Sobre dialéctica, El Viejo Topo, Barcelona, 2009, p. 263

Anotació de lectura sobre un text de Colletti ("La crísi del marxisme", L'Espresso)

MSL. Entre sol y sol. Laye n. 19, Maig-juliol 1952

2010-02-13T11:34:00.000-08:00

MSL: Sobre dialéctica, El Viejo Topo, Barcelona, 2009

2010-01-18T11:36:00.000-08:00

Salvador López Arnal. Donde habita el olvido. Carta a EL PAIS (31.07.2001)

2010-01-09T11:39:00.000-08:00

Salvador López Arnal. Motivos para hablar de Sacristán. Carta a EL PAIS (25.05.1998)

2010-01-02T01:17:00.000-08:00

¿A QUE "GENERO LITERARIO" PERTENECE EL CAPITAL DE MARX?

2009-12-19T10:44:00.000-08:00

Metodologia de les Ciències Socials. UB Curs 1977-1978. Exercici 1

2009-12-07T04:39:00.000-08:00

Copèrnic, Bacon, Descartes, Goethe. Peus de foto per a un calendari

2009-11-28T01:57:00.000-08:00

MSL. Per llegir el Manifest Comunista. Edició clandestina del CE del PSUC el febrer del 1972

2009-11-13T09:58:00.000-08:00

1 El naixement del Manifest

En el pròleg de l'edició alemanya de 1872, Marx i Engels diuen que el Manifest és un document històric i assenyalen diverses parts d'ell que consideren caducades. Si així ocorria el 1870, més ha d'ocórrer un segle després. El Manifest va ser escrit entre novembre del 1847 i mitjans de gener de 1848 per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una organització clandestina formada per emigrats alemanys, sobre tot en França. Regnava llavors en aquest país Lluís Felip d'Orleans,anomenat el "Rei Burgès". El seu règim havia començat el 1830 mitjançant una revolució que va enderrocar la monarquia absoluta i va implantar la monarquia constitucional (en la qual el rei no pot fer legalment el que vulgui com en la primera, sinó que es troba sotmès a la constitució). Però aquest règim anava buscant des de feia anys un compromís amb les velles monarquies absolutes d'Europa (principalment amb Àustria) per consolidar el poder d'una aliança entre la burgesia i l'aristocràcia. El desenvolupament del proletariat a Alemanya era molt escàs. A França era més considerable; el proletariat francès havia protagonitzat l'esmentada revolució del 1830; el febrer de 1848 (però aquesta experiència ja no pot recollir-la el Manifest) enderrocaria la monarquia burgesa i el juny de 1848 anava a intentar (fracassant) enderrocar la república burgesainstaurada el febrer. Entre els obrers francesos (i els alemanys emigrats) tenia en 1848 una gran influència el socialisme antic o utòpic. Per això el Manifest dedica bastants pàgines a la crítica de les diverses branques d'aquest socialisme.

(Si es té ocasió d'estudiar amb algun detall aquest període de la història d'Europa cal fer-se com a estudi important per comprendre millor les circumstàncies en les quals va cristal·litzar gairebé definitivament el pensament de Marx; els anys 1830 i 1848 constitueixen un últim període revolucionari burgès, en el qual fa els seus primers actes de presència revolucionària la classe obrera com a tal, és a dir, amb consciència de ser una classe i amb perspectives polítiques diferents a les dels seus ocasionals aliats. Sobre la revolució de 1848 a França es pot veure el llibre de Karl Marx La lluita de classes a França.)

En la mateixa Lliga dels Comunistes que va encarregar la redacció del Manifest les idees eren encara poc precises. El propi Marx no havia construït encara la seva teoria de la plusvàlua i molts membres de la Lliga eren més o menysel que avui anomenaríem anarquistes. Aquestes dues circumstàncies ens permeten comprendre millor, per una banda, que en el Manifest falti alguna idea importantdel pensament clàssic de Marx, i per altra que Marx i Engels hagin estat (potser intencionalment o per faltar-les encara claredat a ells mateixos) ambigus o foscos en alguns punts, potser amb l'objectiu de que els membres de la Lliga de tendències anarquistes aprovessin l'escrit (Bakunin, que 23 anys després es va separar de la Internacional amb els anarquistes, acceptava el Manifest encara el 1879, data en la qual el va traduir al rus).

Com es veu, ni tant sols un dels textos més clàssics del marxisme com és el Manifest pot llegir-se com si fos una peça definitiva en totes les seves parts i sobre la qual no calgués ja tornar mai per comprovar si encara recull suficientment la realitat. La persona que s'interessa per l'estudi del marxisme ha de saber des de les seves primeres lectures que el marxisme no pot ser un dogma que es presenti fet i acabat, detallat i perfecte.

Algunes de les raons per les quals el marxisme no pot veure's com a un dogma poden resumir-se així:

1r El marxisme (contra el que fan creure els manuals) no és un sistema filosòfic per explicar-lo tot. Engels, d'acord amb Marx, escriu que l'explicació dels fets del món és cosa de cada ciència (de l'economia, de la física, etc...), i que la vella filosofia, que és com una mena de superciència que pretén explicar-lo tot, fins i tot les mateixes ciències, està cridada a desaparèixer, perquè aquesta pretensió respon en realitat a insatisfaccions humanes que es superaran, com la necessitat de religió. La filosofia tradicional i el dogma són bàsicament ideologia, no coneixement. El marxisme, vist com a teoria encara que no és només teoria sinó també pràctica revolucionària inspirada en aquest aspecte teòric, és la pressa de consciència de l'actitud científica. La consciència científica és la clau de la ciència, però no és la ciència.

2n En segon lloc, la pressa de consciència de l'actitud científica davant la realitat és històrica; depèn del grau de coneixement de la realitat, i per això canvia.

2 El "nucli" del Manifest

Pel que fa al concret període històric en el qual van viure els clàssics del marxisme i vivim nosaltres, el període de la societat capitalista burgesa i més engeneral, el període de les societats precomunistes, els propis Marx i Engels assenyalaren allò permanent del marxisme; en el pròleg a l'edició anglesa del Manifest de 1888 varen dedicar unes línies a definir "la idea bàsica que constitueix el seu nucli".

"Aquesta idea consisteix en el següent: que en cada període històric el mode predominant de producció econòmica i de canvi, així com l'organització social que se'n deriva necessàriament, constitueix l'única base damunt la qual s'aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d'aquest període; que consegüentment, tota la història de la humanitat, d'ençà de la dissolució de l'ordre gentilici primitiu amb la seva propietat comunal damunt la terra, ha estat una història de lluites de classes. Lluites entre classes explotadores i explotades, entre classes dominants i oprimides; que la història d'aquestes lluites de classes representa una sèrie d'evolucions, i que en l'actualitat han assolit un grau de desenvolupament, en què la classe explotada i oprimida el proletariat no podrà aconseguir el seu alliberament del jou de la classe explotadora i dominant la burgesia sense alliberar, simultàniament i per a sempre, tota la societat de tota l'explotació i opressió de totes les diferències de classe i de totes les lluites de classe."

3 Qüestions per a la discussió

A continuació algunes qüestions de fons discutibles avui. Segons el punt de vista i els interessos pràctics de cada alumne o grup d'alumnes aquestes qüestions semblaran més o menys importants. Per això la llista següent és només una indicació de temes o continguts possibles per a la discussió no ja de la qüestió "Què és el que diu el Manifest?, sinó de la qüestió "És veritat el que diu el Manifest aquí? Si ho és, "Com ho és? Com el 1848? D'una altra manera?"...

3.1 Qüestions teòriques generals

3.1.1 El paper dels factors sobreestructurals

En el "nucli" del Manifest es diu que el mode de producció que ocasiona un mode d'estar organitzats els homes socialment, és la base de la seva manera d'organitzar-se i viure políticament i culturalment. El problema està en precisar què vol dir que la vida política i la vida cultural es construeixen sobre la base economicosocial. Si es vol dir que tot el que hi ha en la política o en la cultura ve directament i immediatament sense marrades o mediacions, de la base economicosocial, llavors cap element de la política i la cultura (cap factor sobreestructural) no tindria mai influència en la base. Però en el mateix Manifest es citen al menys dos fets sobreestructurals (fets que són tot d'una peça polítics, tècnics, científics, militars, ideològics i religiosos) dels quals Marx i Engels diuen que han influ‹t sobre la base, sobre la marxa de l'economia burgesa que en aquell temps s'anava fent capitalista; aquests dos fets són el descobriment d'Amèrica i la circumnavegació d'Àfrica. A propòsit d'ells pot plantejar-se la qüestió de la importància dels factors sobreestructurals (de la política, la ciència, la tècnica, la cultura, la religió, el dret, etc.) i de la seva completa (dialèctica) relació amb la base.

3.1.2 El comunisme primitiu

En el Manifest es diu que tota la història és història de la lluita de classes. En un dels pròlegs posteriors a la seva redacció se exceptua d'aquesta afirmació l'anomenat comunisme primitiu. La hipòtesi del comunisme primitiu permet teoritzar sobre el començament de la lluita de classes, sobre el començament de la història a partir de la prehistòria. Engels ho fa en l'Anti-Dühring i en L'origen de la família, de la propietat privada i l'estat, però ja en el Manifest la qüestió planteja un problema i permet fer una observació que paga la pena discutir:

(a) El problema consisteix en la validesa que tingui avui la hipòtesi del comunisme primitiu en l'actual ciència prehistòrica, en l'antropologia i l'etnologia, a les quals en definitiva cal atendre. Ja que Marx i Engels es basaven en els treballs de Haxthausen, Mayer, i Morgan que tenen més d'un segle d'antiguitat.

(b) L'observació és que la hipòtesi del comunisme primitiu no els hi fou necessària a Marx i Engels per formular el "nucli" del marxisme i que la introducció posterior d'aquesta hipòtesi no obliga a rectificar res, sinó que els va permetre només complementar una tesi sobre la prehistòria. Això vol dir que en el marxisme hi ha fets comprovats i hipòtesis que són més o menys essencials.

3.1.3 La falta del concepte de plusvàlua en el Manifest

La teoria marxista de la plusvàlua consisteix en resum en el següent: l'origen del benefici de la burgesia capitalista considerada globalment com a classe i no com empresari per empresari, per simplificar la qüestió està en el fet de que el salarique el capitalista paga a l'obrer representa allò que l'obrer necessita per viure (amb família etc.) durant la jornada (entenen per "salari" "jornal"). Però l'obrer, com en general l'espècie humana, és creador mitjançant el treball; crea durant la jornada de treball més valor del necessari per alimentar-se, vestir-se, etc. I com per la relació capitalista entre el treball i el capital, tot el valor que l'obrer crea durant la jornada passa a ser propietat del capitalista, aquest es beneficia de la diferència entre el valor pagat a l'obrer (salari) i el valor creat per l'obrer durant la jornada. Aquesta diferencia s'anomena plusvàlua. (En la societat capitalista l'obrer no té més remi que sotmetre's perquè ell està mancat dels mitjans de producció la terra, les màquines, les matèries primeres, etc. que són propietat del capitalista. Per això, a diferència de la socialdemocràcia, el moviment marxistaleninista es proposa, més que suavitzar l'explotació de l'obrer sense eliminar el mode de producció capitalista, fer que els mitjans de producció passin a mans de la classe obrera.

La falta de la teoria de la plusvàlua en el Manifest té una importància diferent que la falta de la hipòtesi del comunisme primitiu. L'afegit d'aquesta última hipòtesi, efectivament no ocasiona cap correcció del marxisme del Manifest, sinó només una ampliació no essencial; li permet parlar de la prehistòria a més a més de la història (això últim és el seu objectiu essencial) i explicar el començament de la història. En canvi, l'afegit de la teoria de la plusvàlua ocasiona una ampliació essencial i una correcció del marxisme del Manifest:

(a) L'ampliació essencial consisteix en que la teoria de la plusvàlua permet una explicació del benefici capitalista i de l'acumulació del capital industrial, qüestions essencial per comprendre el funcionament de l'economia capitalista i que falten en el Manifest.

(b) La correcció és que ja no pot dir-se, com diu el Manifest que l'obrer ven treball al capitalista pel salari; allò que ven és força de treball, o sigui, la seva capacitat creadora de valor nou durant la jornada.

3.1.4 L'alienació

En el capítol III del Manifest al parlar del socialisme alemany, Marx i Engels rebutgen que els problemes socials o bàsics es considerin filosòficament (vegis allò dit més amunt a propòsit de la filosofia tradicional). I així, rebutgen per exemple, el tema de l'alienació. Aquest tema és avui molt discutit entre elsmarxistes; uns d'ells pensen que es tracta d'un residu idealista (procedent de Hegel) en Marx. Altres pensen en canvi, que és un tema essencial al marxisme. Per aquesta divisió els ideòlegs antimarxistes que escriuen sobre Marx, han trobat aquí un terreny molt adient per crear confusió i divisió en el moviment revolucionari (especialment entre les forces de cultura, estudiants, etc.). Naturalment, no s'aconsegueix res si davant d'aquests intents es contraposa només una simple ignorància del problema.

L'enfocament del tema de l'alienació en els textos clàssics del marxisme és en resum el següent.

(a) Abans del Manifest: Marx ha parlat d'alienació en el sentit general següent: l'home ha estat sempre sotmès, com si fossin forces per complet independents d'ell, a coses que ell mateix crea, com són les relacions interhumanes (l'organització economicosocial i política), les idees religioses, les idees morals i jurídiques i també els productes del seu treball. Encara que són obra seva, les creia i les continua creient poders externs independents que manen sobre ell; a això s'anomena estar alienat. (Pot veure's al respecte: Karl Marx, Manuscrits, economia i filosofia. Ha d'observar-se que en la seva joventut Marx donava poca importància a les relacions econòmiques que gairebé no havia estudiat encara.)

(b) En el Manifest: Marx i Engels es desentenen de consideracions filosòfiques tan generals, i veuen en els autotitulats socialistes alemanys que s'ocupen d'elles com les úniques o les més importants del socialisme uns paralitzadors de l'acció socialista concreta. Avui pot dir-se el mateix de la majoria dels filòsofs antimarxistes que escriuen sobre el tema de l'alienació (com el llibre del jesuïta Calvez).

(c) Després del Manifest: Marx (en el llibre I d'El Capital) va parlar d'un fenomen descobert per ell al qual anomena "fetitxisme de la mercaderia" que consisteix en el següent: quan un producte de l'activitat humana un pa, per exemple, passa al mercat, adquireix en el mercat un valor de canvi que és un valor abstracte, una relació matemàtica del canvi d'aquest producte per altres. Aquesta quantitat abstracta pot expressar-se en diners; per exemple, el pa val 100 ptes. El valor de canvi no coincidei amb el valor d'ús que és el valor nutritiu, estètic, moral, etc. del pa, des de les calories que doni a qui el menja, fins a les seves qualitats de sabor, tacte, etc. El producte humà dotat de valor de canvi s'anomena mercaderia i l'economia en la qual els productes apareixen de manera general com a mercaderies, s'anomena economia mercantil. Doncs bé: les mercaderies malgrat ser obra dels homes, estan regides per lleis que són independents de la voluntat d'aquells que han produ‹t els bens, així com independents també de la voluntat dels consumidors, d'aquells que aprofiten el seu valor d'ús; aquestes lleis són sovint fins i tot contràries a la seva voluntat.

La societat burgesa i especialment la capitalista generalitzen l'economia mercantil, mercantilitzen gairebé totes les relacions humanes: fins i tot la prestació d'un metge, d'un sacerdot, d'un artista es converteix en una mercaderia. El valor de canvi penetra fins i tot en aquestes relacions tan directament personals. Per això la societat capitalista presenta en general les relacions entre persones com regides per les lleis objectives de la mercaderia, independents de la voluntat d'aquestes persones. El producte humà convertit en mercaderia s'ha tornat un "fetitxe" com el fetitxe del salvatge primitiu, la mercaderia està produïda per l'home, però l'home se sotmet a ella com el primitiu al fetitxe. El món humà dominat pel fetitxe-mercaderia, es "fetitxitza" tot ell i l'home que viu en ell és un "fetitxista" a la força.

(d) En els últims anys de Marx: aquest i Engels, al parlar de la societat comunista com a "regne de la llibertat" i del comunisme com l'alliberament de l'home, pensen que en la societat comunista la producció no causarà aquesta fetitxització en els productes ni el fetitxisme generalitzat per l'economia capitalista (pot veure's sobre això Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha).

Aquest breu repàs permet segurament pensar que s'equivoquen elsmarxistes que consideren el tema de l'alienació com a no marxista. En tot cas, ésavui un punt de discussió important.

3.1.5 L'igualitarisme

S'entén per igualitarisme l'aspiració a la igualtat, però cal precisar. La desigualtat existent pot ser de tipus natural (uns més llestos o forts que altres) o social (diferencies de classe). Pel text del Manifest es pot veure que el comunisme marxista pretén destruir les societats dividides en classes, però que no ha estat igualitarista en el sentit acientífic anarquitzant ni tant sols en els seus començaments.

3.2 Anàlisi de la societat capitalista

Es probable que en 1847-48 Marx i Engels no creguessin que la societat capitalista aconseguís resistir durant tant de temps com està resistint. El fet de que Lenin hagués d'assenyalar-se a ell mateix la tasca d'escriure sobre l'estructura econòmica de tendència monopolista de tombant del segle XIX, és un indici prou convincent d'això. Per aquesta raó l'anàlisi de la societat capitalista que es troba en el Manifest no es correspon suficientment amb la situació de la societat d'avui. Marx i Engels, al suposar poca vida al capitalisme, no van preveure segurament fases de desenvolupament i trets del capitalisme que potser ja es podien percebre en la segona meitat del segle XIX. Per això la ideologia burgesa disposa en aquest àmbit, el de l'anàlisi de la societat capitalista i la seva evolució, d'una sèrie de conceptes de propaganda que resulta útil considerar per al desenvolupament del marxisme.

3.2.1 Les dues classes úniques

El Manifest afirma que la societat capitalista tendeix a dividir-se en dues classes úniques: la capitalista i la proletària. A això s'oposa avui la ideologia burgesa i en general conservadora amb dues afirmacions principals: la primera és unasimple confusió de conceptes, però la segona és més seriosa.

(a) La primera és: que els obrers molt qualificats de les indústries més avançades, que a vegades "tenen cotxe", a l'igual que els empleats (treballadors de la banca, de les oficines, etc.) constitueixen una nova classe mitjana; que els tècnics i els funcionaris constitueixen una altra; o es diu que "el conflicte social s'ha desplaçat de la producció al consum". Totes aquestes afirmacions es basen en un concepte de classe que no és el marxista.

Una classe és, segons el concepte marxista, un conjunt d'individus definits per la seva relació amb els mitjans de producció. I ni els obrers "amb cotxe", ni els empleats, han alterat les seves relacions amb els mitjans de producció; aquests segueixen sent propietat del capital. I tampoc altera aquest fet l'augment del consum quan es produeix.

(b) La segona objecció, la més important, és la següent: la gran indústria capitalista desenvolupa la necessitat de petites indústries a vegades artesanals, no capitalistes pròpiament dites. Per exemple, electricistes, lampistes, etc. Aquests artesans constitueixen una tercera classe intermèdia; són en efecte propietaris dels mitjans de producció que ells mateixos utilitzen; però aquests no són suficients per explotar la força de treball aliena d'una manera considerable i permanent; per tant no són capitalistes.

La qüestió és si aquesta situació pot ser duradora i compatible amb el progrés de l'economia capitalista, o si no és més bé un residu antiquat. Ja hi ha grans empreses de serveis tècnics i fins i tot científics, o companyies capitalistes que supleixen treballs anteriorment artesanals del tipus pintat, feina de paleta, empaperat, reparacions elèctriques, etc. Per altra banda, l'estat burgès probablement pot mantenir d'una manera artificial petites empreses artesanals, com manté en molts pa‹sos l'existència del petit propietari agrari. Però això últim és una despesa política, no econòmica que constitueix un fre a la producció capitalista mateixa.

La confusió possible en aquesta qüestió és la següent: una cosa és que amb la gran indústria capitalista i la seva evolució, sigui naturalment compatible amb una indústria artesana, els membres de la qual formarien efectivament una classe mitjana entre el proletariat i la classe capitalista, i una altra cosa és que amb la gran indústria i la seva evolució siguin compatibles indústries petites o menors, però també capitalistes, ja que en aquest cas no hi ha una tercera classe, sinó una capa especial de la burgesia capitalista potser amb més matisos i complicacions de les previstes pels clàssics del marxisme.

Per últim, ha d'observar-se que les tesis marxistes al respecte, les tesis de les dues classes úniques, són allò que s'anomena "lleis de tendència" o simplement "tendències". Les coses que afirmen les ciències socials són diferents de les que afirmen les ciències formals com per exemple la geometria; en geometria una línia no pot ser més o menys recta, sinó que és recta o no ho és; una societat capitalista en canvi, pot ser-lo en més o en menys, és a dir, les relacions de producció capitalistes, a banda de ser predominants, poden entrar en més o menys zones de la vida social. Així, al nostre país, l'entrada massiva dels monopolis en el sector dels serveis (el turisme, per exemple), és relativament recent.

3.2.2 L'estat burgès com a administrador dels interessos de la burgesia

Aquesta tesi suggereix una discussió sobre els punts següents:

(a) En quina mesura la lluita de la classe obrera en els últims cent anys pertorba aquesta funció de l'estat burgès.

(b) En quina mesura la divisió de la mateixa burgesia en capes i grups d'interès (per exemple, propietaris agraris, propietaris industrials, rendistes...) fa indirecta aquesta funció de l'estat, és a dir, impedeix que l'estat burgès pugui ser un administrador eficaç de tots els interessos de totes les capes burgeses al mateix temps.

(c) En quina mesura el trànsit del capitalisme competitiu al capitalisme monopolista afecta aquesta funció de l'estat, és a dir; si el sector monopolista predomina sobre tots els altres sectors burgesos, en quina mesura l'estat pot fer-se ressò dels interessos del sector no monopolista i ser "democràtic" per a tota la burgesia.

3.2.3 El canvi en la societat burgesa

La tesi del Manifest segons la qual és de la societat capitalista un canvi ràpid en la producció mateixa pot semblar contradictòria amb el "nucli" del Manifest, que suposa que un canvi en les relacions de producció és un canvi de tota la base social.

Cada un d'aquests canvis per ell mateix no altera el quadre general de la relació de producció bàsica que es refereix a la disponibilitat dels mitjans de producció (els bens que serveixen per produir altres) i a l'apropiació consegüent del producte. Cada classe segueix en la mateixa relació en que estava amb els mitjans de producció. Però en l'economia capitalista, en part per l'alliberament parcial de la ciència que és un dels èxits de la civilització burgesa, es produeixen moltes innovacions tècniques i pel principi del benefici s'acostumen a aprofitar gairebé totes. Tanmateix, l'acumulació ràpida de canvis quantitatius tendeix a preparar un canvi qualitatiu. aquesta qüestió té molta importància a propòsit de les perspectives de l'automatització en l'economia socialista. Amb tot, en la discussió d'aquest punt no ha d'oblidar-se que els canvis socials qualitatius, encara que tinguin el terreny preparat per canvis en la tècnica, etc., precisen de voluntat social per arribar a produir-se plenament.

3.2.4 La pauperització

Aquest tema és un dels més discutits avui, s'ha enriquit i ara es distingeix entre:

(a) Pauperització absoluta és el fet de que l'obrer guanyi cada vegada menys en valors d'ús (salari real) que determina la possibilitat d'adquirir els bens, els valors d'ús.

(b) Pauperització relativa: el fet de que l'obrer encara que guanyi cada vegada més (fins i tot en salari real) vegi augmentar el seu salari real menys del que augmenta la productivitat del seu treball.

I com és aquesta la que determina les necessitats humanes de cada època (ja que també les necessitats depenen de l'època, per exemple, la necessitat d'instrucció fa mil anys i avui), l'obrer, malgrat guanyar més és cada vegada menys capaç d'aconseguir els bens que es van fent necessaris per a la vida en un món de major productivitat del treball.

La discussió d'aquest tema en el Manifest (al final del capítol primer) conté na presentació molt interessant del problema que no ha estat estudiada com es mereix. Es diu que en el fons, la burgesia "no és capaç de dominar perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau la seva existència". I Marx i Engels afegeixen que el sistema capitalista obliga a la classe dominant al comportament següent respecte del proletariat: se li deixa decaure, però després s'arriba fins al punt en què la burgesia és la que ha de mantenir a extensos sectors del proletariat (nombroses persones que no produeixen: parats, dones en part... cal pensar en allò que Marx va anomenar posteriorment "exercit industrial de reserva") en lloc de ser mantinguda per ells. Això es fa per exemple, mitjançant despeses per al manteniment d'institucions assistencials, etc. Aquestes despeses no estan justificades econòmicament; des d'aquest punt de vista són un malbaratament.

Però sí estan justificats per a la burgesia políticament; es tracta d'uns pagaments per evitar que es produeixi una revolució.

Aquesta idea té molt interès tant per interpretar fets actuals com les assegurances d'atur, etc., com per fer previsions sobre la transformació tècnica nova que avui s'està produint en el món. Per exemple, tornant a la qüestió de l'automatització; podrà el capitalisme mantenir amb despeses polítiques a les grans masses de força de treball que probablement alliberarà l'automatització, (el que s'anomena "desocupació tecnològica")? O serà això massa antieconòmic per resultar compatible amb el principi del benefici capitalista? Podrà per tant realitzar la transformació tècnica de l'automatització la societat capitalista fins a les últimes conseqüències?

3.2.5 L'economia capitalista posa l'explotació al descobert

Aquesta idea del Manifest, com la que s'assenyala en el número 3.2.6 a continuació, correspon només a una situació que la societat capitalista ja ha superat. El capitalisme ha posat a punt tècniques de propaganda i publicitat, de manipulació massiva, que amaguen amb prou eficiència el caràcter directe de l'explotació del treballador assalariat. Precisament avui és tasca dels grups

revolucionaris proposar-se posar l'explotació al descobert.

3.2.6 L'obrer industrial no necessita aprendre res

En les indústries més avançades que han arribat a néixer encara en la societat capitalista, com a mínim, s'ha donat un desenvolupament de la tècnica que fa falsa aquesta afirmació. En aquestes indústries els treballadors han de saber força coses.

3.3 Els problemes del pas al comunisme

3.3.1 Presa i exercici del poder per la classe obrera

En el Manifest no es diu pràcticament res sobre la presa del poder per la classe obrera i molt poc sobre l'exercici del poder per ella. Parlen de mesures dictatorials, però no (encara) d'un canvi total en l'organització de l'estat. D'això últim van parlar a partir del 1871 (per l'experiència de la Comuna de París), sobre tot en les obres de Marx La guerra civil a França i la Crítica del Programa de Gotha. La qüestió per tant, és històrica i depèn de la situació en cada època. Lenin la va examinar para la seva època en el seu treball L'estat i la revolució. És de molt interès plantejar-se quina és avui la situació al respecte i si és o no la mateixa en tots els països.

3.3.2 Família, moral, cultura

Allò que la societat comunista ha de fer amb les relacions corresponents, és a dir, alliberar-les de qualsevol caràcter no personal, no humà (per exemple en el matrimoni o en l'esclavitud econòmica dels fills respecte dels pares), i fer-les lliures i purament humanes. El Manifest és molt fosc sobre aquest punt, probablement per manca de maduració del problema. Així per exemple, el Manifest presenta al proletariat deslliurat del passat cultural, com si no tingués res a veure amb les conquestes de la humanitat sota la dominació d'altres classes (per exemple, una d'aquestes conquestes és la ciència). Això és avui un punt de discussió important també.

Josep M. Castellet. Manuel Sacristán. Història d'una amistat

2009-11-13T02:28:00.000-08:00

CASTELLET, Josep M.
Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos.
Edicions 62, Barcelona 2009. 253 pàg.
"Manuel Sacristàn. Història d'una amistat", pàgines 15-89

El diari PÚBLICO regala un llibre de MSL amb l'edició d'avui 31.10.2009

2009-10-31T12:04:00.000-07:00

Antologia d'escrits de MSL realitzats entre l'any 1975 i 1985.

SACRISTÁN LUZÓN, Manuel. Pacifismo, ecologismo y política alternativa. Biblioteca pensamiento crítico. Diario Público, Editorial sol90, Barcelona 2009, 272 pàgs.

Comentaris al Projecte de Manifest-Programa del PSUC

2009-10-27T03:32:00.000-07:00

Sobre Miguel Hernández, 25/5/1976

2009-10-22T13:18:00.001-07:00

RAIMON. Poemes i cançons. Pròleg

2009-01-29T01:05:00.000-08:00

Coberta dissenyada per Alberto Corazón sobre un dibuix d'Antoni Tàpies

RAIMON. Poemes i cançons. Nota de Manuel Sacristán. Editorial Ariel, Barcelona, 1973. Pàgines, 8-20.

Pàgina 7

Pàgina 9

Pàgina 10

Pàgina 11

Pàgina 12

Pàgina 13

Pàgina 14

Pàgina 15

Pàgina 16

Pàgina 17

Pàgina 18

Pàgina 19

Pàgina 20

Mercè Ibarz: MSL admirador de Joan Sales

2009-01-21T03:05:00.000-08:00

L'altra cosa que puc aportar avui és el testimoni de l'efecte intens que en persones de condició distinta va fer la desaparició de Joan Sales. Al cap d'un temps de la seva mort, escaiguda aquell 1983 que va conèixer també la mort de Mercè Rodoreda, Luis Buñuel, Ocaña i Joan Miró, en vaig parlar amb el filòsof marxista Manuel Sacristán, a qui havia anat a trobar com a redactora de l'Avui quan el filòsof marxista i estructuralista francès Althusser va ser tancat en un manicomi després de matar la seva esposa. No recordo com hi vam anar a parar, a Sales, sinó un savi i bastant isolat Sacristán que parlava amb sentiment i admiració del Sales corrector a l'editorial Ariel, on ell també havia treballat, i de les converses de tot ordre mantingudes.

Mercè Ibarz, novembre de 2008

Ressenya del llibre d'Anselmo Stolz, Teologia de la mística

2008-12-27T11:52:00.000-08:00

Laye, publicación de la Delegación de Educación Nacional, Mallorca, 278, Barcelona. Director: Eugenio Fuentes Martín. Nº 19, maig-juliol de 1952, pàgs. 68-70

Francesc Arroyo. A la calle, que ya es hora (EL PAÍS, 11/12/200)

2008-12-11T03:43:00.000-08:00

Article de Francesc Arroyo, publicat a EL PAÍS de l'11 de desembre de 2008:

A la calle, que ya es hora

En la avenida Diagonal de Barcelona, frente al número 527, hay, desde ayer, una placa que recuerda que en ese edificio vivió Manuel Sacristán (Madrid, 1925-Barcelona, 1985). Puede allí leerse que fue "pensador marxista" además de "profesor y traductor". Y fue todo eso y mucho más. Por ejemplo: dirigente del PSUC en la clandestinidad. Incluso podría decirse que, pese a haber sido apartado de la docencia universitaria, su influencia es de las más potentes entre la intelectualidad catalana y española de la segunda mitad del siglo XX. Intelectualidad de izquierdas porque, si se ha de hacer caso a Simone de Beauvoir, no puede haber intelectuales de derechas porque el pensamiento o es crítico o no es. ¡Dios, que antiguo suena y, sin embargo, con cuánta carga de esperanza!La placa está en la calle porque la dueña del edificio donde Sacristán residió entre 1945 y 1957 y desde 1970 hasta su muerte, en 1985, se negó en redondo a que en su propiedad se recordara a alguien que, entre otras cosas, cuestionó el derecho perenne a la propiedad. De los asistentes, prefiguración de futuro, nadie recordaba el nombre de la dama.

En el acto intervinieron la hija del filósofo, Vera Sacristán, y el profesor de Economía Enric Tello. La primera recordó que si a su padre alguien le hubiera hablado de poner una placa, habría reaccionado como la propietaria: negándose. "A Manolo estas cosas no le iban y nos hubiera enviado a freír espárragos" (dicho en catalán, pastar fang). Gracias a gente "tan poco sociable" como la propietaria, siguió, se ha puesto en la acera, un espacio que usa la gente, más vivo que la fachada frente a la que se apostaban los empleados de la policía de la brigada político-social para memorizar la jeta de cualquier sospechoso que visitara la casa sin pertenecer a la propiedad.

Cuando a Manuel Sacristán lo echaron los franquistas de la Universidad, porque el franquismo no podía digerir la inteligencia y prefería el "viva la muerte" de Millán Astray, un colega (no confundir con compañero ni, menos, amigo), profesor también de Filosofía (tampoco habrá que confundir esto con filósofo), se ofreció a sustituirle. Los alumnos vieron claramente la impostura y recibieron al impostor con abucheos. Éste se arrodilló ante la turba y exclamó: "A Cristo también lo crucificaron". Así era la Universidad que no quiso a Sacristán y que le obligó a ejercer la docencia en casa, en las charlas, desde la traducción o el trabajo editorial, no siempre a la luz del día. Por ejemplo, recordó ayer la concejal Imma Mayol (quien se ha batido el cobre para conseguir espacio público para el homenaje), dirigió la revista clandestina del PSUC Nous Horitzons. Logró sacar a la calle 15 números en cinco años. Contaba, eso sí, con un consejo de redacción formado por Xavier Folch, Josep Fontana, Francesc Vallverdú y Josep Termes, Manuel Sacristán pertenece a quienes ayer estuvieron presentes en el homenaje, gentes que pueden parecer derrotadas por el presente, pero que no se arredran ni se rinden. Saben que, aunque la derecha haya impuesto la especie de que sólo este mundo injusto es posible, cabe la transformación social, fruto de la acción humana.

Sacristán traducía las tesis del lógico Willard van Orman Quine sobre mundos posibles con la mirada puesta en el mundo real para transformarlo. Sufría la injusticia, la desigualdad social, desde el convencimiento de que puede ser reducida y, por qué no, eliminada de la Tierra. Y no sólo eso, sino que es una obligación moral contribuir a su supresión lo antes posible. ¡Ahí es nada como programa político de izquierdas!

Ayer se recordó también su percepción precursora del ecologismo. Pero difícilmente se hubiera apuntado él al ecosocialismo. Quizás hubiera preferido llamarse ecocomunista porque no temía a las palabras ni se sentía derrotado en el lenguaje de la razón y de la historia.

MSL autor d'un guió de cine l'any 1949: "Montseny"

2008-11-15T11:17:00.000-08:00

El 12 d'agost de 1949, LA VANGUARDIA ESPAÑOLA publicava la notícia següent:

Fallo del Concurso de guiones del Cine-Club Universitario

Reunido el jurado calificador del I Concurso de guiones amateur convocado por el «Cine-Club Universitario», del S. E. U. de Barcelona, y tras la consiguiente deliberación, se dictaminó el siguiente fallo:

Primer premio de 1.000 pesetas al guión titulado «Marina», original de don Antonio Freixés Cortés; accésit de 250 pesetas el guión titulado «Montseny», original de don Manuel Sacristán Luzón; además, por sus méritos, se recomendó la filmación de los siguientes guiones: «Ironía azul», de don Ramón Serra Junyent; «Evocación», de don Tomás Abad Melgar; «Motor», de don Antonio Freixas Cortés.

El Jurado calificador estaba compuesto por los siguientes señores: don Domingo Giménez, de la Sección de Cine Amateur del «Centro Excursionista de Cataluña»;don Lorenzo Llobet-Gracia, de «Los Amigos del Cinema», de Sabadell; don Juan Francisco de Lasa, de la crítica cinematográfica de la Prensa local; don Rafael J. Salvia, guionista profesional; don José María Castellet, del «Cine-Club Universitario», y don José María Picó Junqueras, que actuó, además, de secretario.

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA, 12/08/1949

Díptic. V Cicle de Conferències de Filosofia

2008-10-15T10:26:00.000-07:00

MIAL, Xuan. La ausencia de Sacristán

2008-10-15T09:53:00.000-07:00

EL PAÍS, Cartas al director, 10-09-1985

FARÍAS, Víctor. Ressenya de Las ideas gnoseológicas de Heidegger

2008-10-15T09:35:00.000-07:00

EL PAÍS. Babelia, 10-06-1995. Pàgina 15

BORRÁS, María Rosa. Ressenya de Panfletos y materiales II. Papeles de filosofía

2008-10-15T09:03:00.000-07:00

EL PAÍS, 19-08-1984. Libros, pàgina 5.

SEMPERE, Joaquin. Sobre la cultura de Manuel Sacristán

2008-10-15T08:43:00.001-07:00

T.E. Trabajadores de la Enseñanza. Edita Federación de Enseñanza de CC.OO. Segunda época. Núm. 22, octubre 1985. Pàgines 8 i 9.

PARDO, Javier. Reflexiones de Manuel Sacristán sobre problemas de la enseñanza

2008-10-15T08:38:00.000-07:00

T.E. Trabajadores de la Enseñanza. Edita Federación de Enseñanza de CC.OO. Segunda época. Núm. 22, octubre 1985. Pàgines 7 i 8.

MSL. La situación política y ecológica en España

2008-10-15T08:09:00.001-07:00

BIEN Boletín de Información sobre Energia Nuclear. Edita: Comité Antinuclear de Catalunya. Número 15, març-abril 1981. Pàgines 17 i 18.

MSL. Libertad y privaticidad

2008-10-15T05:26:00.000-07:00

Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències del D.U. de Catalunya i Balears. Núm. 8. Maig-Juny 1973. Pàgines 8 i 9.

MSL Las centrales nucleares y el desarrollo capitalista.

2008-10-15T03:36:00.000-07:00

Club de Debats. Recull de les conferències pronunciades en el Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet durant el curs 1980-1981. Transcripció dels textos Tomàs Roman. Pàgines 46-50.

Mientras tanto número 1. Carta de la redacció

2008-10-12T05:49:00.000-07:00

Sobre MSL

2008-10-12T05:28:00.000-07:00

La postguerra condicionà les possibilitats d'un pensament filosòfic. La figura més eminent de l'oposició intel·lectual a la dictadura fou Manuel Sacristán (Madrid, 1925-Barcelona, 1985). Estudià dret i filosofia a Barcelona i lògica, amb Scholz, a Münster. De 1956 a 1965 ensenyà lògica i epistemologia a la Universitat de Barcelona. Col·laborà en l'edició de la revista Laye i els anys 70 fundà les revistes Materiales i Mientras tanto. La seva filosofia s'insereix en el marxisme crític (proper a la filosofia analítica), i intenta una síntesi amb el pensament ecologista, feminista i pacifista. Va ser un dels primers a ressaltar la transcendència filosòfica dels problemes ecològics. Personalitat socràtica, exercí molta influència en la vida cultural i política catalana i va contribuir a la difusió dels principals corrents filosòfics d'inspiració científica.

Cita de Benjamin al número 1 de Mientras tanto

2008-10-11T09:31:00.001-07:00

Dialèctica segons Marx. Cita d'El Capital

2008-10-11T09:07:00.000-07:00

Relació de les persones contribuïdores en l'aparició de Mientras tanto

2008-10-11T08:35:00.000-07:00

Mientras tanto, núm. 1, novembre-desembre 1979, pàgina 114.

Norbert Bilbeny. Filosofia contemporània a Catalunya. Edhasa. Barcelona, 1985. Capítol VI: Manuel Sacristán, Filosofia del marxisme

2008-10-11T01:18:00.000-07:00

Pàgina 123

Pàgines 124-125

Pàgines 126-127

Pàgines 128-129

Pàgines 130-131

Pàgines 132-133

Pàgines 134-135

Pàgines 136-137

Pàgines 138-139

CITA

2008-10-09T05:25:00.000-07:00

Amb el predomini, sempre creixent, de la població urbana, a la qual acumula en grans centres, la producció capitalista concentra, per una banda, la força motora històrica de la societat, però, per altra banda, dificulta l'intercanvi entre l'ésser humà i la naturalesa, és a dir, el retorn a la terra dels elements del sòl gastats per l'home en la forma de mitjans d'alimentació i de vestit, és a dir, pertorba l'eterna condició natural d'una fecunditat duradora de la terra. Amb això la producció capitalista destrueix al mateix temps la salut física dels treballadors urbans i la vida mental dels treballadors rurals, Però alhora, per la destrucció de les condicions d'origen purament espontani d'aquell intercanvi, obliga a produir aquest sistemàticament com a llei reguladora de la producció social i en una forma adient al ple desenvolupament humà. En l’agricultura, igual que en la manufactura, la transformació capitalista del procés de producció apareix sempre com a martirologi dels productors, el mitjà de treball com a mitjà de submissió, d’explotació i d’empobriment del treballador, la combinació social dels processos de treball com a opressió organitzada de la vitalitat, la llibertat i l’autonomia individuals dels treballadors. La dispersió dels treballadors rurals per grans superfícies trenca al mateix temps la seva capacitat de resistència, mentre que la concentració augmenta la dels treballadors urbans. A l’igual que en la indústria urbana, en l’agricultura moderna l’augment de la força productiva i la major fluïdesa del treball es compra al preu de la devastació i l’extenuació de la mateixa força de treball. I tot progrés de l’agricultura capitalista és un progrés no només de l’art de depredar el treballador, sinó també i al mateix temps de l’art de depredar la terra; tot progrés en l’augment de la seva fecunditat per a un termini determinat és al mateix temps un progrés en la ruïna de les fonts duradores d’aquesta fecunditat. Quant més part un país de la gran indústria com a rerafons de la seva evolució —com els Estats Units d’Amèrica, per exemple—, tant més ràpid és aquest procés de destrucció. Per això la producció capitalista no desenvolupa la tècnica i la combinació del procés social de producció més que minant al mateix temps les fonts de les quals sorgeix tota riquesa: la terra i el treballador.

Karl Marx, El capital, llibre I (1867), cap. XIII.

(Cita Mientras tanto, número 6, 1981)

Francesc Arroyo. Xavier Juncosa rueda ocho filmes en memoria de Manuel Sacristán. EL PAÍS, 23-10-2005

2008-10-02T04:34:00.000-07:00

Xavier Pardo. Filosofia i antifilosofia destinades a la docència. AVUI, 15-11-1992

2008-10-02T04:30:00.000-07:00

Francisco Fernández Buey. Respeto a las personas y a las palabras. EL PAÍS, 16-10-2004

2008-10-02T04:07:00.000-07:00

Miquel Caminal. Sacristán y la Universidad. EL PAÍS, 23-11-2005

2008-10-02T04:04:00.000-07:00

V Jornades del Grup de Filosofia. Sobre la lògica. En el 40è aniversari d'Introducción a la lógica y al análisis formal de Manuel Sacristán

2008-10-02T03:56:00.000-07:00

Francisco Fernández Buey. El inmenso legado de un gran pensador. 20 años sin Manuel Sacristán. El País, 03-09-2005, pàg. 32

2008-10-02T03:51:00.000-07:00

Cita de Karl Marx.

2008-10-01T00:22:00.000-07:00

Mientras tanto, núm. 4, maig-juny 1980, pàg. 125.

S’ha dit, i es pot dir, que la bellesa i grandesa descansa precisament en aquesta integració espontània, en aquest intercanvi material i espiritual que és independent del saber i el voler dels individus i pressupòsit de la seva recíproca independència i indiferència. I segur que aquesta relació material entre els individus és preferible a la manca de tota relació entre ells, o a una integració exclusivament local, fundada en l’estretor natural de la sang i en relacions de domini i servitud. També és segur que els individus no poden dominar les seves pròpies integracions socials abans d’haver-les creat. Però és una superficialitat comprendre aquella integració exclusivament material com si fos l’originària, la integració inseparable de la naturalesa de la individualitat (per oposició al saber i al voler reflexos) i immanent a ella. Aquesta integració és producte dels individus. És un producte històric. Pertany a una fase determinada del desenvolupament dels individus. L’estranyesa i independència en què la integració existeix fins i tot enfront dels individus no prova sinó que aquests es troben encara en plena creació de la seva vida social, en comptes d’haver partit d’elles. És la integració espontània d’uns individus dintre de certes mesquines relacions de producció. Els individus desenvolupats universalment, les relacions socials dels quals, per ésser relacions comunes, pròpies d’ells, estan sotmeses al seu comú control, no són producte de la naturalesa, sinó de la història. El grau i la universalitat del desenvolupament de les capacitats en el qual arriba a ésser possible aquesta individualitat pressuposa, en efecte, la producció sobre la base dels valors de canvi, que és la que produeix, juntament amb la universal alienació de l’individu respecte d’ell mateix i respecte de tots els altres, també la universalitat i l’omnilateralitat de les seves relacions i de les seves capacitats. L’individu singular apareix més ple en estadis anteriors de l’evolució precisament perquè encara no ha elaborat i manifestat la plenitud de les seves relacions ni se les ha posat al davant com a forces i circumstàncies socials independents d'ell mateix. Tan ridícul com anhelar nostàlgicament aquella plenitud originària és creure que cal restar en aquest total buidament. La visió burgesa no ha anat mai més enllà de l’oposició a aquella altra visió romàntica, i per això aquesta l’acompanyarà, justificat contrari, fins que descansi en pau.

Karl Marx, Manuscrits de 1857-1858, MEGA2, 1.1, pàgines 94 i 95.

Arroyo, Francesc: Però, qui era Shakespeare? Hi ha una Filosofia catalana? EL PAÍS, 03/02/1985

2008-09-25T05:10:00.000-07:00

Ressenya de Manuel Satué

2008-09-25T04:56:00.000-07:00

Ressenya de Manuel Satué del llibre de Manuel Sacristán, Contra la filosofia llicenciada, publicat pel Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, 1992. Butlletí del Col·legi de Llicenciats, número 83, març de 1993.

Díptic II Jornades Sobre el lloc de la Filosofia

2008-09-18T11:24:00.002-07:00

Què fer? Aguantar, aguantar.

2008-09-18T11:24:00.001-07:00

Des del seu punt de vista, quina és l'esperança, l'alternativa no només política, també a nivell de pensament, que té avui la societat espanyola?

No ho sé, perquè jo veig la situació molt negra, com he descrit abans, molt negra. Des del meu punt de vista, que és un punt de vista d'esquerra social, no veig que ens recuperem a curt termini, ni molt menys. No ho veig. Ni veig que els partits comunistes (...), es recuperin, ni veig que els moviments alternatius encara quallin; i el sindicalisme, que és una cosa molt important, tampoc sembla estar progressant. (...)

Sincerament: resistir, resistir. No veig per al futur proper cap altra sortida. Diguem que resistir i fer un màxim de propaganda real d'esquerres, és a dir, de propaganda comunista. És una vergonya, és una cosa indignant, que en mig de d'una crisi del capitalisme com a poques, d'una brutalitat gegantina, resulti que la propaganda és capitalista, resulti que l'hegemonia ideològica és capitalista en mig d'un desastre com el que estem visquent. Que milions i milions d'aturats siguin compatibles amb una hegemonia eufòrica d'ideologia capitalista. És revoltant, però és així.

Desembre de 1984

Publicada a Mundo Obrero, febrer 1985, pàgines 32-33.
De la Primavera de Praga al marxismo ecologista. Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón. Edició de Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal. Editorial Los libros de la catarata. Madrid, 2004, pàgines 224-225.

Carta de presentació de MIENTRAS TANTO

2008-09-18T11:24:00.000-07:00

Uber die "Ars magna" des Raimundus Lullus (8.7.1955)

2008-09-08T03:42:00.000-07:00

CAPELLA, Juan-Ramón Aproximación a la bibliograsfía de MSL

2008-09-08T01:06:00.000-07:00

Mientras tanto, núm 30-31, mayo 1987, portada

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 193

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 194

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 195

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 196

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 197

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 198

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 199

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 200

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 201

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 202

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 203

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 204

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 205

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 206

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 207

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 208

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 209

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 210

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 211

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 212

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 213

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 214

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 215

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 216

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 217

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 218

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 219

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 220

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 221

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 222

Mientras tanto, núm 30-31, pàgina 223

José María Valverde. Acerca de Manuel Sacristán (1996)

2008-09-04T04:55:00.000-07:00

Pàgina 685

Pàgines 686-687

Pàgines 688-689

Pàgines 690-691

Pàgines 692-693

Pàgines 694-695

Juan Carlos García-Borrón. Conversaciones sobre MSL

2008-09-04T04:22:00.000-07:00

Pàgines 296-297

Pàgines 298-299

Pàgines 300-301

Pàgines 302-303

Pàgines 304-305

El darrer examen de Lògica

2008-09-04T03:49:00.000-07:00

Aquest és el darrer examen de Lògica que Manuel Sacristán va posar als seus alumnes d'Econòmiques

l'any 1985. (Exemplar d'Albert Domingo).

Maria Rosa Borràs. Acerca de Manuel Sacristàn (1996)

2008-09-04T02:00:00.000-07:00

Pàgina 375

Pàgines 376-377

Pàgines 378-379

Pàgines 380-381

Pàgines 382-383

Pàgines 384-385

Pàgines 386-387

Pàgines 388-389

Pàgines 390-391

Pàgines 392-393

Pàgines 394-395

Pàgines 396-397

Pàgines 398-399

Pilar Fibla. Acerca de Manuel Sacristán (1996)

2008-09-03T04:53:00.000-07:00

pàgina 487

pàgines 488-489

pàgines 490-491

pàgines 492-493

pàgines 494-495

pàgines 496-497

pàgines 498-499

pàgines 500-501

pàgines 502-503

pàgines 504-505

pàgines 506-507

pàgines 508-509

pàgines 510-511

pàgines 512-513

pàgines 514-515

pàgines 516-517

pàgines 518-519

PLATÓN. El Banquete. Vocabulario

2008-08-25T17:02:00.000-07:00

pàgines 108-109

pàgines 110-111

pàgines 112-113

pàgines 114-115

pàgines 116-117

pàgines 118-119

pàgines 120-121

pàgines 122-123

pàgines 124-125

PLATÓN, El Banquete. Pròleg

2008-08-25T16:18:00.000-07:00

L'any 1956 d'editorial Fama va publicar El Banquet de Plató amb pròleg, traducció castellana, notes i vocabulari de Manuel Sacristán Luzón, "Profesor de la Universidad de Barcelona". La traducció volia ser una introducció a la lectura de Plató. Aquesta traducció prescindia del passatge (sense cap significació filosòfica) on Alcibíades explica com havia aconseguit dormir amb Sòcrates (217a - 219e). El curs 1980-81 dos professors d'institut (Francisco Tauste, de l'Institut de Batxillerat Joan Coromines, i Pere de la Fuente, de l'Institut de Batxillerat Vall d'Hebron) van utilitzar fotocòpies de l'exemplar de la Biblioteca de Catalunya d'aquesta obra exhaurida amb els seus alumnes. Per al curs següent van parlar amb l'editorial Icaria i amb Manuel Sacristán per suggerir-li fer una reedició de l'obra. Sacristán va acceptar el suggeriment i els va dir que estava content d'aquesta traducció que José María Valverde li havia elogiat. Va preguntar quins aspectes consideraven que s'havien de canviar en una nova edició dirigida també a alumnes d'ensenyament secundari. Van parlar d'una errata en una nota que indicava la col·locació dels personatges (Eryxímac havia d'estar a la dreta d'Aristòfanes) a la taula del convit, que Sacristán ja recordava, i Pere de la Fuente va dir que l'únic element que considerava s'havia convertit en anacrònic en el quart de segle des de l'anterior edició era la denominació d'"amor contra naturaleza" per designar l'amor homosexual. La nova edició, apareguda a l'octubre de 1982, era pràcticament idèntica a l'edició de 1956 amb la correció de l'errata, la desaparició de la frase on apareixia l'expressió "amor contra la naturaleza" i la inclusió del passatge 217a 219e on Alcibíades explica les seves pràctiques homosexuals.

Nota de la pàgina 54 de l'edició de 1956 i nota de la pàgina 44 de l'edició de 1982 amb l'errata corregida.

La frase on apareixia l'expressió "amor contra la naturaleza" en l'edició de 1956 va desaparèixer en l'edició de 1982.

pàgs. 2 - 3

pàgs. 4 - 5

pàgs. 6 - 7

pàgs. 8 - 9

pàgs. 10 - 11

pàgs. 12 - 13

pàgs. 14 - 15

pàgs. 16 - 17

pàgs. 18 - 19

pàgs. 20 - 21

pàgs. 22 - 23

pàgs. 24 - 25

pàgs. 26 - 27

pàgs. 28 - 29

pàgs. 30 - 31

pàgs. 32 - 33

pàgs. 34 - 35

Merda o realitat. Reconciliar-se o reconèixer-la

2008-08-17T05:15:00.000-07:00

Una cosa és la realitat i una altra la merda, que és només una part de la realitat, composta, precisament, per aquells que accepten la realitat moralment, no només intel·lectualment (Per cert, que, a propòsit d’això no em sembla afortunada la teva frase “reconciliar-se amb la realitat”: jo crec que n'hi ha prou amb reconèixer-la: no n'hi ha perquè reconciliar-se amb tres milions d'aturats aquí i vuit milions de famolencs al Sàhel, per exemple. Però jo sé que no penses que calgui reconciliar-se amb això).

Carta a Félix Novales

Un problema para tesina de Filosofía

2008-06-28T10:29:00.001-07:00

Article escrit per Manuel Sacristán per al primer (i únic) número de la revista "9 de març. SDEUB" publicada clandestinament pel Departament d'Activitats Culturals de les facultats de Filosofía y Letras i Medicina del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest número apareixen articles de Ramón J. Sender, Alexandre Cirici i José M. González Ruiz. També conté poemes inèdits de Gabriel Celaya, J. A. Goytisolo, J. M. Sala i Carlos Sahagún.

Homenatge Facultat d'Econòmiques, 25.10.1985

2008-05-20T02:17:00.000-07:00

Díptic Jornades d'Història i Filosofia de les ciències i lesTècniques. Barcelona, 3, 4 i 5 de desembre de 1976

2008-05-20T02:04:00.000-07:00

Manifest de Montserrat, 21 desembre 1970

2008-05-20T00:26:00.000-07:00

Fabian Estapé. De tots colors (2000)

2008-03-07T11:20:00.000-08:00

Eugenio Trías. El árbol de la vida (2003)

2008-03-07T09:43:00.001-08:00

Els partits marxistes i el moviment per la pau

2008-03-02T10:05:00.001-08:00

Homenatge de CC.OO (9/11/1995)

2008-03-01T12:32:00.000-08:00

Jordi Solé Tura, El País (29/08/1985) Necrològica

2008-03-01T11:54:00.000-08:00

Carta de Pilar Fibla al diari Avui, 22/01/1998

2008-03-01T11:36:00.000-08:00

Homenatge a Santa Coloma de Gramenet, 16/12/1995

2008-03-01T11:27:00.001-08:00

Homenatge a MSL, novembre 1995, febrer 1996

2008-03-01T11:21:00.000-08:00

Homenatge. Sabadell, 24/10/1985

2008-02-28T06:41:00.001-08:00

Necrològica. Diari Avui, 29/08/1985, pàg. 26. Rafael Ribó, Norbert Bilbeny

2008-02-28T05:07:00.000-08:00

Carta a Eloy Fernández Clemente (30/6/1985)

2008-02-28T04:43:00.000-08:00

Teoria general del método. Programa. Curso 1972/73

2008-02-28T04:32:00.000-08:00

Programa de "Metodología de las ciencias sociales", 5º Curso. 1977-1978

2008-02-28T03:54:00.000-08:00

Josep M Orta. Sacristán, Avui, 1/07/1980

2008-02-28T03:34:00.000-08:00

Medicina entre arte y ciencia 1963

2008-02-28T03:09:00.000-08:00

Tres notes sobre l'aliança impia (1961)

2008-02-26T02:49:00.000-08:00

Nacionalismes ibèrics (desembre 1984)

2008-02-25T01:47:00.001-08:00

"A mi em sembla, sincerament, que els nacionalismes ibèrics estan molt vius, els tres. Paradoxalment el menys viu, probablement, és l'espanyol. Per això no he dit els quatre. En el sentit següent: en el cas de la nacionalitat espanyola, els nacionalistes són de dretes, fins i tot molta gent del PSOE, però de dretes de veritat. En canvi, en els altres tres nacionalismes, per raons obvies, per segles d'opressió política o d'opressió material, de fet, el nacionalisme no és estrictament de dretes, sinó que hi ha també nacionalisme d'esquerra com diu el mateix nom d'una formació política catalana. I a mi em sembla que la vitalitat dels tres nacionalismes no espanyols de la península és tanta que, malgrat que pugui semblar utòpic, jo no crec que es clarifiqui mai mentre no hi hagi un autèntic exercici del dret a l'autodeterminació. Mentre això no es doni aquí no hi haurà claredat mai. Ni aquí ni a Euskadi ni a Galícia. Només el pas per aquest requisit aparentment utòpic de l'autodeterminació plena, radical, amb dret a la separació i a la formació d'Estat, i veient allò que les poblacions diuen enfrontades amb una elecció tan inequívoca, tan clara, només això podria permetre un dia reconstituir una situació neta, bona, ja fos la d'un Estat federal, ja fos la de quatre estats. A mi em sembla que per més voltes que se li donin, per més tècniques polítiques i jurídiques amb què s'intenti organitzar alguna cosa que no sigui això, no sortirà mai. No sortirà mai en forma satisfactòria. Això serà sempre una justificació del major mal que pateix Espanya, que és l'Exèrcit, que aquest és el problema fonamental d'aquest país. O potser, en lloc d'exèrcit hauríem de dir un exèrcit polític com el que tenim."

Fragment d'una entrevista amb Manuel Sacristán per a Mundo Obrero (febrer de 1985) realitzada per Carlos Piera el mes de desembre de 1984 i que no va ser publicada íntegrament (Transcripció de Salvador López Arnal, traducció de Pere de la Fuente)

Què fer?

2008-02-24T03:25:00.001-08:00

Karl Marx. Article per a Universitas (21/11/1973)

2008-02-24T01:59:00.000-08:00

NOTA SOBRE EL PLAN DE ESTUDIO DE LA SECCIÓN DE FILOSOFIA

2008-02-23T13:49:00.001-08:00

Sobre el sentido de la reivindicación laboral de los PNN de universidad (10/03/1976)

2008-02-23T06:34:00.000-08:00

Pròleg d'Aventuras de Telémaco de Fenelón (1954)

2008-02-23T04:37:00.000-08:00

Marie Curie (1867-1934) i Bernardino Ramazzini (1633-1714)

2008-02-23T03:36:00.000-08:00

Textos de MSL per a un calendari

Comunisme

2008-02-23T03:13:00.001-08:00

Rudolf Virchow (1821-1902) i Denis Diderot (1713-84)

2008-02-23T03:09:00.001-08:00

Textos de MSL per a un calendari

Para leer el Manifiesto Comunista (1972)

2008-02-23T02:49:00.000-08:00

Un apunte acerca de la filosofía como especialidad

2008-02-23T02:22:00.000-08:00

Laye 19, Maig-Juliol 1952

2008-02-22T03:15:00.001-08:00

La filosofia social a Catalunya

2008-02-21T11:01:00.000-08:00

"Hom pot parlar d'algunes escoles durant els anys previs a la transició, en el sentit més ampli del mot. La de perfil més fort fou la marxista, apareguda a casa nostra almenys amb tres branques. La més perdurable procedeix del mestratge directe de Manuel Sacristán i continua avui entre els seus seguidors (Joan Ramon Capella, Francisco Fernández Buey) a la revista Mientras tanto, l'únic corrent neomarxista que ha sobreviscut el centenari de la mort de Marx, el 1993. Una segona seguí amb devoció l'evangeli estructuralista d'Althussr, però s'estinguí sense fressa ni haver entrat en debat amb aquells qui, com Sacristán mateix, volgueren encetar-ne un. La tercera fou la d'un marxisme més imprecís que esdevingué la ideologia d'un bon nombre d'economistes, sociòlegs, filòsofs i historiadors. Tret d'algún cas excepcional, com ara el de Josep Fontana en el camp històric, no sembla que produís cap obra teòrica de gaire volada. Alguns pensadors que se n'han distanciat han cercat refugi en l'anomenat marxisme analític, s'han sumat a l'interès actual per la teoria de l'acció racional (teoria de la tria racional) o han intentat -Antoni Domènech, Jordi Guiu i Gerard Vilar- d'enfrontar-se també amb formes més complexes de la racionalitat humana."

V. Camps i S. Giner. La filosofia social a Catalunya (El País, 22/10/1992)

Per llegir el Manifiest Comunista

2007-12-01T06:23:00.000-08:00

GUIA DE LECTURA DEL MANIFEST COMUNISTA

1. El naixement del Manifest

En el pròleg de l'edició alemanya de 1872, Marx i Engels diuen que el Manifest és un document històric i assenyalen diverses parts d'ell que consideren caducades. Si així ocorria el 1870, més ha d'ocórrer un segle després. El Manifest va ser escrit entre novembre del 1847 i mitjans de gener de 1848 per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una organització clandestina formada per emigrats alemanys, sobre tot en França. Regnava llavors en aquest país Lluís Felip d'Orleans, anomenat el "Rei Burgès". El seu règim havia començat el 1830 mitjançant una revolució que va enderrocar la monarquia absoluta i va implantar la monarquia constitucional (en la qual el rei no pot fer legalment el que vulgui com en la primera, sinó que es troba sotmès a la constitució). Però aquest règim anava buscant des de feia anys un compromís amb les velles monarquies absolutes d'Europa (principalment amb Àustria) per consolidar el poder d'una aliança entre la burgesia i l'aristocràcia. El desenvolupament del proletariat a Alemanya era molt escàs. A França era més considerable; el proletariat francès havia protagonitzat l'esmentada revolució del 1830; el febrer de 1848 (però aquesta experiència ja no pot recollir-la el Manifest) enderrocaria la monarquia burgesa i el juny de 1848 anava a intentar (fracassant) enderrocar la república burgesa instaurada el febrer. Entre els obrers francesos (i els alemanys emigrats) tenia en 1848 una gran influència el socialisme antic o utòpic. Per això el Manifest dedica bastants pàgines a la crítica de les diverses branques d'aquest socialisme.

(Si es té ocasió d'estudiar amb algun detall aquest període de la història d'Europa cal fer-se com a estudi important per comprendre millor les circumstàncies en les quals va cristal·litzar gairebé definitivament el pensament de Marx; els anys 1830 i 1848 constitueixen un últim període revolucionari burgès, en el qual fa els seus primers actes de presència revolucionària la classe obrera com a tal, és a dir, amb consciència de ser una classe i amb perspectives polítiques diferents a les dels seus ocasionals aliats. Sobre la revolució de 1848 a França es pot veure el llibre de Karl Marx La lluita de classes a França).

En la mateixa Lliga dels Comunistes que va encarregar la redacció del Manifest les idees eren encara poc precises. El propi Marx no havia construït encara la seva teoria de la plusvàlua i molts membres de la Lliga eren més o menys el que avui anomenaríem anarquistes. Aquestes dues circumstàncies ens permeten comprendre millor, per una banda, que en el Manifest falti alguna idea important del pensament clàssic de Marx, i per altra que Marx i Engels hagin estat (potser intencionalment o per faltar-les encara claredat a ells mateixos) ambigus o foscos en alguns punts, potser amb l'objectiu de que els membres de la Lliga de tendències anarquistes aprovessin l'escrit (Bakunin, que 23 anys després es va separar de la Internacional amb els anarquistes, acceptava el Manifest encara el 1879, data en la qual el va traduir al rus).

Com es veu, ni tant sols un dels textos més clàssics del marxisme com és el Manifest pot llegir-se com si fos una peça definitiva en totes les seves parts i sobre la qual no calgués ja tornar mai per comprovar si encara recull suficientment la realitat. La persona que s'interessa per l'estudi del marxisme ha de saber des de les seves primeres lectures que el marxisme no pot ser un dogma que es presenti fet i acabat, detallat i perfecte.

Algunes de les raons per les quals el marxisme no pot veure's com a un dogma poden resumir-se així:

1r El marxisme (contra el que fan creure els manuals) no és un sistema filosòfic per explicar-lo tot. Engels, d'acord amb Marx, escriu que l'explicació dels fets del món és cosa de cada ciència (de l'economia, de la física, etc...), i que la vella filosofia, que és com una mena de superciència que pretén explicar-lo tot, fins i tot les mateixes ciències, està cridada a desaparèixer, perquè aquesta pretensió respon en realitat a insatisfaccions humanes que es superaran, com la necessitat de religió. La filosofia tradicional i el dogma són bàsicament ideologia, no coneixement. El marxisme, vist com a teoria —encara que no és només teoria sinó també pràctica revolucionària inspirada en aquest aspecte teòric—, és la pressa de consciència de l'actitud científica. La consciència científica és la clau de la ciència, però no és la ciència.

2n En segon lloc, la pressa de consciència de l'actitud científica davant la realitat és històrica; depèn del grau de coneixement de la realitat, i per això canvia.

2. El "nucli" del Manifest

Pel que fa al concret període històric en el qual van viure els clàssics del marxisme i vivim nosaltres, —el període de la societat capitalista burgesa i més en general, el període de les societats precomunistes—, els propis Marx i Engels assenyalaren allò permanent del marxisme; en el pròleg a l'edició anglesa del Manifest de 1888 varen dedicar unes línies a definir "la idea bàsica que constitueix el seu nucli".

"Aquesta idea consisteix en el següent: que en cada període històric el mode predominant de producció econòmica i de canvi, així com l'organització social que se'n deriva necessàriament, constitueix l'única base damunt la qual s'aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d'aquest període; que consegüentment, tota la història de la humanitat, d'ençà de la dissolució de l'ordre gentilici primitiu amb la seva propietat comunal damunt la terra, ha estat una història de lluites de classes. Lluites entre classes explotadores i explotades, entre classes dominants i oprimides; que la història d'aquestes lluites de classes representa una sèrie d'evolucions, i que en l'actualitat han assolit un grau de desenvolupament, en què la classe explotada i oprimida —el proletariat— no podrà aconseguir el seu alliberament del jou de la classe explotadora i dominant —la burgesia— sense alliberar, simultàniament i per a sempre, tota la societat de tota l'explotació i opressió de totes les diferències de classe i de totes les lluites de classe."

3. Qüestions per a la discussió

A continuació algunes qüestions de fons discutibles avui. Segons el punt de vista i els interessos pràctics de cada alumne o grup d'alumnes aquestes qüestions semblaran més o menys importants. Per això la llista següent és només una indicació de temes o continguts possibles per a la discussió no ja de la qüestió "Què és el que diu el Manifest?, sinó de la qüestió "És veritat el que diu el Manifest aquí?. Si ho és, "Com ho és? Com el 1848? D'una altra manera?"...

3.1 Qüestions teòriques generals

3.1.1 El paper dels factors sobreestructurals

En el "nucli" del Manifest es diu que el mode de producció que ocasiona un mode d'estar organitzats els homes socialment, és la base de la seva manera d'organitzar-se i viure políticament i culturalment. El problema està en precisar què vol dir que la vida política i la vida cultural es construeixen sobre la base economicosocial. Si es vol dir que tot el que hi ha en la política o en la cultura ve directament i immediatament sense marrades o mediacions, de la base economicosocial, llavors cap element de la política i la cultura (cap factor sobreestructural) no tindria mai influència en la base. Però en el mateix Manifest es citen al menys dos fets sobreestructurals (fets que són tot d'una peça polítics, tècnics, científics, militars, ideològics i religiosos) dels quals Marx i Engels diuen que han influït sobre la base, sobre la marxa de l'economia burgesa que en aquell temps s'anava fent capitalista; aquests dos fets són el descobriment d'Amèrica i la circumnavegació d'Àfrica. A propòsit d'ells pot plantejar-se la qüestió de la importància dels factors sobreestructurals (de la política, la ciència, la tècnica, la cultura, la religió, el dret, etc.) i de la seva completa (dialèctica) relació amb la base.

3.1.2 El comunisme primitiu

En el Manifest es diu que tota la història és història de la lluita de classes. En un dels pròlegs posteriors a la seva redacció se exceptua d'aquesta afirmació l'anomenat comunisme primitiu. La hipòtesi del comunisme primitiu permet teoritzar sobre el començament de la lluita de classes, sobre el començament de la història a partir de la prehistòria. Engels ho fa en l’Anti-Dühring i en L'origen de la família, de la propietat privada i l'estat, però ja en el Manifest la qüestió planteja un problema i permet fer una observació que paga la pena discutir:

(a) El problema consisteix en la validesa que tingui avui la hipòtesi del comunisme primitiu en l'actual ciència prehistòrica, en l'antropologia i l'etnologia, a les quals en definitiva cal atendre. Ja que Marx i Engels es basaven en els treballs de Haxthausen, Mayer, i Morgan que tenen més d'un segle d'antiguitat.

(b) L'observació és que la hipòtesi del comunisme primitiu no els hi fou necessària a Marx i Engels per formular el "nucli" del marxisme i que la introducció posterior d'aquesta hipòtesi no obliga a rectificar res, sinó que els va permetre només complementar una tesi sobre la prehistòria. Això vol dir que en el marxisme hi ha fets comprovats i hipòtesis que són més o menys essencials.

3.1.3 La falta del concepte de plusvàlua en el Manifest

La teoria marxista de la plusvàlua consisteix en resum en el següent: l'origen del benefici de la burgesia capitalista —considerada globalment com a classe i no com empresari per empresari, per simplificar la qüestió— està en el fet de que el salari que el capitalista paga a l'obrer representa allò que l'obrer necessita per viure (amb família etc.) durant la jornada (entenen per "salari" "jornal"). Però l'obrer, com en general l'espècie humana, és creador mitjançant el treball; crea durant la jornada de treball més valor del necessari per alimentar-se, vestir-se, etc. I com per la relació capitalista entre el treball i el capital, tot el valor que l'obrer crea durant la jornada passa a ser propietat del capitalista, aquest es beneficia de la diferència entre el valor pagat a l'obrer (salari) i el valor creat per l'obrer durant la jornada. Aquesta diferencia s'anomena plusvàlua. (En la societat capitalista l'obrer no té més remi que sotmetre's perquè ell està mancat dels mitjans de producció —la terra, les màquines, les matèries primeres, etc.— que són propietat del capitalista. Per això, a diferència de la socialdemocràcia, el moviment marxistaleninista es proposa, més que suavitzar l'explotació de l'obrer sense eliminar el mode de producció capitalista, fer que els mitjans de producció passin a mans de la classe obrera.

La falta de la teoria de la plusvàlua en el Manifest té una importància diferent que la falta de la hipòtesi del comunisme primitiu. L'afegit d'aquesta última hipòtesi, efectivament no ocasiona cap correcció del marxisme del Manifest, sinó només una ampliació no essencial; li permet parlar de la prehistòria a més a més de la història (això últim és el seu objectiu essencial) i explicar el començament de la història. En canvi, l'afegit de la teoria de la plusvàlua ocasiona una ampliació essencial i una correcció del marxisme del Manifest:

(a) L'ampliació essencial consisteix en que la teoria de la plusvàlua permet una explicació del benefici capitalista i de l'acumulació del capital industrial, qüestions essencial per comprendre el funcionament de l'economia capitalista i que falten en el Manifest.

(b) La correcció és que ja no pot dir-se, com diu el Manifest que l'obrer ven treball al capitalista pel salari; allò que ven és força de treball, o sigui, la seva capacitat creadora de valor nou durant la jornada.

3.1.4 L'alienació

En el capítol III del Manifest al parlar del socialisme alemany, Marx i Engels rebutgen que els problemes socials o bàsics es considerin filosòficament (vegis allò dit més amunt a propòsit de la filosofia tradicional). I així, rebutgen per exemple, el tema de l'alienació. Aquest tema és avui molt discutit entre els marxistes; uns d'ells pensen que es tracta d'un residu idealista (procedent de Hegel) en Marx. Altres pensen en canvi, que és un tema essencial al marxisme. Per aquesta divisió els ideòlegs antimarxistes que escriuen sobre Marx, han trobat aquí un terreny molt adient per crear confusió i divisió en el moviment revolucionari (especialment entre les forces de cultura, estudiants, etc.). Naturalment, no s'aconsegueix res si davant d'aquests intents es contraposa només una simple ignorància del problema.

L'enfocament del tema de l'alienació en els textos clàssics del marxisme és en resum el següent.

(a) Abans del Manifest: Marx ha parlat d'alienació en el sentit general següent: l'home ha estat sempre sotmès, com si fossin forces per complet independents d'ell, a coses que ell mateix crea, com són les relacions interhumanes (l'organització economicosocial i política), les idees religioses, les idees morals i jurídiques i també els productes del seu treball. Encara que són obra seva, les creia i les continua creient poders externs independents que manen sobre ell; a això s'anomena estar alienat. (Pot veure's al respecte: Karl Marx, Manuscrits, economia i filosofia. Ha d'observar-se que en la seva joventut Marx donava poca importància a les relacions econòmiques que gairebé no havia estudiat encara.)

(b) En el Manifest: Marx i Engels es desentenen de consideracions filosòfiques tan generals, i veuen en els autotitulats socialistes alemanys que s'ocupen d'elles com les úniques o les més importants del socialisme uns paralitzadors de l'acció socialista concreta. Avui pot dir-se el mateix de la majoria dels filòsofs antimarxistes que escriuen sobre el tema de l'alienació (com el llibre del jesuïta Calvez).

(c) Després del Manifest: Marx (en el llibre I d'El Capital) va parlar d'un fenomen descobert per ell al qual anomena "fetitxisme de la mercaderia" que consisteix en el següent: quan un producte de l'activitat humana —un pa, per exemple— passa al mercat, adquireix en el mercat un valor de canvi que és un valor abstracte, una relació matemàtica del canvi d'aquest producte per altres. Aquesta quantitat abstracta pot expressar-se en diners; per exemple, el pa val 100 ptes. El valor de canvi no coincideix amb el valor d'ús que és el valor nutritiu, estètic, moral, etc. del pa, des de les calories que doni a qui el menja, fins a les seves qualitats de sabor, tacte, etc. El producte humà dotat de valor de canvi s'anomena mercaderia i l'economia en la qual els productes apareixen de manera general com a mercaderies, s'anomena economia mercantil. Doncs bé: les mercaderies malgrat ser obra dels homes, estan regides per lleis que són independents de la voluntat d'aquells que han produït els bens, així com independents també de la voluntat dels consumidors, d'aquells que aprofiten el seu valor d'ús; aquestes lleis són sovint fins i tot contràries a la seva voluntat.

La societat burgesa i especialment la capitalista generalitzen l'economia mercantil, mercantilitzen gairebé totes les relacions humanes: fins i tot la prestació d'un metge, d'un sacerdot, d'un artista es converteix en una mercaderia. El valor de canvi penetra fins i tot en aquestes relacions tan directament personals. Per això la societat capitalista presenta en general les relacions entre persones com regides per les lleis objectives de la mercaderia, independents de la voluntat d'aquestes persones. El producte humà convertit en mercaderia s'ha tornat un "fetitxe" com el fetitxe del salvatge primitiu, la mercaderia està produïda per l'home, però l'home se sotmet a ella com el primitiu al fetitxe. El món humà dominat pel fetitxe-mercaderia, es "fetitxitza" tot ell i l'home que viu en ell és un "fetitxista" a la força.

(d) En els últims anys de Marx: aquest i Engels, al parlar de la societat comunista com a "regne de la llibertat" i del comunisme com l'alliberament de l'home, pensen que en la societat comunista la producció no causarà aquesta fetitxització en els productes ni el fetitxisme generalitzat per l'economia capitalista (pot veure's sobre això Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha).

Aquest breu repàs permet segurament pensar que s'equivoquen els marxistes que consideren el tema de l'alienació com a no marxista. En tot cas, és avui un punt de discussió important.

3.1.5 L'igualitarisme

S'entén per igualitarisme l'aspiració a la igualtat, però cal precisar. La desigualtat existent pot ser de tipus natural (uns més llestos o forts que altres) o social (diferencies de classe). Pel text del Manifest es pot veure que el comunisme marxista pretén destruir les societats dividides en classes, però que no ha estat igualitarista en el sentit acientífic anarquitzant ni tant sols en els seus començaments.

3.2 Anàlisi de la societat capitalista

Es probable que en 1847-48 Marx i Engels no creguessin que la societat capitalista aconseguís resistir durant tant de temps com està resistint. El fet de que Lenin hagués d'assenyalar-se a ell mateix la tasca d'escriure sobre l'estructura econòmica de tendència monopolista de tombant del segle XIX, és un indici prou convincent d'això. Per aquesta raó l'anàlisi de la societat capitalista que es troba en el Manifest no es correspon suficientment amb la situació de la societat d'avui. Marx i Engels, al suposar poca vida al capitalisme, no van preveure segurament fases de desenvolupament i trets del capitalisme que potser ja es podien percebre en la segona meitat del segle XIX. Per això la ideologia burgesa disposa en aquest àmbit, el de l'anàlisi de la societat capitalista i la seva evolució, d'una sèrie de conceptes de propaganda que resulta útil considerar per al desenvolupament del marxisme.

3.2.1 Les dues classes úniques

El Manifest afirma que la societat capitalista tendeix a dividir-se en dues classes úniques: la capitalista i la proletària. A això s'oposa avui la ideologia burgesa i en general conservadora amb dues afirmacions principals: la primera és una simple confusió de conceptes, però la segona és més seriosa.

(a) La primera és: que els obrers molt qualificats de les indústries més avançades, que a vegades "tenen cotxe", a l'igual que els empleats (treballadors de la banca, de les oficines, etc.) constitueixen una nova classe mitjana; que els tècnics i els funcionaris constitueixen una altra; o es diu que "el conflicte social s'ha desplaçat de la producció al consum". Totes aquestes afirmacions es basen en un concepte de classe que no és el marxista. Una classe és, segons el concepte marxista, un conjunt d'individus definits per la seva relació amb els mitjans de producció. I ni els obrers "amb cotxe", ni els empleats, han alterat les seves relacions amb els mitjans de producció; aquests segueixen sent propietat del capital. I tampoc altera aquest fet l'augment del consum quan es produeix.

(b) La segona objecció, la més important, és la següent: la gran indústria capitalista desenvolupa la necessitat de petites indústries a vegades artesanals, no capitalistes pròpiament dites. Per exemple, electricistes, lampistes, etc. Aquests artesans constitueixen una tercera classe intermèdia; són en efecte propietaris dels mitjans de producció que ells mateixos utilitzen; però aquests no són suficients per explotar la força de treball aliena d'una manera considerable i permanent; per tant no són capitalistes.

La qüestió és si aquesta situació pot ser duradora i compatible amb el progrés de l'economia capitalista, o si no és més bé un residu antiquat. Ja hi ha grans empreses de serveis tècnics i fins i tot científics, o companyies capitalistes que supleixen treballs anteriorment artesanals del tipus pintat, feina de paleta, empaperat, reparacions elèctriques, etc. Per altra banda, l'estat burgès probablement pot mantenir d'una manera artificial petites empreses artesanals, com manté en molts països l'existència del petit propietari agrari. Però això últim és una despesa política, no econòmica que constitueix un fre a la producció capitalista mateixa.

La confusió possible en aquesta qüestió és la següent: una cosa és que amb la gran indústria capitalista i la seva evolució, sigui naturalment compatible amb una indústria artesana, els membres de la qual formarien efectivament una classe mitjana entre el proletariat i la classe capitalista, i una altra cosa és que amb la gran indústria i la seva evolució siguin compatibles indústries petites o menors, però també capitalistes, ja que en aquest cas no hi ha una tercera classe, sinó una capa especial de la burgesia capitalista potser amb més matisos i complicacions de les previstes pels clàssics del marxisme.

Per últim, ha d'observar-se que les tesis marxistes al respecte, les tesis de les dues classes úniques, són allò que s'anomena "lleis de tendència" o simplement "tendències". Les coses que afirmen les ciències socials són diferents de les que afirmen les ciències formals com per exemple la geometria; en geometria una línia no pot ser més o menys recta, sinó que és recta o no ho és; una societat capitalista en canvi, pot ser-lo en més o en menys, és a dir, les relacions de producció capitalistes, a banda de ser predominants, poden entrar en més o menys zones de la vida social. Així, al nostre país, l'entrada massiva dels monopolis en el sector dels serveis (el turisme, per exemple), és relativament recent.

3.2.2 L'estat burgès com a administrador dels interessos de la burgesia

Aquesta tesi suggereix una discussió sobre els punts següents:

(a) En quina mesura la lluita de la classe obrera en els últims cent anys pertorba aquesta funció de l'estat burgès.

(b) En quina mesura la divisió de la mateixa burgesia en capes i grups d'interès (per exemple, propietaris agraris, propietaris industrials, rendistes...) fa indirecta aquesta funció de l'estat, és a dir, impedeix que l'estat burgès pugui ser un administrador eficaç de tots els interessos de totes les capes burgeses al mateix temps.

(c) En quina mesura el trànsit del capitalisme competitiu al capitalisme monopolista afecta aquesta funció de l'estat, és a dir; si el sector monopolista predomina sobre tots els altres sectors burgesos, en quina mesura l'estat pot fer-se ressò dels interessos del sector no monopolista i ser "democràtic" per a tota la burgesia.

3.2.3 El canvi en la societat burgesa

La tesi del Manifest segons la qual és de la societat capitalista un canvi ràpid en la producció mateixa pot semblar contradictòria amb el "nucli" del Manifest, que suposa que un canvi en les relacions de producció és un canvi de tota la base social.

En realitat, les relacions de l'època burgesa estan canviant constantment per l'aparició de tècniques, matèries primeres, etc., noves. Aquests canvis són generalment en quantitat (per exemple, aparició de noves branques industrials, o canvis en la proporció entre capitalistes i obrers en una branca determinada). Cada un d'aquests canvis per ell mateix no altera el quadre general de la relació de producció bàsica que es refereix a la disponibilitat dels mitjans de producció (els bens que serveixen per produir altres) i a l'apropiació consegüent del producte. Cada classe segueix en la mateixa relació en que estava amb els mitjans de producció. Però en l'economia capitalista, en part per l'alliberament parcial de la ciència que és un dels èxits de la civilització burgesa, es produeixen moltes innovacions tècniques i pel principi del benefici s'acostumen a aprofitar gairebé totes. Tanmateix, l'acumulació ràpida de canvis quantitatius tendeix a preparar un canvi qualitatiu. aquesta qüestió té molta importància a propòsit de les perspectives de l'automatització en l'economia socialista. Amb tot, en la discussió d'aquest punt no ha d'oblidar-se que els canvis socials qualitatius, encara que tinguin el terreny preparat per canvis en la tècnica, etc., precisen de voluntat social per arribar a produir-se plenament.

3.2.4 La pauperització

Aquest tema és un dels més discutits avui, s'ha enriquit i ara es distingeix entre:

(a) Pauperització absoluta és el fet de que l'obrer guanyi cada vegada menys en valors d'ús (salari real) que determina la possibilitat d'adquirir els bens, els valors d'ús.

(b) Pauperització relativa: el fet de que l'obrer encara que guanyi cada vegada més (fins i tot en salari real) vegi augmentar el seu salari real menys del que augmenta la productivitat del seu treball.

I com és aquesta la que determina les necessitats humanes de cada època (ja que també les necessitats depenen de l'època, per exemple, la necessitat d'instrucció fa mil anys i avui), l'obrer, malgrat guanyar més és cada vegada menys capaç d'aconseguir els bens que es van fent necessaris per a la vida en un món de major productivitat del treball.

La discussió d'aquest tema en el Manifest (al final del capítol primer) conté una presentació molt interessant del problema que no ha estat estudiada com es mereix. Es diu que en el fons, la burgesia "no és capaç de dominar perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau la seva existència". I Marx i Engels afegeixen que el sistema capitalista obliga a la classe dominant al comportament següent respecte del proletariat: se li deixa decaure, però després s'arriba fins al punt en què la burgesia és la que ha de mantenir a extensos sectors del proletariat (nombroses persones que no produeixen: parats, dones en part... cal pensar en allò que Marx va anomenar posteriorment "exercit industrial de reserva") en lloc de ser mantinguda per ells. Això es fa per exemple, mitjançant despeses per al manteniment d'institucions assistencials, etc. Aquestes despeses no estan justificades econòmicament; des d'aquest punt de vista són un malbaratament. Però sí estan justificats per a la burgesia políticament; es tracta d'uns pagaments per evitar que es produeixi una revolució.

Aquesta idea té molt interès tant per interpretar fets actuals com les assegurances d'atur, etc., com per fer previsions sobre la transformació tècnica nova que avui s'està produint en el món. Per exemple, tornant a la qüestió de l'automatització; podrà el capitalisme mantenir amb despeses polítiques a les grans masses de força de treball que probablement alliberarà l'automatització, (el que s'anomena "desocupació tecnològica")? O serà això massa antieconòmic per resultar compatible amb el principi del benefici capitalista? Podrà per tant realitzar la transformació tècnica de l'automatització la societat capitalista fins a les últimes conseqüències?

3.2.5 L'economia capitalista posa l'explotació al descobert

Aquesta idea del Manifest, com la que s'assenyala en el número 3.2.6, a continuació, correspon només a una situació que la societat capitalista ja ha superat. El capitalisme ha posat a punt tècniques de propaganda i publicitat, de manipulació massiva, que amaguen amb prou eficiència el caràcter directe de l'explotació del treballador assalariat. Precisament avui és tasca dels grups revolucionaris proposar-se posar l'explotació al descobert.

3.2.6 L'obrer industrial no necessita aprendre res

En les indústries més avançades que han arribat a néixer encara en la societat capitalista, com a mínim, s'ha donat un desenvolupament de la tècnica que fa falsa aquesta afirmació. En aquestes indústries els treballadors han de saber força coses.

3.3 Els problemes del pas al comunisme

3.3.1 Presa i exercici del poder per la classe obrera

En el Manifest no es diu pràcticament res sobre la presa del poder per la classe obrera i molt poc sobre l'exercici del poder per ella. Parlen de mesures dictatorials, però no (encara) d'un canvi total en l'organització de l'estat. D'això últim van parlar a partir del 1871 (per l'experiència de la Comuna de París), sobre tot en les obres de Marx La guerra civil a França i la Crítica del Programa de Gotha. La qüestió per tant, és històrica i depèn de la situació en cada època. Lenin la va examinar para la seva època en el seu treball L'estat i la revolució. És de molt interès plantejar-se quina és avui la situació al respecte i si és o no la mateixa en tots els països.

3.3.2 Família — moral — cultura

Allò que la societat comunista ha de fer amb les relacions corresponents, és a dir, alliberar-les de qualsevol caràcter no personal, no humà (per exemple en el matrimoni o en l'esclavitud econòmica dels fills respecte dels pares), i fer-les lliures i purament humanes. El Manifest és molt fosc sobre aquest punt, probablement per manca de maduració del problema. Així per exemple, el Manifest presenta al proletariat deslliurat del passat cultural, com si no tingués res a veure amb les conquestes de la humanitat sota la dominació d'altres classes (per exemple, una d'aquestes conquestes és la ciència). Això és avui un punt de discussió important també.

Extracte de "Para leer el Manifiesto Comunista", text de MSL editat clandestinament pel PSUC l'any 1972
(Traducció de Pere de la Fuente)

Un fantasma ronda per Europa

2007-12-01T05:20:00.000-08:00

Un fantasma ronda per Europa

El novembre de 1847 van rebre Marx i Engels l'encàrrec de la Lliga dels Comunistes de redactar una exposició breu dels objectius de l'associació i dels coneixements en què es fonamentaven aquests objectius. La versió definitiva del text que va satisfer aquest encàrrec és més obra de Marx que d'Engels. És el Manifest comunista, que va aparèixer el febrer de 1848.

Febrer de 1848: dos o tres dies abans de l'aparició del Manifest esclata a França una revolució que es pot considerar com l'última en què la classe obrera d'aquest país ha promogut inconscientment, amb la seva lluita i els seus morts, els interessos de la classe burgesa, o la primera en la qual s'ha adonant d'això; el juny del mateix any els obrers de París es llançarien de nou a la insurrecció, però aquesta vegada contra la classe empresarial a la qual el febrer havien portat definitivament al poder.

El Manifest comunista preveia una revolució, així com l'onada revolucionària que a partir de París va sacsejar gran part de l'Europa occidental i central, fins i tot Alemanya. En molts punts, els autors del Manifest avançaven previsions que no es varen complir. Però allò sorprenent és que es complís en línies generals amb aquesta precisió la previsió d'una crisi revolucionària.

El Manifest comunista era un fullet de només vint-i-sis pàgines, en les quals es condensaven coses diverses: una sencera explicació de la història (cinquanta-quatre paràgrafs), la relació entre els comunistes i la resta de la classe obrera (setanta-sis paràgrafs) i la política dels comunistes en la conjuntura de 1848 (onze paràgrafs); els autors troben encara espai en aquelles vint-i-sis històriques pàgines per a una crítica de les diferents corrents socialistes i comunistes (cinquanta-sis paràgrafs). Malgrat que en el Manifest falten alguns conceptes científics d'importància en el marxisme, la intensa condensació del text indica que els seus autors dominaven ja amb molta seguretat l'esquema general de la seva concepció.

En la primera part ("Bourgeois i proletaris") Marx i Engels expliquen la història documentada de totes les societats com història de les lluites de classes. "Lliures i esclaus, patricis i plebeus, nobles i serfs de la gleva, mestres artesans agremiats i fadrins, en un mot, opressors i oprimits s'han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acabà sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents."

En la història d'Europa aquesta última possibilitat —la catàstrofe comuna de les principals classes en lluita— va ocórrer per última vegada fins ara amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Després, la lluita de classes, la història europea, s'ha desenvolupat sense ruptures civilitzatòries tan profundes, fins a constituir el sistema capitalista, dominat per la classes a la qual s'acostuma anomenar "burgesia" en record del seu origen urbà (als "burgs").

El Manifest exposa els dos aspectes, característics en la seva unió, de la societat capitalista: per una banda l'enorme creixement de les forces productives i de la riquesa, en comparació amb les societats anteriors; per altra, la destrucció dels lligams personals, qualitatius i individualitzats, entre les persones: "En el seu domini de classe tot just centenari, la burgesia ha creat forces de producció més abundants i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades." Però també: "Allí on ha arribat al poder, la burgesia ha destruït totes les relacions feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot el bigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès ni i el "pagament al comptat" sense entranyes. Ha ofegat en les aigües glaçades del càlcul egoista les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia dels ciutadans medievals. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi..."

De totes maneres, aquestes conseqüències morals o culturals del capitalisme no són tota la causa, ni la causa principal, de la possibilitat d'una revolució que superi aquesta societat. En realitat, ni tan sols es pot dir que tals efectes siguin només nocius. Els lligams idíl·lics precapitalistes eren en gran part recobriment hipòcrita d'una realitat vital molt més sinistra, que el capitalisme ha posat al descobert: "En un mot: la burgesia ha posat, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques, l'explotació oberta, desvergonyida, directa, a seques."

Allò que possibilita la superació de la societat capitalista és la contradicció entre la tendència a incrementar les forces productives i les "relacions de producció" (les relacions en què entren els homes dividits en classes) que són el marc en el qual es mouen aquelles forces. Aquesta contradicció es manifesta de moltes maneres, recorda el text malgrat la seva brevetat. Per exemple: el capitalisme ha augmentat molt la productivitat del treball i, tanmateix, augmenta també la duresa laboral de la vida dels nens i de les dones, per no parlar ja de l'obrer industrial adult. O també: el capitalisme ha fet plenament social el treball, la producció, fins al punt que ni tan sols és ja concebible un treball artesà aïllat, que no depengui profundament de la resta de les activitats productives; i a la "fàbrica", el lloc per antonomàsia del treball capitalista, els treballadors són com membres d'un organisme col·lectiu que és el vertader productor; tanmateix, les relacions de producció capitalistes no són gens socialitzades, sinó individualistes i privatistes. O també, amb paraules del Manifest: "Des de fa dècades la història de la indústria i del comerç no és més que la història de la revolta de les forces modernes de producció contra les condicions modernes de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou enumerant les crisis comercials que amb les seves reaparicions periòdiques plantegen d'una manera sempre més amenaçadora el problema de la persistència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials s'anihila regularment una gran part no solament dels productes fabricats, sinó també fins i tot de les forces de producció ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit a totes les èpoques pretèrites; l'epidèmia de la superproducció. Tot de cop la societat es troba arrossegada en una situació de barbàrie momentània; una carestia, una guerra general d'extermini semblen haver-li substret tots els queviures; la indústria, el comerç semblen arruïnats, i per què? Doncs perquè posseeix massa civilització, massa queviures, massa indústria, massa comerç. Les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar la civilització burgesa i les relacions de propietat burgeses; ben al contrari, han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han fet tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis."

Però la contradicció present en el desenvolupament capitalista no dóna més que la possibilitat d'abolir i superar el sistema: amb només la manca de coherència lògica o estructural no hi ha prou perquè sigui superada una cosa que és d'alguna manera viva, composta de vides, com és la societat. Les contradiccions internes són només "armes" empunyant les quals es pot enderrocar un desordre social, allò habitualment anomenat "l'Ordre". "Però la burgesia no ha fabricat solament les armes que li porten la mort; també ha creat els homes que empunyaran aquestes armes: els treballadors moderns, els proletaris." Aquests han de prendre consciència de la possibilitat que se'ls ofereix si combaten units contra el mal que els oprimeix. El Manifest comunista acaba amb la divisa ja cèlebre: Proletaris de tots els països, uniu-vos!

Fragment de l'article "Karl Marx" de l'Enciclopèdia Universitas, Editorial Salvat, Barcelona, 1974.

Original datat 21/11/1973
(Traducció de Pere de la Fuente)