SOBRE EL LLOC DE LA FILOSOFIA EN ELS ESTUDIS SUPERIORS

Acceptar com a tema de reflexió el que proposa el títol suposa una apreciació positiva de la funció de la filosofia en els estudis superiors. No tots aquells qui comparteixin aquesta apreciació la justificaran de la mateixa manera. Hi haurà qui coincidirà probablement a atribuir a l'orientació filosòfica dels estudis les dues destacades conseqüències potencials que segueixen: l'agudització de la capacitat crítica de l'estudiós i l'enrobustiment de la seva capacitat d'entendre's en el món, d'aclarir els seus propis condicionaments, el seu quefer i els objectius que donen sentit a la seva conducta i, consegüentment, als seus coneixements positius, científics, artístics o tècnics. Tot això darrer podria formular-se més breument anomenant aquest segon efecte potencial de l'orientació filosòfica "agudització de la capacitat autocrítica".

Només aquesta suposició serveix de fonament a allò que aquí podem dir -en un lloc, certament, poc adequat per entaular una discussió sobre el concepte de filosofia-. Hi ha una àmplia literatura sobre aquest concepte -puix que una de les característiques del pensament filosòfic és de trobar-se sempre en "crisi de fonaments" (curosament ignorada pels qui Galilei anomenà "filòsofs de dogma")-, que cal, forçosament, pressuposar aquí. No menys obligat, d'altra banda, és informar el lector sobre els supòsits filosòfics d'aquest paper quant a aquest punt bàsic. Aquests supòsits són: primer, que no hi ha una saviesa filosòfica substantiva superior a les savieses positives; que els sistemes filosòfics són pseudoteories, construccions al servei de motivacions no teorètiques, no susceptibles de contrastació científica (o sigui: indemostrables i irrefutables) i edificades mitjançant un ús impropi dels esquemes de la inferència formal. Segon, que existeix i ha existit sempre una reflexió sobre els fonaments, els mètodes i les perspectives de la saviesa teòrica, de la pre-teòrica, i de la pràctica i la poiesi, reflexió que, discretament, pot ser anomenada filosòfica (recollint un dels sentits tradicionals del terme) per la seva naturalesa meta-teòrica en cada cas. Dit d'altra manera -infidel paràfrasi d'un motto de Kant-: no hi ha filosofia, però hi ha el filosofar. Aquesta activitat afectiva i valuosa justifica la conservació del terme "filosofia" i dels seus derivats.

* * *

L'apreciació positiva de la filosofia en els estudis superiors no implica l'atribució dels mèrits esmentats a la filosofia com a especialitat universitària, a les seccions de filosofia, centres de producció dels corresponents llicenciats. Al contrari: no és incoherent enunciar i argüir el primer judici apreciatiu i afirmar al mateix temps que és desitjable la supressió d'aquesta producció especial de llicenciats. Aquest paper sosté ambdues afirmacions.

El títol d'aquest paper emet, d'altra banda, un eco germànic, fichteà i hegelià, que és bo d'apagar, encara que procedeix de la història de la cosa i, per tant, de la seva naturalesa. En efecte: la filosofia, que fins a les darreries del segle XVIII no havia superat acadèmicament la seva posició de serventa de la teologia, esdevé un sector universitari important, i aviat es converteix en reina de les facultats, amb la fundació de la nova universitat de Berlín, a primers del segle XIX. No podem oblidar, peò, que la facultat berlinesa de filosofia enclou, sense divisions acadèmiques, totes les ciències pures, també les naturals. això cal repetir-ho constantment -o, almenys, mentre continuï essent influent la ideologia justificadora del gremi filosòfic acadèmic-, perquè vol dir que encara a principis del segle passat seguia essent vi­va la inspiració inicial de la filosofia antiga: de ser una aspiració al coneixement com a tal, en el doble sentit de pur, desinteressat, i de real, no de continguts endògens i especials d'un gremi, presumptuosament suposats superiors.

Però la facultat filosòfica de Berlín va fer en pocs anys el camí cobert en decennis per la filosofia renaixent en l'època de Galilei i Descartes: el camí de la desintegració. La subdivisió del treball intel·lectual produí una complexitat inabastable per la pretensió unitària de la Facultat; i fins i tot rebel·lions de més d'una activitat científica contra l'imperi esterilitzador de l'especulació filosòfica, especialment en cosmologia. El resultat va ser, al cap de poc temps, l'explosió d'aquella facultat i l'enclaustrament -més o menys rancorós, sempre vanitós- dels filòsofs acadèmics en una pura especialitat filosòfica i en els seus corresponents seminaris exclusius.

L'especialitat filosòfica, la secció, la llicenciatura en filosofia, es va difondre !­a continuació per la influència del model universitari alemany i pel pes de la concepció burocràtica de les activitats públiques que caracteritza l'Estat napoleònic. L'Estat francès no reconstituí les facultats universitàries fins a les darreries del segle XIX. Però el model burocràtic d'aquest Estat influí en tota la construcció política i institucional de molts països, i també, naturalment, en les facultats i universitats d'aquells Estats que en posseïen.

Aquesta causa institucional de la subsistència de la filosofia com a especialitat universitària, com a llicenciatura, pot ser analitzada breument. La componen diversos elements causals, com la dinàmica -i l’estàtica- del gremi universitari i la introducció de la filosofia com a assignatura en l'ensenyament mitjà, cosa imprescindible per garantir una demanda de llicenciats. Però, com sol passar en el món al revés de la burocràcia, l’òrgan creà la funció, la qual cosa vol dir que la usurpà: la filosofia acadèmica s'arrogà -en el reduït oligopoli, concertat o pugnaç, amb la clerecia- la satisfacció de les necessitats ideològiques especulatives que fins i tot per al criticisme de Kant són "eternes".

La veritat és que avui dia i en una Universitat com l'espanyola, sotmesa a un control ideològic no merament ambiental, sinó actuat volitivament per l'administració de l'Estat, les seccions de filosofia exerceixen aquella prerrogativa molt mediocrement, i se'n beneficien ben poc. Els grans corrents ideològics de l'època de postguerra, des de l'existencialisme fins a l'estructuralisme, són representats en les seccions de filosofia espanyoles més pels estudiants que no pas pels professors.

Però això només és un parèntesi. A part que la funció ideològica institucionalitzada en la filosofia com a especialitat, en la filosofia llicenciada, hagi estat per a les actuals seccions espanyoles de filosofia un oligopoli no gens aprofitat per renovar tècniques -en paral·lelisme amb l'abúlia dels altres oligopolis del país-, queda el fet que aquesta funció és l'altre gran fonament de la persistència de la filosofia com a especialitat.

Cap d'aquests dos fonaments -ni la persistència de les "eternes" necessitats ideològiques ni la tenacitat de les institucions burocràtiques- no pot servir, avui, per justificar de manera satisfactòria la filosofia llicenciada.

Pel que fa a la persistència de les necessitats ideològiques, la negativa a acceptar-la com a justificació d'un estudi especialitzat de la filosofia especulativa pot ser basada en dues argumentacions distintes. És veritat que l'excés de raons generalment és sospitós. Però en aquest cas es deu a la peculiar situació de transició en què es troba la cultura de les societats avançades. Per això una de les dues argumentacions és factual, mentre que l'altra transcorre per una regió intermèdia entre el fet i el dret, entre el present i el futur raonablement i insegurament previsible.

L'argumentació recolzada en fets és així: les concepcions ideològiques generals que influeixen més en la cultura contemporània, i les produccions singulars més determinants d'inflexions d'aquestes concepcions, o que en són més característiques, s'han originat, promogut o qualificat fora de la fàbrica de llicenciats filosòfics, i sovint en pugna o en ruptura amb aquesta fàbrica, o menyspreant-la. Autors com el Heidegger posterior a Sein und Zeit, Ortega, Zubiri, Gramsci, Teilhard de Chardin exemplifiquen un aspecte d'aquesta afirmació; certes obres de Russell, apunts, conferències i assaigs filosòfics o divulgadors de Max Plank, Einstein, Eddington, Heisenberg, Oppenheimer, etc., n’il·lustren l'altre aspecte. Des del punt de vista de la importància de la seva aportació a la "concepció" o "imatge del món" contemporània, totes les hores de lliçó magistral i de seminari de les seccions de filosofia i totes les publicacions dels seus magistri pesen infinitament menys que un centenar de pàgines d'Einstein, Russell, Heisenberg, Gramsci, Althusser i Lévi-Strauss -o fins i tot de Galbraith o Garaudy (perquè quedi ben clar que aquestes enumeracions no impliquen cap afecte especial del qui això escriu)-. Si afegim a aquest fragment de llista uns quants noms d'artistes i polítics -Picasso, Kafka, Joyce, Faulkner, Musil, Lenin i Joan XXIII, posem per cas-, la idea que les seccions de filosofia siguin les productores de les ideologies vigents, les hereves de Moisès i de Plató, resulta francament divertida.

És possible que no hagi existit mai, o que només hagi existit durant un parell de decennis, una organització de la cultura que atorgués a la filosofia acadèmica la possibilitat de realitzar de manera eficaç i monopolística la funció de direcció ideològica de la societat. (El qui signa ha sostingut en una altra ocasió que això només s'ha esdevingut amb la primera generació de grans filòsofs acadèmics, o sigui, en els anys d'ensenyament universitari de Schelling i Hegel.) En tot cas, la situació de la cultura contemporània no és pas aquesta. En la cultura contemporània, la subcultura superior està constituïda per una altra d'autors (sobretot científics, artistes i polítics) que generalment no tenen res a veure amb les seccions de filosofia; i les subcultures ideològiques populars estan constituïdes encara en gran part per l'acció de tradicions no menys fora de l'abast de la filosofia llicenciada (a part que, sortosament, la subcultura més alta penetra en les populars per mediació de les revolucionàries innovacions tecnològiques i econòmico-polítiques). La saviesa de les seccions de filosofia és ja sobretot interna; consta principalment de l'elemental saber anar tirant; la càlida acceptació pels col·legues no amenaçats en llurs perspectives d'oposició o concurs fa agradable la cosa, i la impertorbable lleialtat burocràtica a les partides ja consagrades en el pressupost la fa vivible en garantir, amb les càtedres de filosofia dels instituts i les escoles del magisteri, la modesta demanda de llicenciats necessaris i suficients ut collegium fiat (i això on encara s'exigeixi aquest requisit per poder cobrar).

Ni tan sols, doncs, en el supòsit que fos eterna la necessitat d'ideologia institucionalitzada, no seria justificada, actualment, l’existència de la filosofia com a especialitat. Fins i tot en aquest supòsit i admetent una concepció ideològica del filosofar -que és, certament, l'adequada a la filosofia especulativa de caire clàssic-, la filosofia especialitzada de les seccions acadèmiques, la filosofia llicenciada i burocràtica, resulta una institució parasitària.

Aquesta és una afirmació de fet, tot i que subjecta a la limitació que diré més endavant. Però és que, a més, aquell supòsit és actualment recusable de dret, és a dir, des de la perspectiva de fets futurs sensatament previsibles. Gairebé dos-cents anys de crítica gnoseològica, positivista o sociològica de la ideologia i del caràcter ideològic de la filosofia especulativa o sistemàtica indiquen que la cultura ideològica ja ha caducat de dret. La crítica gnoseològica, des del segle XVIII fins a Carnap o Russell, per exemple (mer exemple), té adquirits, sense perjudici de tot allò que encara l'ha d'enriquir i corregir, els elements de judici bàsics suficients per mostrar la inanitat o la buidor de la pretensió de coneixement de la filosofia sistemàtica de caire tradicional; no menys concloents -malgrat que també els manca afinament metodològic i enriquiment positiu- són els resultats de la crítica històrico-sociològica, des de Marx cap endavant, que mostren la funció servil o ideològica d'aquesta filosofia, és a dir, que la "saviesa" filosòfica sistemàtica s'ha diferenciat del "mer coneixement" científic sobretot pel fet que molt sovint és una renúncia al decidit non serviam! en el qual Ortega xifrà l'impuls filosòfic autèntic, l'impuls de conèixer.


Ja fa més de trenta anys que un científic i filòsof anglès procedent d'aquestes dues tradicions crítiques, J. B. Bernal, va descriure en poques paraules allò que imposen de dret a una cultura universitària sense paranys premeditats els resultats d'aquests dos-cents anys de crítica. Modernitzant la seva formulació, avui podem dir: cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o "concepció" rodona i completa del "món" o de l'"ésser", o de l'"Ésser". O de l'"Ésser" (escrit i ratllat). Afirmacions com aquesta han de ser formulades per força sense raonar-les (com ja hem indicat al principi), perquè el tema d'aquestes línies no és pas la història de la filosofia, i menys la de la cultura, sinó només l'orientació dels estudis superiors. El risc que semblin dogmàtiques -quan els dogmes són, al contrari, les afirmacions sistemàtiques sobre el "món" o l'"Ésser" transmeses per l'autoritat del magisteri filosòfic especulatiu- ha de preocupar menys dins aquest context que un possible equívoc, els resultats del qual serien lamentables: el fet que un corrent important del pensament filosòfic hagi vist des de fa temps que la suposada saviesa -alhora transempírica i pretesament real- de la filosofia especulativa és un pseudoconeixement, i el fet que un altre corrent de la major importància hagi descobert la funció cultural d'aquest pseudoconeixement com a expressió reflexa i sublimació de carències i servituds de la societat, no anul·len les arrels de l'especulació ideològica. "No perquè ens mofem de les nostres crosses caminarem més bé", com observà el sarcasme de Heine en un context no gaire diferent d'aquest (el de les creences religioses). L'observació de Kant segons la qual les qüestions de l’antinòmia de la raó pura es presentaran eternament a l'esperit humà potser és exagerada, com acostumen a ser-ho les frases agosarades en qüestió d'adjectius i adverbis; però il·lustra de manera convincent un punt d’interès: el mateix Kant sabia que l'acte de mostrar la irresolubilitat o el forassenyadament d'una pregunta no en causa pas la caducitat sociocultural. Al cap de més d'un segle, això ho sabem, actualment, amb una seguretat que supera tot dubte raonable. I ho sabem no solament de les poques qüestions molt teòriques en què pensava Kant, sinó de tot el complex de la ideologia. Avui disposem també d’hipòtesis plausiblement explicatives d'aquest persistència de la necessitat ideològica per damunt de les crítiques més concloents de la ideologia; les principals hipòtesis d'aquesta mena es troben en l'obra i la tradició de Marx i en les investigacions de la sociologia del coneixement. Aquest paper no és tampoc el lloc adequat per fer-ne ressenya ni per discutir-les. Però el mateix fet de la persistència de la necessitat o demanda ideològica sí que ha de ser tingut en compte aquí, perquè té importància per a l'estimació cultural de la filosofia acadèmica. Aquesta és, en efecte, la forma institucional més característica dels sistemes burocràtics. És veritat que, com ja hem indicat, en els darrers cinquanta anys -des que la ciència natural saltà la barrera atòmica i la ciència social superà la barrera que la separava de la matematització-, aquest òrgan institucional ha quedat molt ressagat respecte a la seva funció prevista. Però la persistència de la necessitat ideològica tradicional, ajudada per la burocràtica vocació d'eternitat, pot servir per perpetuar -encara que sigui amb una existència poc brillant- la filosofia llicenciada. Hi ha, efectivament, una demanda ideològica que s'orienta cap a les seccions de filosofia: tothom qui ha "ensenyat" en un primer curs d'aquestes seccions (3r de Facultat) 0 sap per experiència que la majoria dels joves respectables (o sigui, les estudiantes i els estudiants, la matriculació dels quals en una secció no depèn del percentatge de suspensos de l'any anterior) arriben sense cap voluntat concreta de conèixer, sinó només amb una confusa, entusiasta i informe ànsia d'intimar amb l'Ésser. És cert que es pot recordar i repetir que, si és veritat el que hem dit del pes molt superior de produccions intel·lectuals alienes a la filosofia llicenciada en la "imatge del món" contemporània, llavors és d'esperar un progressiu desviament d'aquests joves cap a d'altres estudis. Però, reduït a les modestes proporcions que té en realitat, subsisteix el fet que les llicenciatures en filosofia no desapareixeran per si mateixes. La qual cosa vol dir que, davant el problema d'aquesta institucionalització del pseudofilosofar no hi ha més remei que optar. La qüestió és de partit, no de teoria, per molt que la crítica científica pugui ajudar a prendre un partit raonable.

* * *

L'opció que es desprèn de les anteriors consideracions crítiques és: suprimir les seccions de filosofia de les facultats de lletres -és a dir, suprimir la llicenciatura en filosofia-, i eliminar, consegüentment, l'assignatura de filosofia de l'ensenyament mitjà. Com deu ser obvi en aquestes altures, això no significa pas la supressió de la lògica elemental ni de la psicologia en l’ensenyament; mitjà: ja fa bastant temps que ambdues són ciències positives. (I, encara que aquí no considerem l'ensenyament mitjà, és obligat d'afegir que la supressió de l'assignatura de filosofia en aquest grau de l'ensenyament hauria d'anar acompanyada per l'orientació, dirigida als professors d’història, de ciències i de lletres, de donar coneixements historicofilosòfics al fil de llurs propis temaris; en començar a explicar geometria analítica, per exemple, el professor de matemàtiques hauria de recordar, una estona, qui fou Descartes, i la funció del platonisme en la glòria del regle i el compàs; etc. A part això, com queda indicat implícitament, caldria instituir almenys una assignatura de lògica en sentit ampli, que comprengués elements de teoria de la ciència.)

Què podria perdre, la Universitat, amb la supressió de la llicenciatura en filosofia? Certament, no pas l'aprenentatge memorístic, arqueològic i apologètic de l'especulació ideològica. Perdre això és guanyar llibertat per al pensament. Aquí probablement serà oportú de recordar que la crítica que condueix a la recusació de la llicenciatura en filosofia és una crítica filosòfica, la qual considera que el tipus institucional del llicenciat en filosofia no solament no mereix el nom de filòsof, sinó que fins i tot és una còmica degeneració d'aquest programa de conducta. Cal que quedi ben clar que aquest judici es refereix a la institució i no pas als singulars llicenciats, alguns dels quals, indubtablement, poden compensar els perjudicis que la institució hagi causat a la seva intel·ligència. El que recusem és el tipus del llicenciat en filosofia. Aquest tipus és institucionalment un especialista en No-Res (potser les majúscules consolaran algú). El seu títol el declara coneixedor de l'Ésser o de No-Res en general i, donada l'organització dels estudis universitaris, afirma així implícitament que es pot ser coneixedor de l'Ésser en general sense saber res de seriós de cap ens en particular. En la pràctica, el tipus del llicenciat en filosofia només coneix oficialment la tradició artesanal del seu propi gremi.

Aquesta grotesca pretensió del metafísic llicenciat té una explicació històrica bastant convincent. No és l'única. I fins i tot és menys important que les causes abans considerades de la persistència de la filosofia com a especialitat acadèmica. Però aclareix el detall de l'organització de les seccions de filosofia: sembla, en efecte, versemblant que la "saviesa" de l'Ésser en general fos considerada ben situada dins una secció universitària com les altres pel fet que l'estudiant que hi arriba ja és batxiller. I l'aprenent tradicional de teologia és el batxiller en arts. La secularització de la Universitat -especialment intensa en els països de fe catòlica, per l'agressivitat del tot-o-res característica d'aquesta confessió- ha situat la filosofia en el lloc tradicional de la teologia, eliminant aquesta darrera (a diferència del que s'esdevé en la Universitat protestant) de la Universitat. L'ha situada a l'abast del batxillerat en arts liberals. Amb això queda visible l'anacronisme de la institució filosòfica acadèmica: mentre que un batxiller en arts de l'any 1267 coneix oficialment les arts liberals de la seva època i es troba culturalment preparat per teologitzar, el batxiller de 1968 es troba oficialment preparat per començar el seu batxillerat en arts: per matricular-se en ciències, en història o en economia. Per tant, els estudiants que es matriculen en la secció de filosofia no són en realitat "batxillers en arts" oficialment preparats per a l'exercici intel·lectual (teo-)filosòfic. Per això llur formació no els permetrà d'exercir, un cop llicenciats, sinó una activitat intel·lectual d’interès exclusivament endogremial. I per això, en canvi, són filòsofs característics de l'època diversos físics, alguns doctors en filosofia extra -o poc- acadèmics, algun economista i sociòleg, uns quants polítics i quatre artistes.

Aquesta conclusió no es basa en un aristocraticisme intel·lectual que menyspreő l'ensenyament i només apreciő la investigació, la producció intel·lectual, la invenció positiva o crítica de la veritat. perquè no s'ensenya filosofia; s'ensenya -en tot cas- a filosofar. Allò que se'n diu ensenyar (o saber) filosofia és transmetre (o conèixer) dades històriques, molt sovint sense ni ombra de consciència històrica, sinó amb el repulsiu sacrificium intellectus del fidel seguidor d'un dogma. Resta, doncs, fora de lloc la imaginable objecció: No és raonable comptar amb professors de filosofia que no siguin filòsofs, com és raonable comptar amb professors de física que no investiguin?" La resposta és: No; perquè, mentre que efectivament hi ha coneixements generals i elementals de física a transmetre, no hi ha, en canvi, saviesa filosòfica substantiva. El professor de física no és només una figura raonable, sinó, a més, un ofici necessari. El professor de filosofia no és només una figura parasitària, sinó, a més, destructiva: destructiva de la capacitat que els joves tinguin per filosofar. "Ensenya" a filosofar, sempre que no en faci un ofici, aquell qui filosofa. Mentre que, perquè el jove a qui això pugui interessar conegui el pensament de Plató, basta proporcionar-li una bona biblioteca, o posar a la seva disposició una biblioteca decent i un bon manual de biblioteconomia.

La pèrdua de la formació del llicenciat en filosofia no és, doncs, lamentable, sinó desitjable. Però, en canvi, hi ha un parell de coses que potser es perdrien -o la preservació o consecució de les quals es dificultaria- en suprimir la llicenciatura en filosofia i, per tant, les seccions d'aquesta especialitat. Una d'aquestes dues coses ja ha estat parcialment al·ludida: és la saviesa sobre la saviesa gremial del filòsof tradicional. La saviesa gremial en si del filòsof és, des del punt de vista que aquí sostenim, una cosa sense valor substantiu. Però ha estat i és un producte que, com tot producte, interessa també per raons adjectives (per al coneixement d'altres coses) i, per tant, mereix estudi com a cosa. Fins ara, aquest estudi -allò que Morris Lazerowitz ha anomenat "metafilosofia"- ha estat obra d'especialistes en filosofia que, pel sol fet de "metafilosofar", revelen que creuen molt poc en la filosofia substantiva. Llurs treballs, en canvi, són realment valuosos per a la comprensió del passat, encara present, de la cultura superior. És possible, però no segur, que la supressió de les seccions de filosofia, en restringir les perspectives d'una carrera universitària de "filòsof" acadèmic, paralitzés aquest tipus d'investigació. L'altra pèrdua possible ho seria només, en realitat, per a les universitats on les seccions de filosofia, o alguns dels seus membres, han demostrat més lucidesa respecte a llur justificació insuficient i han intentat de ser en certa mesura centres articuladors del filosofar de científics, artistes o professionals. Tenir en compte això és, en el fons, més un escrúpol que res. perquè els dos casos que el signant ha conegut de prop -un intent de Heinrich Scholz a Münster i un altre de Jaume Bofill a Barcelona- van restar molt lluny de complir els programes que s'havien proposat aquests dos filòsofs. Però, almenys en principi, és just de reconèixer que l'eliminació de la llicenciatura en filosofia (i, per tant, de la secció) podria comportar la pèrdua de l'únic centre actualment existent d'articulació possible del filosofar universitari.

Ara bé: s'esdevé, sortosament, que les raons que motiven l'eliminació de la llicenciatura en filosofia i el desig de no perdre les dues coses a les quals acabem de referir-nos -la investigació metafilosòfica i la coordinació o articulació del filosofar de les facultats- coincideixen a indicar la mateixa via: suprimida la filosofia com a especialitat, cal restablir-la com a universalitat. Dit amb llenguatge de decret-llei: suprimida la llicenciatura en filosofia, cal reorganitzar el doctorat en filosofia. Suprimida la secció particular, cal crear l'institut general, no part de cap facultat, sinó projecció de totes.

L’organització d'un institut general de filosofia (o central, que seria l'expressió dels actuals reformadors de la Universitat alemanya), com a emanació de totes les facultats (si és que la reforma democràtica de la Universitat decideix mantenir-les), o d'altres articulacions del cos universitari, s'hauria de basar en uns quants principis que basten per determinar-ne en línies generals l'estructura i el funcionament: l'institut no cobreix un període de llicenciatura; rep principalment els llicenciats, sense prohibir l'accés als estudiants, els quals, però, no hi poden obtenir cap títol; la classe magistral resta fora de lloc en l'institut: encara que és connatural amb la seva posició universitària central o general l'organització de conferències o de cicles de conferències per a estudiants de les diverses especialitats, això no obstant, els qui s'hi inscriguin han d'haver assolit prèviament una maduresa universitària per a la qual la lliçó magistral seria forçosament una pèrdua de temps (i no és que vulguem afirmar amb això que existeixi cap ésser racional per al qual la lliçó magistral no ho sigui, una completa pèrdua de temps); "l'ensenyament" de l'institut no pot ser sinó assistència a la investigació; per tant, les places de "professors" (més adequadament caldria anomenar-los membres de l'institut) han de ser instituïdes i cobertes amb criteris distints dels pseudodidàctics que actualment serveixen per instal·lar vitalíciament els catedràtics o agregats en llurs trons, enfront de vint files de trenta seients cada una; a part els "metafilòsofs" i els investigadors d’història de la cultura superior, aquest personal ha d'encloure científics teòrics i de laboratori, investigadors de camp i metodòlegs, tecnòlegs, artistes i fins i tot professionals d'activitats pràctiques; és obvi que part d'aquest personal pot tenir funcions docents o d'investigació en altres llocs. En tot cas, l'únic títol expedit per l'Institut -el de doctor en filosofia- en pressuposa l'obtenció d'un altre -assenyaladament la llicenciatura en alguna especialitat- que l'Institut no pot subministrar.

No cal detallar més: en absència de la bàsica reforma universitària, la reflexió sobre un tema com aquest esdevé més utòpica com més s'atansa al terreny de les decisions concretes configuradores de la institució. L'únic que cal, tal com es troben les coses en el present, és deixar ben clar el sentit del primer pas proposat per obtenir una raonable orientació filosòfica dels estudis superiors: l'eliminació de la llicenciatura o secció de filosofia. Aquest pas suprimeix una institució d’existència purament burocràtica, que falseja la "superioritat" o universalitat del punt de vista filosòfic en fer-lo propi d'una secció, d'una particularitat mantinguda per l'aparell administratiu institucional que produeix la demanda dels seus títols.

* * *

Extirpat el tumor pseudofilosòfic que és l'especialització en filosofia, es tracta llavors de promoure la motivació filosòfica autèntica que acompanya sempre la ciència, l'art i la pràctica racional. L'eliminació de la filosofia com a llicenciatura especial ha de tenir com a finalitat la restitució de la motivació filosòfica, universalment crítica. L'Institut general o central de filosofia ha de contribuir a aquesta tasca. En primer lloc, de la manera que ja hem assenyalat. Però aquesta via -la dels seminaris, la preparació d'un doctorat no reservat a un gremi, els cursos d'investigació, les conferències per a oients de totes les facultats, etc.-, encara que fos la més òbvia de seguida que existís l'Institut, no seria pas la de més abast. Per apreciar això convé considerar la pràctica comuna de les diverses facultats des del punt de vista de la seva qualitat filosòfica.

Respecte a aquest punt, podem fer una divisió, classificant els ensenyaments superiors en dos grups: els estudiants de les diverses seccions de Lletres i els d’Econòmiques, Polítiques i Comercials cursen una assignatura (o dues) d'introducció a la filosofia; les altres facultats s'enclouen en un altre grup, el dels centres sense cap ensenyament filosòfic. La Facultat de Dret es troba en una situació especial i interessant que val la pena de considerar a part. Però abans cal que diguem alguna cosa respecte a aquells dos grups: en el segon tot és per fer, encara, pel que fa a la dimensió filosòfica de l'ensenyament (deixant a part el que puguin fer alguns professors); en el primer cal desfer abans de fer, perquè, amb alguna excepció (i aquí no considerem les excepcions), en els ensenyaments superiors d'aquest grup l'ensenyament filosòfic és impartit per la secció de filosofia a través d'uns missioners situats en aquesta mena de partibus infidelium. Poques rareses universitàries són tan insostenibles com la idea que el moment adequat per institucionalitzar la reflexió filosòfica en Econòmiques, Filologia Romànica o Història es troba precisament al començament de l'estudi especial. Com que en aquest moment l'estudiant no disposa de coneixements substantius de la seva ciència suficients per nodrir l’anàlisi filosòfica, l'aparició primerenca de l'assignatura Fonaments de Filosofia sanciona definitivament l'escissió entre el coneixement real i la reflexió filosòfica, entre coneixement i autoconeixement. Indubtablement, això és un èxit per a la ideologia filosòfica especulativa i per a la ideologia justificadora del gremi dels professors de filosofia: perquè aquesta escissió és molt útil per fer arrelar en l'estudiant la idea d'una disciplina arcana i substantiva, aliena als temes, als resultats, i als mètodes del seu propi estudi, i la "superioritat" de la qual respecte a aquest deu tenir unes arrels sublims, puix que no s'entén. No és menys cert -diguem-ho de passada- que el procediment només té èxit amb els estudiants menys intel·ligents o més conformistes. Els altres acostumen a dividir-se en dos grups: els menys reflexius infereixen de l'estranyesa ex-machina dels Fonaments de Filosofia -sobretot si aquests són "ensenyats" amb un temari sistemàtic i especulatiu tradicional- la conclusió, més o menys fonamentada segons els casos, que aquesta assignatura és una solemne buidor arbitrària i parasitària; els més reflexius i aquells la raó dels quals sigui menys violada pel gran inquisidor propietari o posseïdor de la càtedra, comprenen, cap a mig curs, que llur possibilitat de pensar filosòficament depèn de llur competència d'especialista.



La Facultat de Dret ens mostra l'únic intent d'incorporació orgànica del punt de vista filosòfic: l'assignatura filosòfica d'aquesta facultat no és pas una assignatura de genèrics Fonaments de Filosofia, sinó una Filosofia del Dret. L'organicitat només és aparent, però és ben reeixida des del punt de vista formal: la Filosofia del Dret és una assignatura de cinquè curs. El que passa és que, per causes socials i polítiques conegudes, es tracta d'una assignatura premeditadament ideològica, controlada amb el mateix rigor que les càtedres de les seccions de filosofia (i per les mateixes raons). Al marge de la voluntat del professor (segons la diplomàtica excepció que ja hem fet diverses vegades), l'assignatura està destinada a l'adoctrinament; ja la mateixa expressió "Filosofia del Dret" al·ludeix entre els juristes a una determinada orientació ideològica (i ja no parlem del "Dret Natural" de primer curs). D'altres tendències del pensament jurídic -i especialment les menys ideològiques- acostumen a referir-se amb altres noms a la reflexió metajurídica. Per això la persistència del Dret Natural i la Filosofia del Dret en les actuals facultats espanyoles és només un indici de la victòria de la pràctica i de la doctrina reaccionaries de fa trenta anys, i no d'una recerca de dimensió crítica filosòfica en l'estudi especialitzat.

Però, encara que només sigui formalment, aquesta Filosofia del Dret a cinquè curs indica vagament un camí adequat. Per això una crítica d'aquesta solució, la millor de les existents tradicionalment, pot constituir un bon punt de partida. Dels dos vicis capitals de l'ensenyament filosòfic acadèmic -l'ideologisme de la institució en si i el contingut ideològic que aquesta transmet-, la fórmula de la Facultat de Dret, en principi, només presenta el segon. Aquesta és presentat -almenys avui a Espanya- d'una manera inevitable i tan totalitària que ja es manifesta en el mateix rètol de "Filosofia del Dret". Però l'altre vici, en principi, és evitat: el professor de Filosofia del Dret generalment no és aliè científicament -i, donada la composició del professorat espanyol, ni tan sols professionalment- a la problemàtica jurídica positiva. Per tant, no es presenta davant els estudiants com l'enviat d'una enigmàtica instància titular d'una saviesa substantiva superior a la de la ciència jurídica. Com que el professor de Filosofia del dret és una persona versada en Dret, i fins i tot en el Dret Positiu del país, en principi seria capaç de filosofar sobre aquest Dret. El seu filosofar podria ser, doncs, autèntic, una veritable reflexió metajurídica i no una mera especulació ideològica justificadora de la positivitat jurídica donada.

Ho podria ser, però no acostuma a ser-ho. Però això és degut a les causes polítiques que ja hem al·ludit abans, i que no constitueixen l'objecte d'aquestes consideracions. Deixant-les de banda, resta per veure, de tota manera, la principal limitació del valor filosòfic d'una solució com la de les actuals Facultats de Dret. Aquesta limitació consisteix en això: que, pel fet que la filosofia, per efecte de les ideologies vigents, és concebuda com una saviesa substantiva, la reflexió filosòfico-jurídica tendeix també a cristal·litzar com un sistema, o bé, quan el bon gust o l'escassa afecció especulativa (i ambdues coses van molt juntes) del professor li impedeix d'usar aquesta fórmula, l'assignatura es converteix en una història d'ella mateixa. En el primer cas tenim tota la falsedat vanitosa de les versions modernes de la filosofia tradicional. En el segon, una manera de sortir del pas típica també de les seccions de filosofia i basada, com en aquestes, en el supòsit infundat de la substantivitat o pseudo-positivitat de la "saviesa" filosòfica (filosòfico-jurídica, en aquest cas). D'aquesta manera el burocràtic i esplèndid aïllament de la filosofia en la Universitat es trasllada a l'interior de la Facultat de Dret, feta de refutacions de tot el que no hagi passat per Trento i d’exaltació d'una cosa tan escassament trentina com ho és el dret civil burgès. Però fins i tot amb independència d'aquest reforç ideològic per part dels continguts, la pràctica institucional mateixa ha traçat amb prou eficàcia l'escissió entre els coneixements jurídics positius i metodològics, apresos de professors que sovint fan ostentació fins i tot de llur desinterès pels plantejaments filosòfics, i la "saviesa" jurídico-filosòfica, ensenyada com una cosa tan substantiva que ni tan sols remet a l'ordenament jurídic positiu (ni, menys encara, n'arrenca).

Cal inferir d'aquestes observacions que el més raonable seria suprimir també la "Filosofia del Dret", com els "Fonaments de Filosofia" d’Econòmiques i Lletres, i com la mateixa secció de filosofia? Potser sí que aquesta solució seria la més raonable, un cop organitzat un Institut general de filosofia, on no deixaria d'haver-hi membres juristes i on es podrien matricular els llicenciats en Dret amb afeccions filosòfiques. Però, de tota manera, l'assignatura Filosofia del Dret representa el millor procediment d'institucionalització dels estudis filosòfics que existeix actualment, perquè es basa en la idea de posar la reflexió filosòfica en la formació de l'especialista com a tal especialista, i no, com una assignatura d'adorn, en la perifèria del seu amaniment cultural. La principal causa que fa que aquesta solució no doni actualment cap resultat apreciable és l'escissió, dins la mateixa facultat, entre exercici intel·lectual positiu i exercici intel·lectual filosòfic. Aquesta escissió, com ja hem dit, és deguda al seu torn a la vigència de la vella ideologia filosòfica que presenta la filosofia com una saviesa substantiva i sublim, superior al coneixement científic. Les ciències, doncs, haurien de confirmar aquesta saviesa. Si no ho fan -diu el filòsof especulatiu-, és que són una activitat inferior, no una saviesa veritable o autèntica; si no ho fan -diu el realista professor de Dret Positiu-, és que la Filosofia del Dret és una entabanada que convé no condemnar perquè resulta un útil flanqueig moral dels interessos dels clients més capaços de pagar minutes respectables. Caldria acabar amb la vigència d’aquestes ideologies filosòfiques en la mentalitat dels professors de Dret (en el cas considerat) per tal de fer possible que l'estudi positiu adquirís pes perspectives crítiques que li atorguen dimensió filosòfica: la crítica o anàlisi de fonaments, consciència dels problemes gnoseològics radicals de qualsevol coneixement positiu, i la crítica històrico-social, consciència de la gènesi i de les perspectives d'aquest coneixement. La superioritat de la fórmula de la Facultat de Dret pot ser apreciada en aquest punt: l'examen crític del funcionament d'aquesta fórmula acaba per portar al "problema primer i principal", el de l'home -el dels professors, en aquest cas.

* * *

La formació dels docents és un problema central de tota organització de l'ensenyament. No sembla, però, que els textos legals o crítics referents a l'ensenyament superior siguin gaire explícits sobre aquesta matèria. Això és degut probablement al fet que el problema té característiques especials quan es tracta de l'ensenyament superior. Quan es tracta de l'ensenyament primari o mitjà, sempre és possible de remetre's, per a la formació dels mestres, a uns nivells més alts de l'ensenyament. Això no és possible en el cas de l'ensenyament superior, llevat pel que fa a un aprenentatge de tècniques pedagògiques en alguna escola especial. Però, respecte a la formació del coneixement, la Universitat produeix els seus propis professors. Això significa, entre altres coses, que la influència de la ideologia dominant en la societat (d'una manera orgànica o per coacció del poder polític) sobre els criteris determinants del nomenament i l'actuació dels professors universitaris no té altra mediació que el mateix organisme universitari (mentre que les mediacions s'acumulen abans d'arribar als criteris anàlegs corresponents al mestre elemental). Per això, en aquest punt, la instància decisiva no és la reforma universitària. Mentre no sigui destruït l'imperi de la ideologia filosòfica actualment dominant, i no solament el dels continguts ideològics, sinó també el dels recipients (l'imperi ideològic de la mateixa institució), el científic docent continuarà essent majoritàriament tallat pel mateix patró d'avui: acrític-positivista-inconscient en les matèries positives de la seva especialitat i no menys acrític-creient en les més peregrines fantasies (inclosa potser la filosofia especulativa) pel que fa a la resta.

Kant resumí una vegada gran part del respecte il·lustrat pel pensament i per la gent declarant que la política no s'ha de proposar canviar els homes; menys encara ho hauria de fer la política universitària, i encara molt menys l'aspecte d'aquesta darrera que és la reorganització dels estudis filosòfics. Del que es tracta és de canviar les condicions en què actuen els homes i, en aquest modest cas concret, de canviar la forma en què els és presentada institucionalment la filosofia. És clar que aquesta alteració influeix indirectament o mediatament en els homes. Però l'essencial és que només aquesta mediatesa aconsegueix d'evitar a una reforma la vana impudícia del profeta que se t'aferra als faldons de l’ànima exigint-te que et giris del revés l'americana. La reforma dels estudis filosòfics en la Universitat no pot adoptar cap procediment propi del profetisme: no pot, per exemple, convocar tots els professors de matèries científico-positives i anunciar-los, en un curset (o novenari) filosòfic, la bona nova que a partir d'aquest moment poden i han d'iniciar l'estudiant en el pensament autocrític (metodològic i històric) respecte a la pròpia saviesa positiva, perquè això és filosofia. La raó principal per no procedir així és el respecte il·lustrat en el qual s'ha d'inspirar tota reforma democràtica dels estudis superiors. Però hi ha, a més, un altre motiu de pes: res no permet de pensar que la vocació filosòfica sigui en tots els homes cultes tan poderosa com per imposar-los l'esforç reflexiu de la investigació de fonaments metodològics i genètics i de les perspectives gnoseològiques i socials del seu coneixement positiu. Podem coincidir amb Gramsci que tots els homes són filòsofs, capaços de repensament (per dir-ho així), de pensar autocríticament i de considerar amb consciència analítica les relacions entre el seu coneixement i el seu comportament. Però d’això no es desprèn que en tots els homes aquesta capacitat estigui disposada a suportar l'esforç d'instrumentació intel·lectual que n'exigeix l'exercici més enllà dels terrenys a l'abast del sentit comú. Aquesta limitació val tant per als estudiants com per als professors: no podem suposar, com a base de la reorganització de la presència de la filosofia en les facultats universitàries, que tots els estudiants i tots els professors de totes les especialitats siguin afeccionats a mirar de prop les arrels filosòfiques del coneixement. Aquesta falsa suposició podria portar fàcilment a una nova solució falsa del problema: per exemple, a la pràctica d'introduir en els programes de qualsevol disciplina uns temes de filosofia de la ciència, més o menys concretament adaptats a la corresponent especialitat, i que, en quedar en mans d'un professor sense afeccions filosòfiques, reproduïssin, ara ja dins les mateixes assignatures, l'escissió tradicional entre enunciats filosòfics suposadament substantius i enunciats positius de real substància, però sense connexió interna amb els primers.

El filosofar ha d'anar pobre i nu, sense recolzar-se en seccions que expedeixin títols burocràticament útils, sense encarnar-se en assignatures que cal aprovar per obrir bufet, i sense ni tan sols infiltrar-se més modestament, com una lliçó primera, en els programes de les matèries positives. L'única cosa que es pot fer imperativament en favor de la qualitat filosòfica de l'ensenyament superior és suprimir obstacles. Aquests obstacles són precisament les seccions, les assignatures i les lliçons obligatòries de filosofia. Un cop eliminat tot això, la mateixa creació d'Instituts centrals o generals de filosofia hauria de ser deixada a la iniciativa de les universitats (no a la de les actuals seccions de filosofia). És contraproduent de creure que la legislació pot infondre a científics i tècnics una veritable afecció per la filosofia, una afecció motivada pel seu propi coneixement de les coses.

* * *

Però, en canvi, ja els passos destructius o alliberadors proposats comporten una alteració de les condicions objectives (en aquest cas, institucionals) amb possibles conseqüències favorables per a la qualitat filosòfica dels estudis universitaris. La primera i principal és que la supressió de les seccions de filosofia tendeix a esborrar la idea falsa que la filosofia sigui un cos sistemàtic de coneixement substantiu comparable amb el de qualsevol teoria, coordinable, per tant, en realitat amb qualsevol altre i d'una superioritat consegüentment ideològica, no orgànica amb el procés del coneixement. Això facilita mediatament al científic la consciència quotidiana que la filosofia és més aviat un nivell d'exercici del pensament a partir de qualsevol camp temàtic, inclòs el seu. La nova situació tendeix així a evitar que el científic faci mentalment acomodatícies apel·lacions a la filosofia com a instància esotèrica aliena a la seva pròpia activitat intel·lectual. Tot això tendeix a superar una escissió en la cultura i en la consciència del científic. Finalment, la supressió de les seccions de filosofia -que és la supressió del llicenciat en filosofia i del doctor en filosofia com a especialista- facilita també l'enderrocament d'una falsa autoritat filosòfica: la dels graduats en filosofia. Quan aquesta autoritat intel·lectual usurpada és exercida en un col·loqui amb científics, artistes i homes de la pràctica racional (organitzadors, polítics, etc.), es produeixen espectacles d’allò més depriments: la suma d’ignorància i petulància del filòsof acadèmic típic en un col·loqui sobre indeterminació en microfísica, o sobre fisiologia del sistema nerviós central, o sobre tendències artístiques, o sobre el context econòmico-social de productes culturals superiors (arguments freqüents d'esborronadores reunions), és tan lamentable com la perplexa o militant i fideista atenció amb què l'escolten els científics, desorientats per la ideologia que fa de "la" filosofia una saviesa substantiva obtinguda per mètodes especials. La supressió del títol especial en filosofia pot facilitar l'eliminació de situacions com aquesta. I així pot, indirectament, mediatament, promoure l'accés a autoritat filosòfica dels qui realment tenen alguna cosa en la qual basar-la, com el científic teòric capaç d'investigació de fonaments, l'historiador capaç de repensar les seves operacions, el "metafilòsof" capaç de practicar cales útils en la tradició filosòfica, l'artista capaç de problematitzar discursivament la seva obra i la dels seus col·legues, el pràctic capaç d'explorar els condicionaments i les perspectives de la seva activitat; i un etcètera que enclou principalment els pioners de la investigació interdisciplinària, no solament d'entre disciplines clàssiques, sinó també d'entre allò que tradicionalment era teoria i art o pràctica.

Això no obstant, sense perjudici del predomini de les mesures negatives, de la remoció d'obstacles, la fórmula proposada permet de completar aquest primer aspecte amb certes decisions positives compatibles amb el respecte il·lustrat per la gent. (Tractant-se de filosofia, o sigui, d'una de les cristal·litzacions clàssiques de l'autoritat ideològica, mai no insistirem prou en la necessitat d'aquest respecte.) A continuació examinarem, per acabar, algunes d'aquestes possibles mesures positives.

Podem pensar, per exemple, en un pas no obligatori, però sí aconsellat, de tots els qui aspiren a un doctorat per l'Institut Central de Filosofia, encara que el títol al qual aspirin no sigui el de doctor en filosofia. Aquesta estada a l'Institut -generalment al costat de membres integrants que procedeixin de l'especialitat del doctorand- tindria la finalitat de facilitar al jove investigador una familiarització amb la problemàtica filosòfica de la seva disciplina, que en la majoria dels casos serà aliena als seus estudis i treballs de doctorat en el centre d'origen.

L'oferta anual de cursos no obligatoris -però reconeguts per estimar la maduresa dels estudiants amb vista a les diverses llicenciatures- a cada especialitat o grup d'especialitats per part de l'Institut de Filosofia -una de les poques activitats purament docents en sentit tradicional- tendiria a desvetllar en els estudiants, ja abans de la llicenciatura, la consciència de la reflexió filosòfica i l’interès per la dita reflexió.

L'oferta també anual, però oberta a qualsevol públic, d'un cicle de conferències de concepció més divulgadora fins i tot que els cursos que acabem d'esmentar contribuiria a relacionar la Universitat amb la població, així com els estudiants de disciplines diverses entre elles. Aquests ciclesü haurien de tenir com a objecte principal la informació sobre els coneixements existents en alguna branca, presentats des dels punt de vista filosòfics de la investigació de fonaments i de la perspectiva històrica.

Però la funció més essencial de l'Institut en la seva relació amb les diverses especialitats, la funció al·ludida al principi, no seria directament didàctica. Consistiria a funcionar com a centre articulador del filosofar dels diversos científics. No solament del dels seus membres exclusius, ni solament del d'aquests i el d'aquells altres que segueixin pertanyent a facultats, sinó també del dels professors que, per qualsevol raó, no formin part de l'Institut. L'organització periòdica de col·loquis (no reduïts a poques sessions) i de discussions a les quals puguin tenir accés com a públic doctors i llicenciats de qualsevol especialitat; la publicació de les actes d'aquestes sessions; el suport a qualsevol investigació, realitzada dins o fora de l'Institut, de la qual es pugui esperar una aportació d'ordre teòric pur; la promoció d'investigacions interdisciplinàries; la invitació a artistes i homes, la pràctica, l’experiència i el judici dels quals puguin ser d’interès per a la comprensió de la realitat: aquests i altres modes de complir la funció d'articular el pensament amb valor filosòfic es desprenen positivament de la remoció dels obstacles ideològics tradicionalment posats al pensament lliure per les constriccions institucionals acadèmiques.

Manuel Sacristán Luzón (1968)