Pròleg al Convit de Plató

Fragments del pròleg de Manuel Sacristán al Convit de Plató

Esquema de la composició i contingut del discurs de Sòcrates-Diotima (201d-212c)


A) Declaració de principi, feta irònicament: no es tracta d'atribuir tota qualitat excel·lent i tota virtut imaginable a l'objecte elogiat: es tracta de trobar i de dir la veritat.

B) Posició metòdica: Sòcrates recull la proposta d'Agató, segons la qual el tractament del tema ha de consistir en una exposició del que és l'amor i després en l'exposició dels seus efectes.

C) Primera fase del discurs (fase irònica).

Diàleg de Sòcrates amb Agató

1. L'amor és una entitat relativa a una altra cosa: és amor d'alguna cosa.

2. L'objecte de l'amor és allò de què ell manca.

3. L'amor, segons el mateix Agató, és amor de la bellesa i de la bondat.

4. Per tant, l'amor ha d'estar mancat de bellesa i de bondat.

D) Segona fase del discurs (fase maièutica).

Diàleg de Sòcrates amb Diotima

a) Part filosòfica.

a.1) Naturalesa de l'amor

1. El fet que l'amor estigui mancat de bellesa i de bondat no vol dir que sigui lleig i dolent: doctrina dels éssers intermedis, com la filosofia, que ho és entre la ignorància i la ciència.

2. Si l'amor no és bonic ni bo, no pot ser un déu: és un dimoni, un ésser intermedi -i intermediari- entre déus i homes.

3. L'amor és també intermedi entre riquesa i pobresa, entre possessió i mancança (mite del naixement de l'amor).

4. L'amor en general és desig del bé i de la felicitat.

5. Però la paraula "amor" s'utilitza més pròpiament per designar una manera d'aspirar al bé i a la felicitat: aquesta manera és la comunitat entre els éssers humans.

6. Aquesta recerca del bé i de la felicitat per la comunitat humana, l'amor, doncs, en sentit propi, consisteix a engendrar en bellesa, segons el cos i segons l'ànima: distinció dels dos amors.

a.2) Efectes o beneficis:

7. Sent el desig d'engendrar en bellesa una necessitat imperiosa, l'amor la satisfà, tot asserenant l'home i fent-lo feliç.

8. Al mateix temps, satisfà amb aquest engendrament -i de l'única manera possible per a l'home- l'ànsia d'immortalitat, ja sigui engendrant fills (en la bellesa corporal) ja sigui engendrant deixebles i obres (bellesa espiritual).

b) Part científica.

9. L'exercici correcte de l'amor, començant per la bellesa corporal per passar a la bellesa moral, porta al coneixement d'allò que hi ha d'idèntic en tota cosa bella.

10. Allò que hi ha d'idèntic en tota cosa Bella és la Bellesa en si, la idea o forma "Bellesa".

El discurs de Sòcrates al Convit és una exposició de pensament platònic en un ambient especialment allunyat de preocupacions científiques: per aquest motiu hi ha una desproporció entre la part filosòfica, no estrictament científica del discurs, i la part dedicada a allò que Plató considera ciència: la teoria de les idees o formes pures o éssers en si.

Molts platonistes veuen en la frase de Diotima (209b-210a) que antecedeix a allò que designem com a part científica una al·lusió a la probable participació de Plató en els misteris religiosos aliens a la religió oficial naturalista i materialista dels grecs, i al possible entroncament de la seva filosofia amb aquests sistemes. Diotima diu: "Bé, doncs: en aquests misteris de l'amor, també tu, Sòcrates, podries ser-hi iniciat; quant a la iniciació completa i al seu grau més alt, la contemplació, que requereixen d'aquesta instrucció prèvia, si és que s'ha de seguir el recte camí, no sé si fores capaç d'arribar-hi. Jo te'n parlaré -féu ella-, i hi posaré la millor voluntat; tu intenta de seguir-me en la mesura de les teves possibilitats". Atès allò que segueix a aquesta frase -el camí de l'amor cap a la idea "Bellesa"-, sembla més correcte interpretar-la com al·lusió al fet que la conversa està portada al marge de la pura ciència platònica i del cercle socràtico-platònic pròpiament dit. Deixant de banda el fet probablement cert que el pensament platònic hagi tingut (en passat, perquè això és avui dia difícil d'establir i, a part d'això, mancat de virtualitat filosòfica) una cara mística, la realitat textual és que el "misteri" que cal conèixer per entendre allò que Diotima diu després de la seva críptica advertència és senzillament la teoria de les Idees.

El discurs comença amb dues puntualitzacions: l'afirmació que tot tractament d'un tema -per més que es tracti d'un elogi- ha de cercar la veritat; i l'acceptació de la prevenció metodològica introduïda per Agató.

Després comença Sòcrates a parlar d'acord amb l'esquema clàssic que Plató ens ha transmès: una primera fase irònica, o de destrucció de les opinions sense fonaments dels seus interlocutors, i una segona fase maièutica, en la qual es dóna a llum la veritat ("maièutica" significa "tocològica").

La part irònica està desenvolupada amb l'instrument fonamental del pensament socràtico-platònic: l'anàlisi lògica, que desfà les opinions sense fonaments portant als seus sostenidors fins a una contradicció lògico-formal. No caldria objectar res a aquesta part si no contingués un sofisma de certa influència en el desenvolupament de tot el discurs; el paralogisme en qüestió es troba recollit en el punt 2 de l'esquema: "l'objecte de l'amor és allò que li manca". L'afirmació correcta seria: "l'objecte de l'amor és allò de què està mancat el subjecte de l'amor". Totes les altres atribucions es referirien llavors no a l'amor, sinó al subjecte que ama (es tracta d'un sofisma per ambigüitat de la paraula "amor").

La fase maièutica comença amb una primera part en la qual es desenvolupa la doctrina de les coses intermèdies: l'amor al saber (filosofia), la recta opinió -intermèdies ambdues entre la ciència i la ignorància-, l'amor -entre la possessió i la mancança absoluta-, etc... La teoria dels termes mitjans inclou també en germen un sofisma per equivocitat del terme "metaxy", que unes vegades s'utilitza significant "intermedi" i altres amb la significació d'"intermediari"; però aquest sofisma no té conseqüències per al desenvolupament final perquè, tal com Diotima el planteja, l'amor és realment intermedi entre possessió i mancança absoluta i intermediari entre ambdues (ja que per passar de mancança a possessió cal com a mínim desitjar posseir, és a dir, amar).

En aquesta primera part de la fase maièutica s'accepten conceptes mítics explicatius (punts 2 i 3, per exemple) i es cerca en general una exposició plausible d'allò que és l'Amor, sense posar aquesta explicació en connexió amb una teoria general de la realitat, és a dir: sense fer ciència. Hem anomenat "filosòfica" a aquesta part perquè el mateix Plató dóna peu a això presentant la filosofia com a terme mitjà entre el saber i el no saber, i al mateix amor com per necessitat "filòsof".

Juntament amb els sofismes indicats -que són, dit sigui de passada, molt menys nombrosos que en els altres discursos- l'esforç per glorificar l'amor homosexual masculí, ignorant, a més a més, el femení d'idèntica naturalesa, contribueix a envilir el discurs de Sòcrates-Diotima. En un determinat moment, cap al final (211b), el text és d'una sorprenent deshonestedat intel·lectual: Sòcrates-Diotima ha fet la distinció entre amor del cos i amor de l'ànima, entre amor que recerca la descendència física i amor que recerca la descendència espiritual. Portada la distinció tan rotundament que ni tan sols es considera la possibilitat de la concurrència de ambdós amors en un mateix ésser humà, no hi hauria cap raó interna -és a dir, permesa pel raonar de Diotima- per donar base física al segon amor, al desig aristocràtic de perpetuar-se només segons l'esperit. I, tanmateix, Plató dóna base física a aquest amor, malgrat que limitant-la en el temps com a una fase del camí de l'amor cap a la bellesa en si. Aquesta tesi, d'una estructura racional tan feble com escassa és la seva qualitat moral, és la base del famós "cercle amorós de l'Univers" del platonisme medieval i renaixentista. La tradició platònica ha tingut al llarg de la història una notable propietat transmutadora una virtut de rei Mides literari que converteix buidetats teòriques en formosors literàries de les quals, a més a més, s'acostuma a dir que amaguen tresors d'ardorós espiritualisme i elevada moral.

La buidetat que comentem (Convit 211b) ve, a més a més, envoltada d'una formidable ignorància de la dona, com si aquesta fos un ésser absolutament desproveït de relació amb el tema de l'amor a l'esperit. Abans de dissimular aquestes tares del discurs socràtico-platònic, el lector d'esperit científic ha de considerar-les seriosament i descobrir el fet que les provoca i alimenta: la presència d'una determinada societat.

El fet que Sòcrates pretengui que no parla pel seu compte, sinó que es limita a exposar allò que li va ensenyar Diotima de Mantinea, una dona d'ofici gairebé sacerdotal, pot ser interpretat com un desig de no ofendre a Agató, substituint-lo en el paper de persona refutada: o bé com una deliberada al·lusió a l'aspecte religiós o ocultista de la filosofia platònica; o potser com a un procediment enginyat per aconseguir ambdós objectius.

La primera interpretació sembla pressuposar la historicitat del convit que dóna nom al diàleg, però es pot argüir també sense aquest pressupòsit, és a dir, explicant que convé al desenvolupament de la peça teatral que és el Convit el que el personatge Sòcrates no vulgui ofendre el personatge Agató, el seu amic i hoste.

* * *

El Convit apareix en totes les cronologies com un diàleg del període mitjà, del període en el qual Plató ha elaborat ja el sistema per virtut del qual es considerat un filòsof clàssic, i no ha percebut o tractat encara les dificultats fonamentals, els punts crítics del seu sistema (el que ocorre probablement a partir del Parmènides).

A part dels motius formals per considerar-lo així (en especial les dades estilomètriques) hi dues raons de fons que imposen aquest criteri:

1a El Convit pressuposa (sense tractar-la) la teoria de les idees, que es troba subjacent a tota l'explicació sobre el "camí de l'amor".

2a El Convit sembla ser una aplicació d'aquesta teoria, feta per a "llecs", per a persones allunyades de preocupacions filosòfiques. Aquesta intenció suposa en el seu autor la confiança en un sistema ja cristal·litzat.

El tema explícit del Convit -l'amor- potser no té importància. D'allò que sembla tractar-se substancialment és d'un tema metodològic i educatiu: el tema metodològic es desenvolupa mitjançant la confrontació d'uns discursos (sobre l'amor), aliens a la ciència platònica, amb l'altre (el de Sòcrates-Diotima) que si no desenvolupa aquesta ciència, al menys la pressuposa i aplica. I l'aplica amb finalitats pedagògiques, amb l'objectiu de promoure una "recta opinió" en les persones que escolten Sòcrates i amb el d'establir la naturalesa educativa de l'amor com a força que condueix al coneixement de la idea "Bellesa".

En el Convit, Plató exposa una idea clau de la seva recerca filosòfica: l'amor és una via d'accés privilegiat a la ciència; per l'amor i en l'amor l'home s'instrueix i pot elevar-se a l'Ésser i a la Veritat.