Nacionalismes ibèrics (desembre 1984)

"A mi em sembla, sincerament, que els nacionalismes ibèrics estan molt vius, els tres. Paradoxalment el menys viu, probablement, és l'espanyol. Per això no he dit els quatre. En el sentit següent: en el cas de la nacionalitat espanyola, els nacionalistes són de dretes, fins i tot molta gent del PSOE, però de dretes de veritat. En canvi, en els altres tres nacionalismes, per raons obvies, per segles d'opressió política o d'opressió material, de fet, el nacionalisme no és estrictament de dretes, sinó que hi ha també nacionalisme d'esquerra com diu el mateix nom d'una formació política catalana. I a mi em sembla que la vitalitat dels tres nacionalismes no espanyols de la península és tanta que, malgrat que pugui semblar utòpic, jo no crec que es clarifiqui mai mentre no hi hagi un autèntic exercici del dret a l'autodeterminació. Mentre això no es doni aquí no hi haurà claredat mai. Ni aquí ni a Euskadi ni a Galícia. Només el pas per aquest requisit aparentment utòpic de l'autodeterminació plena, radical, amb dret a la separació i a la formació d'Estat, i veient allò que les poblacions diuen enfrontades amb una elecció tan inequívoca, tan clara, només això podria permetre un dia reconstituir una situació neta, bona, ja fos la d'un Estat federal, ja fos la de quatre estats. A mi em sembla que per més voltes que se li donin, per més tècniques polítiques i jurídiques amb què s'intenti organitzar alguna cosa que no sigui això, no sortirà mai. No sortirà mai en forma satisfactòria. Això serà sempre una justificació del major mal que pateix Espanya, que és l'Exèrcit, que aquest és el problema fonamental d'aquest país. O potser, en lloc d'exèrcit hauríem de dir un exèrcit polític com el que tenim."

Fragment d'una entrevista amb Manuel Sacristán per a Mundo Obrero (febrer de 1985) realitzada per Carlos Piera el mes de desembre de 1984 i que no va ser publicada íntegrament (Transcripció de Salvador López Arnal, traducció de Pere de la Fuente)