miércoles, 15 de octubre de 2008
FARÍAS, Víctor. Ressenya de Las ideas gnoseológicas de Heidegger
EL PAÍS. Babelia, 10-06-1995. Pàgina 15BORRÁS, María Rosa. Ressenya de Panfletos y materiales II. Papeles de filosofía
EL PAÍS, 19-08-1984. Libros, pàgina 5.SEMPERE, Joaquin. Sobre la cultura de Manuel Sacristán
T.E. Trabajadores de la Enseñanza. Edita Federación de Enseñanza de CC.OO. Segunda época. Núm. 22, octubre 1985. Pàgines 8 i 9.PARDO, Javier. Reflexiones de Manuel Sacristán sobre problemas de la enseñanza
T.E. Trabajadores de la Enseñanza. Edita Federación de Enseñanza de CC.OO. Segunda época. Núm. 22, octubre 1985. Pàgines 7 i 8.
MSL. La situación política y ecológica en España
BIEN Boletín de Información sobre Energia Nuclear. Edita: Comité Antinuclear de Catalunya. Número 15, març-abril 1981. Pàgines 17 i 18.MSL. Libertad y privaticidad
Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències del D.U. de Catalunya i Balears. Núm. 8. Maig-Juny 1973. Pàgines 8 i 9.MSL Las centrales nucleares y el desarrollo capitalista.
Club de Debats. Recull de les conferències pronunciades en el Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet durant el curs 1980-1981. Transcripció dels textos Tomàs Roman. Pàgines 46-50.
domingo, 12 de octubre de 2008
Sobre MSL
La postguerra condicionà les possibilitats d'un pensament filosòfic. La figura més eminent de l'oposició intel·lectual a la dictadura fou Manuel Sacristán (Madrid, 1925-Barcelona, 1985). Estudià dret i filosofia a Barcelona i lògica, amb Scholz, a Münster. De 1956 a 1965 ensenyà lògica i epistemologia a la Universitat de Barcelona. Col·laborà en l'edició de la revista Laye i els anys 70 fundà les revistes Materiales i Mientras tanto. La seva filosofia s'insereix en el marxisme crític (proper a la filosofia analítica), i intenta una síntesi amb el pensament ecologista, feminista i pacifista. Va ser un dels primers a ressaltar la transcendència filosòfica dels problemes ecològics. Personalitat socràtica, exercí molta influència en la vida cultural i política catalana i va contribuir a la difusió dels principals corrents filosòfics d'inspiració científica.
sábado, 11 de octubre de 2008
558.jpg)
Relació de les persones contribuïdores en l'aparició de Mientras tanto
Mientras tanto, núm. 1, novembre-desembre 1979, pàgina 114.Norbert Bilbeny. Filosofia contemporània a Catalunya. Edhasa. Barcelona, 1985. Capítol VI: Manuel Sacristán, Filosofia del marxisme
Pàgina 123
Pàgines 124-125
Pàgines 126-127
Pàgines 128-129
Pàgines 130-131
Pàgines 132-133
Pàgines 134-135
Pàgines 136-137
Pàgines 138-139
jueves, 9 de octubre de 2008
CITA
Amb el predomini, sempre creixent, de la població urbana, a la qual acumula en grans centres, la producció capitalista concentra, per una banda, la força motora històrica de la societat, però, per altra banda, dificulta l'intercanvi entre l'ésser humà i la naturalesa, és a dir, el retorn a la terra dels elements del sòl gastats per l'home en la forma de mitjans d'alimentació i de vestit, és a dir, pertorba l'eterna condició natural d'una fecunditat duradora de la terra. Amb això la producció capitalista destrueix al mateix temps la salut física dels treballadors urbans i la vida mental dels treballadors rurals, Però alhora, per la destrucció de les condicions d'origen purament espontani d'aquell intercanvi, obliga a produir aquest sistemàticament com a llei reguladora de la producció social i en una forma adient al ple desenvolupament humà. En l’agricultura, igual que en la manufactura, la transformació capitalista del procés de producció apareix sempre com a martirologi dels productors, el mitjà de treball com a mitjà de submissió, d’explotació i d’empobriment del treballador, la combinació social dels processos de treball com a opressió organitzada de la vitalitat, la llibertat i l’autonomia individuals dels treballadors. La dispersió dels treballadors rurals per grans superfícies trenca al mateix temps la seva capacitat de resistència, mentre que la concentració augmenta la dels treballadors urbans. A l’igual que en la indústria urbana, en l’agricultura moderna l’augment de la força productiva i la major fluïdesa del treball es compra al preu de la devastació i l’extenuació de la mateixa força de treball. I tot progrés de l’agricultura capitalista és un progrés no només de l’art de depredar el treballador, sinó també i al mateix temps de l’art de depredar la terra; tot progrés en l’augment de la seva fecunditat per a un termini determinat és al mateix temps un progrés en la ruïna de les fonts duradores d’aquesta fecunditat. Quant més part un país de la gran indústria com a rerafons de la seva evolució —com els Estats Units d’Amèrica, per exemple—, tant més ràpid és aquest procés de destrucció. Per això la producció capitalista no desenvolupa la tècnica i la combinació del procés social de producció més que minant al mateix temps les fonts de les quals sorgeix tota riquesa: la terra i el treballador.
Karl Marx, El capital, llibre I (1867), cap. XIII.
(Cita Mientras tanto, número 6, 1981)
jueves, 2 de octubre de 2008
miércoles, 1 de octubre de 2008
Cita de Karl Marx.
Mientras tanto, núm. 4, maig-juny 1980, pàg. 125. S’ha dit, i es pot dir, que la bellesa i grandesa descansa precisament en aquesta integració espontània, en aquest intercanvi material i espiritual que és independent del saber i el voler dels individus i pressupòsit de la seva recíproca independència i indiferència. I segur que aquesta relació material entre els individus és preferible a la manca de tota relació entre ells, o a una integració exclusivament local, fundada en l’estretor natural de la sang i en relacions de domini i servitud. També és segur que els individus no poden dominar les seves pròpies integracions socials abans d’haver-les creat. Però és una superficialitat comprendre aquella integració exclusivament material com si fos l’originària, la integració inseparable de la naturalesa de la individualitat (per oposició al saber i al voler reflexos) i immanent a ella. Aquesta integració és producte dels individus. És un producte històric. Pertany a una fase determinada del desenvolupament dels individus. L’estranyesa i independència en què la integració existeix fins i tot enfront dels individus no prova sinó que aquests es troben encara en plena creació de la seva vida social, en comptes d’haver partit d’elles. És la integració espontània d’uns individus dintre de certes mesquines relacions de producció. Els individus desenvolupats universalment, les relacions socials dels quals, per ésser relacions comunes, pròpies d’ells, estan sotmeses al seu comú control, no són producte de la naturalesa, sinó de la història. El grau i la universalitat del desenvolupament de les capacitats en el qual arriba a ésser possible aquesta individualitat pressuposa, en efecte, la producció sobre la base dels valors de canvi, que és la que produeix, juntament amb la universal alienació de l’individu respecte d’ell mateix i respecte de tots els altres, també la universalitat i l’omnilateralitat de les seves relacions i de les seves capacitats. L’individu singular apareix més ple en estadis anteriors de l’evolució precisament perquè encara no ha elaborat i manifestat la plenitud de les seves relacions ni se les ha posat al davant com a forces i circumstàncies socials independents d'ell mateix. Tan ridícul com anhelar nostàlgicament aquella plenitud originària és creure que cal restar en aquest total buidament. La visió burgesa no ha anat mai més enllà de l’oposició a aquella altra visió romàntica, i per això aquesta l’acompanyarà, justificat contrari, fins que descansi en pau.
Karl Marx, Manuscrits de 1857-1858, MEGA2, 1.1, pàgines 94 i 95.
Karl Marx, Manuscrits de 1857-1858, MEGA2, 1.1, pàgines 94 i 95.