Cita de Karl Marx.

Mientras tanto, núm. 4, maig-juny 1980, pàg. 125.

S’ha dit, i es pot dir, que la bellesa i grandesa descansa precisament en aquesta integració espontània, en aquest intercanvi material i espiritual que és independent del saber i el voler dels individus i pressupòsit de la seva recíproca independència i indiferència. I segur que aquesta relació material entre els individus és preferible a la manca de tota relació entre ells, o a una integració exclusivament local, fundada en l’estretor natural de la sang i en relacions de domini i servitud. També és segur que els individus no poden dominar les seves pròpies integracions socials abans d’haver-les creat. Però és una superficialitat comprendre aquella integració exclusivament material com si fos l’originària, la integració inseparable de la naturalesa de la individualitat (per oposició al saber i al voler reflexos) i immanent a ella. Aquesta integració és producte dels individus. És un producte històric. Pertany a una fase determinada del desenvolupament dels individus. L’estranyesa i independència en què la integració existeix fins i tot enfront dels individus no prova sinó que aquests es troben encara en plena creació de la seva vida social, en comptes d’haver partit d’elles. És la integració espontània d’uns individus dintre de certes mesquines relacions de producció. Els individus desenvolupats universalment, les relacions socials dels quals, per ésser relacions comunes, pròpies d’ells, estan sotmeses al seu comú control, no són producte de la naturalesa, sinó de la història. El grau i la universalitat del desenvolupament de les capacitats en el qual arriba a ésser possible aquesta individualitat pressuposa, en efecte, la producció sobre la base dels valors de canvi, que és la que produeix, juntament amb la universal alienació de l’individu respecte d’ell mateix i respecte de tots els altres, també la universalitat i l’omnilateralitat de les seves relacions i de les seves capacitats. L’individu singular apareix més ple en estadis anteriors de l’evolució precisament perquè encara no ha elaborat i manifestat la plenitud de les seves relacions ni se les ha posat al davant com a forces i circumstàncies socials independents d'ell mateix. Tan ridícul com anhelar nostàlgicament aquella plenitud originària és creure que cal restar en aquest total buidament. La visió burgesa no ha anat mai més enllà de l’oposició a aquella altra visió romàntica, i per això aquesta l’acompanyarà, justificat contrari, fins que descansi en pau.

Karl Marx, Manuscrits de 1857-1858, MEGA2, 1.1, pàgines 94 i 95.