BORRÁS, María Rosa. Ressenya de Panfletos y materiales II. Papeles de filosofía

EL PAÍS, 19-08-1984. Libros, pàgina 5.

Què fer? Aguantar, aguantar.

Des del seu punt de vista, quina és l'esperança, l'alternativa no només política, també a nivell de pensament, que té avui la societat espanyola?

No ho sé, perquè jo veig la situació molt negra, com he descrit abans, molt negra. Des del meu punt de vista, que és un punt de vista d'esquerra social, no veig que ens recuperem a curt termini, ni molt menys. No ho veig. Ni veig que els partits comunistes (...), es recuperin, ni veig que els moviments alternatius encara quallin; i el sindicalisme, que és una cosa molt important, tampoc sembla estar progressant. (...)

Sincerament: resistir, resistir. No veig per al futur proper cap altra sortida. Diguem que resistir i fer un màxim de propaganda real d'esquerres, és a dir, de propaganda comunista. És una vergonya, és una cosa indignant, que en mig de d'una crisi del capitalisme com a poques, d'una brutalitat gegantina, resulti que la propaganda és capitalista, resulti que l'hegemonia ideològica és capitalista en mig d'un desastre com el que estem visquent. Que milions i milions d'aturats siguin compatibles amb una hegemonia eufòrica d'ideologia capitalista. És revoltant, però és així.

Desembre de 1984

Publicada a Mundo Obrero, febrer 1985, pàgines 32-33.
De la Primavera de Praga al marxismo ecologista. Entrevistas con Manuel Sacristán Luzón. Edició de Francisco Fernández Buey i Salvador López Arnal. Editorial Los libros de la catarata. Madrid, 2004, pàgines 224-225.

Nacionalismes ibèrics (desembre 1984)

"A mi em sembla, sincerament, que els nacionalismes ibèrics estan molt vius, els tres. Paradoxalment el menys viu, probablement, és l'espanyol. Per això no he dit els quatre. En el sentit següent: en el cas de la nacionalitat espanyola, els nacionalistes són de dretes, fins i tot molta gent del PSOE, però de dretes de veritat. En canvi, en els altres tres nacionalismes, per raons obvies, per segles d'opressió política o d'opressió material, de fet, el nacionalisme no és estrictament de dretes, sinó que hi ha també nacionalisme d'esquerra com diu el mateix nom d'una formació política catalana. I a mi em sembla que la vitalitat dels tres nacionalismes no espanyols de la península és tanta que, malgrat que pugui semblar utòpic, jo no crec que es clarifiqui mai mentre no hi hagi un autèntic exercici del dret a l'autodeterminació. Mentre això no es doni aquí no hi haurà claredat mai. Ni aquí ni a Euskadi ni a Galícia. Només el pas per aquest requisit aparentment utòpic de l'autodeterminació plena, radical, amb dret a la separació i a la formació d'Estat, i veient allò que les poblacions diuen enfrontades amb una elecció tan inequívoca, tan clara, només això podria permetre un dia reconstituir una situació neta, bona, ja fos la d'un Estat federal, ja fos la de quatre estats. A mi em sembla que per més voltes que se li donin, per més tècniques polítiques i jurídiques amb què s'intenti organitzar alguna cosa que no sigui això, no sortirà mai. No sortirà mai en forma satisfactòria. Això serà sempre una justificació del major mal que pateix Espanya, que és l'Exèrcit, que aquest és el problema fonamental d'aquest país. O potser, en lloc d'exèrcit hauríem de dir un exèrcit polític com el que tenim."

Fragment d'una entrevista amb Manuel Sacristán per a Mundo Obrero (febrer de 1985) realitzada per Carlos Piera el mes de desembre de 1984 i que no va ser publicada íntegrament (Transcripció de Salvador López Arnal, traducció de Pere de la Fuente)