Notes personals sobre Manuel Sacristán i la seva labor socràtica,
per Joaquim Sempere
Nous horitzons, núm. 32, Segon i tercer trimestres de 1976,
Nous horitzons, núm. 32, Segon i tercer trimestres de 1976,
Especial 40 Aniversari del PSUC, pàgs. 58-61.
És impossible fer un balanç de 40 anys d’història del PSUC en el terreny cultural sense posar en relleu l’aportació de Manuel Sacristán.
No estic en condicions de fer-ne la valoració que mereix, ni m’ho proposo. Però considero d’estricta justícia fer un esment, ni que sigui incomplet, subjectiu i passablement apassionat, de la figura i l’obra d’aquest a qui considero company, mestre i amic. En moments que, al caliu de l’efervescència predemocràtica, comencen a sonar noms de “famosos” i a brillar astres de lluminositat dubtosa, val la pena reconèixer la lluminositat autèntica. Suum cuique tribuere...
Els estudiosos que s’interessin per la tasca de Sacristán hauran de tenir en compte que no es conté en cap corpus voluminós d’escrits. La seva producció literària, en el conjunt de la seva pràctica política i intel·lectual, ha estat fins ara relativament breu, i s’ha traduït en gèneres com l’article i el pròleg, principalment. La seva aportació ha adoptat en gran mesura la forma d’un perllongat treball educatiu sobre generacions i generacions d’estudiants universitaris —sobre tot— i també de quadres i militants polítics. Aquesta labor socràtica, difícil d’avaluar amb criteris d’erudició acadèmica, representa una aportació inestimable all present cultural del nostre país i al moviment obrer.
Un fet notori de la postguerra és l’afirmació vigorosa —per primera vegada a la història de Catalunya i d’Espanya— del socialisme marxista en el terreny cultural, premissa de la irradiació hegemònica de la classe obrera en el conjunt de la vida nacional. Aquesta afirmació no ha estat obra de cap persona concreta, ni d’un partit determinat: és resultat de tota la lluita obrera i popular contra la dictadura i l’explotació capitalista, i d’un entrellat d’influències polítiques i ideològiques autòctones i internacionals. Però si alguna persona hi ha contribuït destacadament, aquesta persona és en Manuel Sacristán.
Quan vaig conèixer en Manuel Sacristán, assistint a un seminari de lògica matemàtica a la Universitat de Barcelona, la seva figura reunia als nostres ulls d’estudiants políticament inquiets un doble mèrit: alta formació científica i militància a l’oposició clandestina. I al partit aleshores tingut com a més radical, més revolucionari i més perseguit: el PSUC.
Aquesta doble condició ja era, per a nosaltres, pedagògica. Ens ensenyava que en una societat atemorida per una repressió ferotge, mesquina i culturalment mediocre, era possible encara fugir de la limitació, l’estretesa i la passivitat resignada. Ens ho ensenyava amb un exemple vivent. I fins i tot els suggeria que no era possible atènyer alçada intel·lectual i rigor científic si no era a través de la crítica radical de l’estat de coses en què vivíem i de la lluita revolucionària.
Pel que fa a la nostra formació marxista —dels qui ara militem al PSUC o en altres formacions d’esquerra— el paper de Sacristán fou decisiu. Ens vam iniciar al marxisme enmig del sotrac destalinitzador i de la lluita contra el dogmatisme escolàstic al qual s’havia arribat els anys anteriors. La meva generació es va nodrir força de la lectura de marxistes hegelianitzants —Henri Lefèbvre tenia molt de predicament— i altres “revisionistes”. Sacristán no és persona de modes intel·lectuals —ni va sucumbir aleshores a la moda hegelianitzant ni més endavant a la moda althusseriana—, ens va interessar aquells mateixos moments per marxistes de formació científico-natural i lògica, com Bernal, Havemann, Geymonat i altres; ens va interessar per l’estudi de la lògica moderna i la teoria de la ciència, bases més sòlides per entendre i reinterpretar correctament, sense ganga dogmàtica però tampoc metafísica, les categories del pensament marxista. Sacristán ens ha donat, als qui ens podem considerar els seus deixebles, el gust i l’exigència del rigor i del pensament lliure. Lliure dels prejudicis de les ideologies conservadores, però lliure també dels apriorismes i oportunismes que de vegades comporta la pràctica política, fins i tot la més benintencionadament socialista.
Aristocratisme intel·lectual? De vegades he rebut queixes de militants obrers perquè “no entenen” alguns escrits de Sacristán. Segurament cal admetre que no ha destacat com a propagandista, però això ha estat, en certa manera, el preu pagat a la seva vivíssima valoració del treball intel·lectual, que l’ha allunyat de les temptacions populistes que pesen sobre tot intel·lectual compromès amb la lluita obrera. Recordo les seves recomanacions sistemàtiques de defugir l’ús inconsiderat de manuals per estudiar el marxisme, i d’evitar els refregits de qualitat dubtosa per anar als textos mateixos més assequibles dels clàssics.
Aquesta vivíssima valoració del treball intel·lectual, aquesta convicció que no hi havia via règia fàcil que condueixi sense esforç a la veritat, no sols era indispensable per fundar actituds i pràctiques científiques serioses, sinó que fins i tot avui, vista en perspectiva, apareix com una sòlida roca des de la qual edificar la cultura nova que la nostra societat necessita, i com un antídot absolutament undispensable contra les tendències avui de moda a la degradació intel·lectual disfressades o de “politització” o de “contracultura”.
En Manuel Sacristán és persona amb passió per la veritat. La valoració del treball intel·lectual li ve d’aquí, i és inseparable d’una aguda sensibilitat pel concret. En els seus treballs sobre temes estètics i literaris —recordo ara mateix els dedicats a Goethe, Heine, Joan Brossa, Raimon— comença sempre per l’esforç per comprendre l’objecte des de dintre, en la seva especificitat concreta, en la seva lògica interna. Només a continuació fa l’intent de posar-lo en relació amb el context social i polític. És, doncs, el procediment exactament oposat al reduccionisme sociologista de tant de marxisme d’estar per casa que sovinteja, i no sols a casa nostra.
Passió per la veritat i passió per la justícia. D’aquesta doble passió i de la seva curiositat inesgotable pel món que l’envolta ha esdevingut, ell nascut a Madrid i educat en el falangisme, persona extraordinàriament sensible per la realitat nacional catalana, que coneix molt bé. Potser val la pena que recordi que ell, un madrileny militant del PSUC, fou la primera persona del partit a estimular-me en l’ús i el domini de la llengua catalana, la meva llengua.
Diu d’ell mateix que la seva primera orientació ideològica, després de trencar amb el falangisme de la primera joventut, era liberal-libertària. La inspiració liberal-libertària, en certa manera, no l’ha abandonat mai. El seu comunisme, el seu compromís apassionat amb els treballadors, els pobres, els oprimits de tota mena, els marginats, és inseparable d’un viu sentiment del valor de la llibertat, tant de la llibertat col·lectiva com de la individual.
Manuel Sacristán no fa comèdia. És un exemple de coherència entre paraules i actes. Fins als actes més elementals i quotidians. Quants progressistes no deixen el seu progressisme a l’hora de rentar els plats —si són homes— o de fer les feines “interiors” —si són professors universitaris, per exemple— o de servir-se dels altres sense massa escrúpols? En Sacristán no ens ha defraudat tampoc en això.
Consciència crítica de l’esquerra i del partit comunista? Els darrers anys la presència pública de Manuel Sacristán ha disminuït visiblement. Motius de salut s’han afegit a un estat d’ànim que reflecteix la percepció de signes alarmants de crisi tant en el moviment revolucionari mundial com en el model de civilització en què vivim. Un cert pessimisme en les perspectives revolucionàries pròximes, derivades dels fets de 1968 a Txecoslovàquia i de l’evolució posterior del capitalisme i de les societats de base socialista, l’han impulsat a un treball de replantejament a fons de les tendències generals del món modern. Un creixement industrial desequilibrat i destructiu, ecològicament absurd; una crisi de valors morals i de convivència: és tot un model de civilització el que cal reexaminar críticament.
Manuel Sacristán és massa apassionat per viure les angoixes d’aquesta crisi només intel·lectualment. Tot el seu organisme es ressenteix d’una època malalta. El seu plantejament “històrico-universal” —per dir-ho en termes lukacssians— l’aparta, si més no en l’estat de confusió actual, de l’activitat política més directa. Una certa inclinació maniquea i una certa seducció per la mort i la tragèdia venen accentuant el patetisme de la seva visió, que es manifesta, per exemple, en l’interès per les figures més marginades… l’indi Gerónimo i l’anarquista alemanya Ulrike Meinhof són els dos darrers personatges sobre els quals ha escrit.
Hom pot lamentar l’actual fase d’infecunditat literària i de marginació política de Sacristán. En tot cas, no són ni infecunditat ni marginació casuals. Veure-hi massa lluny, sobre tot en moments de desconcert, pot impedir de copsar les coses més immediates i les seves exigències pràctiques. Manuel Sacristán, que ens ha estat mestre de tantes coses, ens és avui encara, en el seu mutisme i la seva marginació momentanis, mestre de grandesa i de coherència.
Un dia vaig sentir dir a Santiago Carrillo que en Sacristán és d’aquells homes de qui aprenem més coses, fins i tot quan s’equivoquen, que no d’altres que no s’equivoquen tant. És una observació, al meu entendre, molt justa. Efectivament, no estic segur si ara s’equivoca o no. Del que estic segur és que continuarem aprenent d’ell, com fins ara.
És impossible fer un balanç de 40 anys d’història del PSUC en el terreny cultural sense posar en relleu l’aportació de Manuel Sacristán.
No estic en condicions de fer-ne la valoració que mereix, ni m’ho proposo. Però considero d’estricta justícia fer un esment, ni que sigui incomplet, subjectiu i passablement apassionat, de la figura i l’obra d’aquest a qui considero company, mestre i amic. En moments que, al caliu de l’efervescència predemocràtica, comencen a sonar noms de “famosos” i a brillar astres de lluminositat dubtosa, val la pena reconèixer la lluminositat autèntica. Suum cuique tribuere...
Els estudiosos que s’interessin per la tasca de Sacristán hauran de tenir en compte que no es conté en cap corpus voluminós d’escrits. La seva producció literària, en el conjunt de la seva pràctica política i intel·lectual, ha estat fins ara relativament breu, i s’ha traduït en gèneres com l’article i el pròleg, principalment. La seva aportació ha adoptat en gran mesura la forma d’un perllongat treball educatiu sobre generacions i generacions d’estudiants universitaris —sobre tot— i també de quadres i militants polítics. Aquesta labor socràtica, difícil d’avaluar amb criteris d’erudició acadèmica, representa una aportació inestimable all present cultural del nostre país i al moviment obrer.
Un fet notori de la postguerra és l’afirmació vigorosa —per primera vegada a la història de Catalunya i d’Espanya— del socialisme marxista en el terreny cultural, premissa de la irradiació hegemònica de la classe obrera en el conjunt de la vida nacional. Aquesta afirmació no ha estat obra de cap persona concreta, ni d’un partit determinat: és resultat de tota la lluita obrera i popular contra la dictadura i l’explotació capitalista, i d’un entrellat d’influències polítiques i ideològiques autòctones i internacionals. Però si alguna persona hi ha contribuït destacadament, aquesta persona és en Manuel Sacristán.
Quan vaig conèixer en Manuel Sacristán, assistint a un seminari de lògica matemàtica a la Universitat de Barcelona, la seva figura reunia als nostres ulls d’estudiants políticament inquiets un doble mèrit: alta formació científica i militància a l’oposició clandestina. I al partit aleshores tingut com a més radical, més revolucionari i més perseguit: el PSUC.
Aquesta doble condició ja era, per a nosaltres, pedagògica. Ens ensenyava que en una societat atemorida per una repressió ferotge, mesquina i culturalment mediocre, era possible encara fugir de la limitació, l’estretesa i la passivitat resignada. Ens ho ensenyava amb un exemple vivent. I fins i tot els suggeria que no era possible atènyer alçada intel·lectual i rigor científic si no era a través de la crítica radical de l’estat de coses en què vivíem i de la lluita revolucionària.
Pel que fa a la nostra formació marxista —dels qui ara militem al PSUC o en altres formacions d’esquerra— el paper de Sacristán fou decisiu. Ens vam iniciar al marxisme enmig del sotrac destalinitzador i de la lluita contra el dogmatisme escolàstic al qual s’havia arribat els anys anteriors. La meva generació es va nodrir força de la lectura de marxistes hegelianitzants —Henri Lefèbvre tenia molt de predicament— i altres “revisionistes”. Sacristán no és persona de modes intel·lectuals —ni va sucumbir aleshores a la moda hegelianitzant ni més endavant a la moda althusseriana—, ens va interessar aquells mateixos moments per marxistes de formació científico-natural i lògica, com Bernal, Havemann, Geymonat i altres; ens va interessar per l’estudi de la lògica moderna i la teoria de la ciència, bases més sòlides per entendre i reinterpretar correctament, sense ganga dogmàtica però tampoc metafísica, les categories del pensament marxista. Sacristán ens ha donat, als qui ens podem considerar els seus deixebles, el gust i l’exigència del rigor i del pensament lliure. Lliure dels prejudicis de les ideologies conservadores, però lliure també dels apriorismes i oportunismes que de vegades comporta la pràctica política, fins i tot la més benintencionadament socialista.
Aristocratisme intel·lectual? De vegades he rebut queixes de militants obrers perquè “no entenen” alguns escrits de Sacristán. Segurament cal admetre que no ha destacat com a propagandista, però això ha estat, en certa manera, el preu pagat a la seva vivíssima valoració del treball intel·lectual, que l’ha allunyat de les temptacions populistes que pesen sobre tot intel·lectual compromès amb la lluita obrera. Recordo les seves recomanacions sistemàtiques de defugir l’ús inconsiderat de manuals per estudiar el marxisme, i d’evitar els refregits de qualitat dubtosa per anar als textos mateixos més assequibles dels clàssics.
Aquesta vivíssima valoració del treball intel·lectual, aquesta convicció que no hi havia via règia fàcil que condueixi sense esforç a la veritat, no sols era indispensable per fundar actituds i pràctiques científiques serioses, sinó que fins i tot avui, vista en perspectiva, apareix com una sòlida roca des de la qual edificar la cultura nova que la nostra societat necessita, i com un antídot absolutament undispensable contra les tendències avui de moda a la degradació intel·lectual disfressades o de “politització” o de “contracultura”.
En Manuel Sacristán és persona amb passió per la veritat. La valoració del treball intel·lectual li ve d’aquí, i és inseparable d’una aguda sensibilitat pel concret. En els seus treballs sobre temes estètics i literaris —recordo ara mateix els dedicats a Goethe, Heine, Joan Brossa, Raimon— comença sempre per l’esforç per comprendre l’objecte des de dintre, en la seva especificitat concreta, en la seva lògica interna. Només a continuació fa l’intent de posar-lo en relació amb el context social i polític. És, doncs, el procediment exactament oposat al reduccionisme sociologista de tant de marxisme d’estar per casa que sovinteja, i no sols a casa nostra.
Passió per la veritat i passió per la justícia. D’aquesta doble passió i de la seva curiositat inesgotable pel món que l’envolta ha esdevingut, ell nascut a Madrid i educat en el falangisme, persona extraordinàriament sensible per la realitat nacional catalana, que coneix molt bé. Potser val la pena que recordi que ell, un madrileny militant del PSUC, fou la primera persona del partit a estimular-me en l’ús i el domini de la llengua catalana, la meva llengua.
Diu d’ell mateix que la seva primera orientació ideològica, després de trencar amb el falangisme de la primera joventut, era liberal-libertària. La inspiració liberal-libertària, en certa manera, no l’ha abandonat mai. El seu comunisme, el seu compromís apassionat amb els treballadors, els pobres, els oprimits de tota mena, els marginats, és inseparable d’un viu sentiment del valor de la llibertat, tant de la llibertat col·lectiva com de la individual.
Manuel Sacristán no fa comèdia. És un exemple de coherència entre paraules i actes. Fins als actes més elementals i quotidians. Quants progressistes no deixen el seu progressisme a l’hora de rentar els plats —si són homes— o de fer les feines “interiors” —si són professors universitaris, per exemple— o de servir-se dels altres sense massa escrúpols? En Sacristán no ens ha defraudat tampoc en això.
Consciència crítica de l’esquerra i del partit comunista? Els darrers anys la presència pública de Manuel Sacristán ha disminuït visiblement. Motius de salut s’han afegit a un estat d’ànim que reflecteix la percepció de signes alarmants de crisi tant en el moviment revolucionari mundial com en el model de civilització en què vivim. Un cert pessimisme en les perspectives revolucionàries pròximes, derivades dels fets de 1968 a Txecoslovàquia i de l’evolució posterior del capitalisme i de les societats de base socialista, l’han impulsat a un treball de replantejament a fons de les tendències generals del món modern. Un creixement industrial desequilibrat i destructiu, ecològicament absurd; una crisi de valors morals i de convivència: és tot un model de civilització el que cal reexaminar críticament.
Manuel Sacristán és massa apassionat per viure les angoixes d’aquesta crisi només intel·lectualment. Tot el seu organisme es ressenteix d’una època malalta. El seu plantejament “històrico-universal” —per dir-ho en termes lukacssians— l’aparta, si més no en l’estat de confusió actual, de l’activitat política més directa. Una certa inclinació maniquea i una certa seducció per la mort i la tragèdia venen accentuant el patetisme de la seva visió, que es manifesta, per exemple, en l’interès per les figures més marginades… l’indi Gerónimo i l’anarquista alemanya Ulrike Meinhof són els dos darrers personatges sobre els quals ha escrit.
Hom pot lamentar l’actual fase d’infecunditat literària i de marginació política de Sacristán. En tot cas, no són ni infecunditat ni marginació casuals. Veure-hi massa lluny, sobre tot en moments de desconcert, pot impedir de copsar les coses més immediates i les seves exigències pràctiques. Manuel Sacristán, que ens ha estat mestre de tantes coses, ens és avui encara, en el seu mutisme i la seva marginació momentanis, mestre de grandesa i de coherència.
Un dia vaig sentir dir a Santiago Carrillo que en Sacristán és d’aquells homes de qui aprenem més coses, fins i tot quan s’equivoquen, que no d’altres que no s’equivoquen tant. És una observació, al meu entendre, molt justa. Efectivament, no estic segur si ara s’equivoca o no. Del que estic segur és que continuarem aprenent d’ell, com fins ara.
Joaquim Sempere
No hay comentarios:
Publicar un comentario