GUIA DE LECTURA DEL MANIFEST COMUNISTA
1. El naixement del Manifest
En el pròleg de l'edició alemanya de 1872, Marx i Engels diuen que el Manifest és un document històric i assenyalen diverses parts d'ell que consideren caducades. Si així ocorria el 1870, més ha d'ocórrer un segle després. El Manifest va ser escrit entre novembre del 1847 i mitjans de gener de 1848 per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una organització clandestina formada per emigrats alemanys, sobre tot en França. Regnava llavors en aquest país Lluís Felip d'Orleans, anomenat el "Rei Burgès". El seu règim havia començat el 1830 mitjançant una revolució que va enderrocar la monarquia absoluta i va implantar la monarquia constitucional (en la qual el rei no pot fer legalment el que vulgui com en la primera, sinó que es troba sotmès a la constitució). Però aquest règim anava buscant des de feia anys un compromís amb les velles monarquies absolutes d'Europa (principalment amb Àustria) per consolidar el poder d'una aliança entre la burgesia i l'aristocràcia. El desenvolupament del proletariat a Alemanya era molt escàs. A França era més considerable; el proletariat francès havia protagonitzat l'esmentada revolució del 1830; el febrer de 1848 (però aquesta experiència ja no pot recollir-la el Manifest) enderrocaria la monarquia burgesa i el juny de 1848 anava a intentar (fracassant) enderrocar la república burgesa instaurada el febrer. Entre els obrers francesos (i els alemanys emigrats) tenia en 1848 una gran influència el socialisme antic o utòpic. Per això el Manifest dedica bastants pàgines a la crítica de les diverses branques d'aquest socialisme.
(Si es té ocasió d'estudiar amb algun detall aquest període de la història d'Europa cal fer-se com a estudi important per comprendre millor les circumstàncies en les quals va cristal·litzar gairebé definitivament el pensament de Marx; els anys 1830 i 1848 constitueixen un últim període revolucionari burgès, en el qual fa els seus primers actes de presència revolucionària la classe obrera com a tal, és a dir, amb consciència de ser una classe i amb perspectives polítiques diferents a les dels seus ocasionals aliats. Sobre la revolució de 1848 a França es pot veure el llibre de Karl Marx La lluita de classes a França).
En la mateixa Lliga dels Comunistes que va encarregar la redacció del Manifest les idees eren encara poc precises. El propi Marx no havia construït encara la seva teoria de la plusvàlua i molts membres de la Lliga eren més o menys el que avui anomenaríem anarquistes. Aquestes dues circumstàncies ens permeten comprendre millor, per una banda, que en el Manifest falti alguna idea important del pensament clàssic de Marx, i per altra que Marx i Engels hagin estat (potser intencionalment o per faltar-les encara claredat a ells mateixos) ambigus o foscos en alguns punts, potser amb l'objectiu de que els membres de la Lliga de tendències anarquistes aprovessin l'escrit (Bakunin, que 23 anys després es va separar de la Internacional amb els anarquistes, acceptava el Manifest encara el 1879, data en la qual el va traduir al rus).
Com es veu, ni tant sols un dels textos més clàssics del marxisme com és el Manifest pot llegir-se com si fos una peça definitiva en totes les seves parts i sobre la qual no calgués ja tornar mai per comprovar si encara recull suficientment la realitat. La persona que s'interessa per l'estudi del marxisme ha de saber des de les seves primeres lectures que el marxisme no pot ser un dogma que es presenti fet i acabat, detallat i perfecte.
Algunes de les raons per les quals el marxisme no pot veure's com a un dogma poden resumir-se així:
1r El marxisme (contra el que fan creure els manuals) no és un sistema filosòfic per explicar-lo tot. Engels, d'acord amb Marx, escriu que l'explicació dels fets del món és cosa de cada ciència (de l'economia, de la física, etc...), i que la vella filosofia, que és com una mena de superciència que pretén explicar-lo tot, fins i tot les mateixes ciències, està cridada a desaparèixer, perquè aquesta pretensió respon en realitat a insatisfaccions humanes que es superaran, com la necessitat de religió. La filosofia tradicional i el dogma són bàsicament ideologia, no coneixement. El marxisme, vist com a teoria —encara que no és només teoria sinó també pràctica revolucionària inspirada en aquest aspecte teòric—, és la pressa de consciència de l'actitud científica. La consciència científica és la clau de la ciència, però no és la ciència.
2n En segon lloc, la pressa de consciència de l'actitud científica davant la realitat és històrica; depèn del grau de coneixement de la realitat, i per això canvia.
2. El "nucli" del Manifest
Pel que fa al concret període històric en el qual van viure els clàssics del marxisme i vivim nosaltres, —el període de la societat capitalista burgesa i més en general, el període de les societats precomunistes—, els propis Marx i Engels assenyalaren allò permanent del marxisme; en el pròleg a l'edició anglesa del Manifest de 1888 varen dedicar unes línies a definir "la idea bàsica que constitueix el seu nucli".
"Aquesta idea consisteix en el següent: que en cada període històric el mode predominant de producció econòmica i de canvi, així com l'organització social que se'n deriva necessàriament, constitueix l'única base damunt la qual s'aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d'aquest període; que consegüentment, tota la història de la humanitat, d'ençà de la dissolució de l'ordre gentilici primitiu amb la seva propietat comunal damunt la terra, ha estat una història de lluites de classes. Lluites entre classes explotadores i explotades, entre classes dominants i oprimides; que la història d'aquestes lluites de classes representa una sèrie d'evolucions, i que en l'actualitat han assolit un grau de desenvolupament, en què la classe explotada i oprimida —el proletariat— no podrà aconseguir el seu alliberament del jou de la classe explotadora i dominant —la burgesia— sense alliberar, simultàniament i per a sempre, tota la societat de tota l'explotació i opressió de totes les diferències de classe i de totes les lluites de classe."
3. Qüestions per a la discussió
A continuació algunes qüestions de fons discutibles avui. Segons el punt de vista i els interessos pràctics de cada alumne o grup d'alumnes aquestes qüestions semblaran més o menys importants. Per això la llista següent és només una indicació de temes o continguts possibles per a la discussió no ja de la qüestió "Què és el que diu el Manifest?, sinó de la qüestió "És veritat el que diu el Manifest aquí?. Si ho és, "Com ho és? Com el 1848? D'una altra manera?"...
3.1 Qüestions teòriques generals
3.1.1 El paper dels factors sobreestructurals
En el "nucli" del Manifest es diu que el mode de producció que ocasiona un mode d'estar organitzats els homes socialment, és la base de la seva manera d'organitzar-se i viure políticament i culturalment. El problema està en precisar què vol dir que la vida política i la vida cultural es construeixen sobre la base economicosocial. Si es vol dir que tot el que hi ha en la política o en la cultura ve directament i immediatament sense marrades o mediacions, de la base economicosocial, llavors cap element de la política i la cultura (cap factor sobreestructural) no tindria mai influència en la base. Però en el mateix Manifest es citen al menys dos fets sobreestructurals (fets que són tot d'una peça polítics, tècnics, científics, militars, ideològics i religiosos) dels quals Marx i Engels diuen que han influït sobre la base, sobre la marxa de l'economia burgesa que en aquell temps s'anava fent capitalista; aquests dos fets són el descobriment d'Amèrica i la circumnavegació d'Àfrica. A propòsit d'ells pot plantejar-se la qüestió de la importància dels factors sobreestructurals (de la política, la ciència, la tècnica, la cultura, la religió, el dret, etc.) i de la seva completa (dialèctica) relació amb la base.
3.1.2 El comunisme primitiu
En el Manifest es diu que tota la història és història de la lluita de classes. En un dels pròlegs posteriors a la seva redacció se exceptua d'aquesta afirmació l'anomenat comunisme primitiu. La hipòtesi del comunisme primitiu permet teoritzar sobre el començament de la lluita de classes, sobre el començament de la història a partir de la prehistòria. Engels ho fa en l’Anti-Dühring i en L'origen de la família, de la propietat privada i l'estat, però ja en el Manifest la qüestió planteja un problema i permet fer una observació que paga la pena discutir:
(a) El problema consisteix en la validesa que tingui avui la hipòtesi del comunisme primitiu en l'actual ciència prehistòrica, en l'antropologia i l'etnologia, a les quals en definitiva cal atendre. Ja que Marx i Engels es basaven en els treballs de Haxthausen, Mayer, i Morgan que tenen més d'un segle d'antiguitat.
(b) L'observació és que la hipòtesi del comunisme primitiu no els hi fou necessària a Marx i Engels per formular el "nucli" del marxisme i que la introducció posterior d'aquesta hipòtesi no obliga a rectificar res, sinó que els va permetre només complementar una tesi sobre la prehistòria. Això vol dir que en el marxisme hi ha fets comprovats i hipòtesis que són més o menys essencials.
3.1.3 La falta del concepte de plusvàlua en el Manifest
La teoria marxista de la plusvàlua consisteix en resum en el següent: l'origen del benefici de la burgesia capitalista —considerada globalment com a classe i no com empresari per empresari, per simplificar la qüestió— està en el fet de que el salari que el capitalista paga a l'obrer representa allò que l'obrer necessita per viure (amb família etc.) durant la jornada (entenen per "salari" "jornal"). Però l'obrer, com en general l'espècie humana, és creador mitjançant el treball; crea durant la jornada de treball més valor del necessari per alimentar-se, vestir-se, etc. I com per la relació capitalista entre el treball i el capital, tot el valor que l'obrer crea durant la jornada passa a ser propietat del capitalista, aquest es beneficia de la diferència entre el valor pagat a l'obrer (salari) i el valor creat per l'obrer durant la jornada. Aquesta diferencia s'anomena plusvàlua. (En la societat capitalista l'obrer no té més remi que sotmetre's perquè ell està mancat dels mitjans de producció —la terra, les màquines, les matèries primeres, etc.— que són propietat del capitalista. Per això, a diferència de la socialdemocràcia, el moviment marxistaleninista es proposa, més que suavitzar l'explotació de l'obrer sense eliminar el mode de producció capitalista, fer que els mitjans de producció passin a mans de la classe obrera.
La falta de la teoria de la plusvàlua en el Manifest té una importància diferent que la falta de la hipòtesi del comunisme primitiu. L'afegit d'aquesta última hipòtesi, efectivament no ocasiona cap correcció del marxisme del Manifest, sinó només una ampliació no essencial; li permet parlar de la prehistòria a més a més de la història (això últim és el seu objectiu essencial) i explicar el començament de la història. En canvi, l'afegit de la teoria de la plusvàlua ocasiona una ampliació essencial i una correcció del marxisme del Manifest:
(a) L'ampliació essencial consisteix en que la teoria de la plusvàlua permet una explicació del benefici capitalista i de l'acumulació del capital industrial, qüestions essencial per comprendre el funcionament de l'economia capitalista i que falten en el Manifest.
(b) La correcció és que ja no pot dir-se, com diu el Manifest que l'obrer ven treball al capitalista pel salari; allò que ven és força de treball, o sigui, la seva capacitat creadora de valor nou durant la jornada.
3.1.4 L'alienació
En el capítol III del Manifest al parlar del socialisme alemany, Marx i Engels rebutgen que els problemes socials o bàsics es considerin filosòficament (vegis allò dit més amunt a propòsit de la filosofia tradicional). I així, rebutgen per exemple, el tema de l'alienació. Aquest tema és avui molt discutit entre els marxistes; uns d'ells pensen que es tracta d'un residu idealista (procedent de Hegel) en Marx. Altres pensen en canvi, que és un tema essencial al marxisme. Per aquesta divisió els ideòlegs antimarxistes que escriuen sobre Marx, han trobat aquí un terreny molt adient per crear confusió i divisió en el moviment revolucionari (especialment entre les forces de cultura, estudiants, etc.). Naturalment, no s'aconsegueix res si davant d'aquests intents es contraposa només una simple ignorància del problema.
L'enfocament del tema de l'alienació en els textos clàssics del marxisme és en resum el següent.
(a) Abans del Manifest: Marx ha parlat d'alienació en el sentit general següent: l'home ha estat sempre sotmès, com si fossin forces per complet independents d'ell, a coses que ell mateix crea, com són les relacions interhumanes (l'organització economicosocial i política), les idees religioses, les idees morals i jurídiques i també els productes del seu treball. Encara que són obra seva, les creia i les continua creient poders externs independents que manen sobre ell; a això s'anomena estar alienat. (Pot veure's al respecte: Karl Marx, Manuscrits, economia i filosofia. Ha d'observar-se que en la seva joventut Marx donava poca importància a les relacions econòmiques que gairebé no havia estudiat encara.)
(b) En el Manifest: Marx i Engels es desentenen de consideracions filosòfiques tan generals, i veuen en els autotitulats socialistes alemanys que s'ocupen d'elles com les úniques o les més importants del socialisme uns paralitzadors de l'acció socialista concreta. Avui pot dir-se el mateix de la majoria dels filòsofs antimarxistes que escriuen sobre el tema de l'alienació (com el llibre del jesuïta Calvez).
(c) Després del Manifest: Marx (en el llibre I d'El Capital) va parlar d'un fenomen descobert per ell al qual anomena "fetitxisme de la mercaderia" que consisteix en el següent: quan un producte de l'activitat humana —un pa, per exemple— passa al mercat, adquireix en el mercat un valor de canvi que és un valor abstracte, una relació matemàtica del canvi d'aquest producte per altres. Aquesta quantitat abstracta pot expressar-se en diners; per exemple, el pa val 100 ptes. El valor de canvi no coincideix amb el valor d'ús que és el valor nutritiu, estètic, moral, etc. del pa, des de les calories que doni a qui el menja, fins a les seves qualitats de sabor, tacte, etc. El producte humà dotat de valor de canvi s'anomena mercaderia i l'economia en la qual els productes apareixen de manera general com a mercaderies, s'anomena economia mercantil. Doncs bé: les mercaderies malgrat ser obra dels homes, estan regides per lleis que són independents de la voluntat d'aquells que han produït els bens, així com independents també de la voluntat dels consumidors, d'aquells que aprofiten el seu valor d'ús; aquestes lleis són sovint fins i tot contràries a la seva voluntat.
La societat burgesa i especialment la capitalista generalitzen l'economia mercantil, mercantilitzen gairebé totes les relacions humanes: fins i tot la prestació d'un metge, d'un sacerdot, d'un artista es converteix en una mercaderia. El valor de canvi penetra fins i tot en aquestes relacions tan directament personals. Per això la societat capitalista presenta en general les relacions entre persones com regides per les lleis objectives de la mercaderia, independents de la voluntat d'aquestes persones. El producte humà convertit en mercaderia s'ha tornat un "fetitxe" com el fetitxe del salvatge primitiu, la mercaderia està produïda per l'home, però l'home se sotmet a ella com el primitiu al fetitxe. El món humà dominat pel fetitxe-mercaderia, es "fetitxitza" tot ell i l'home que viu en ell és un "fetitxista" a la força.
(d) En els últims anys de Marx: aquest i Engels, al parlar de la societat comunista com a "regne de la llibertat" i del comunisme com l'alliberament de l'home, pensen que en la societat comunista la producció no causarà aquesta fetitxització en els productes ni el fetitxisme generalitzat per l'economia capitalista (pot veure's sobre això Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha).
Aquest breu repàs permet segurament pensar que s'equivoquen els marxistes que consideren el tema de l'alienació com a no marxista. En tot cas, és avui un punt de discussió important.
3.1.5 L'igualitarisme
S'entén per igualitarisme l'aspiració a la igualtat, però cal precisar. La desigualtat existent pot ser de tipus natural (uns més llestos o forts que altres) o social (diferencies de classe). Pel text del Manifest es pot veure que el comunisme marxista pretén destruir les societats dividides en classes, però que no ha estat igualitarista en el sentit acientífic anarquitzant ni tant sols en els seus començaments.
3.2 Anàlisi de la societat capitalista
Es probable que en 1847-48 Marx i Engels no creguessin que la societat capitalista aconseguís resistir durant tant de temps com està resistint. El fet de que Lenin hagués d'assenyalar-se a ell mateix la tasca d'escriure sobre l'estructura econòmica de tendència monopolista de tombant del segle XIX, és un indici prou convincent d'això. Per aquesta raó l'anàlisi de la societat capitalista que es troba en el Manifest no es correspon suficientment amb la situació de la societat d'avui. Marx i Engels, al suposar poca vida al capitalisme, no van preveure segurament fases de desenvolupament i trets del capitalisme que potser ja es podien percebre en la segona meitat del segle XIX. Per això la ideologia burgesa disposa en aquest àmbit, el de l'anàlisi de la societat capitalista i la seva evolució, d'una sèrie de conceptes de propaganda que resulta útil considerar per al desenvolupament del marxisme.
3.2.1 Les dues classes úniques
El Manifest afirma que la societat capitalista tendeix a dividir-se en dues classes úniques: la capitalista i la proletària. A això s'oposa avui la ideologia burgesa i en general conservadora amb dues afirmacions principals: la primera és una simple confusió de conceptes, però la segona és més seriosa.
(a) La primera és: que els obrers molt qualificats de les indústries més avançades, que a vegades "tenen cotxe", a l'igual que els empleats (treballadors de la banca, de les oficines, etc.) constitueixen una nova classe mitjana; que els tècnics i els funcionaris constitueixen una altra; o es diu que "el conflicte social s'ha desplaçat de la producció al consum". Totes aquestes afirmacions es basen en un concepte de classe que no és el marxista. Una classe és, segons el concepte marxista, un conjunt d'individus definits per la seva relació amb els mitjans de producció. I ni els obrers "amb cotxe", ni els empleats, han alterat les seves relacions amb els mitjans de producció; aquests segueixen sent propietat del capital. I tampoc altera aquest fet l'augment del consum quan es produeix.
(b) La segona objecció, la més important, és la següent: la gran indústria capitalista desenvolupa la necessitat de petites indústries a vegades artesanals, no capitalistes pròpiament dites. Per exemple, electricistes, lampistes, etc. Aquests artesans constitueixen una tercera classe intermèdia; són en efecte propietaris dels mitjans de producció que ells mateixos utilitzen; però aquests no són suficients per explotar la força de treball aliena d'una manera considerable i permanent; per tant no són capitalistes.
La qüestió és si aquesta situació pot ser duradora i compatible amb el progrés de l'economia capitalista, o si no és més bé un residu antiquat. Ja hi ha grans empreses de serveis tècnics i fins i tot científics, o companyies capitalistes que supleixen treballs anteriorment artesanals del tipus pintat, feina de paleta, empaperat, reparacions elèctriques, etc. Per altra banda, l'estat burgès probablement pot mantenir d'una manera artificial petites empreses artesanals, com manté en molts països l'existència del petit propietari agrari. Però això últim és una despesa política, no econòmica que constitueix un fre a la producció capitalista mateixa.
La confusió possible en aquesta qüestió és la següent: una cosa és que amb la gran indústria capitalista i la seva evolució, sigui naturalment compatible amb una indústria artesana, els membres de la qual formarien efectivament una classe mitjana entre el proletariat i la classe capitalista, i una altra cosa és que amb la gran indústria i la seva evolució siguin compatibles indústries petites o menors, però també capitalistes, ja que en aquest cas no hi ha una tercera classe, sinó una capa especial de la burgesia capitalista potser amb més matisos i complicacions de les previstes pels clàssics del marxisme.
Per últim, ha d'observar-se que les tesis marxistes al respecte, les tesis de les dues classes úniques, són allò que s'anomena "lleis de tendència" o simplement "tendències". Les coses que afirmen les ciències socials són diferents de les que afirmen les ciències formals com per exemple la geometria; en geometria una línia no pot ser més o menys recta, sinó que és recta o no ho és; una societat capitalista en canvi, pot ser-lo en més o en menys, és a dir, les relacions de producció capitalistes, a banda de ser predominants, poden entrar en més o menys zones de la vida social. Així, al nostre país, l'entrada massiva dels monopolis en el sector dels serveis (el turisme, per exemple), és relativament recent.
3.2.2 L'estat burgès com a administrador dels interessos de la burgesia
Aquesta tesi suggereix una discussió sobre els punts següents:
(a) En quina mesura la lluita de la classe obrera en els últims cent anys pertorba aquesta funció de l'estat burgès.
(b) En quina mesura la divisió de la mateixa burgesia en capes i grups d'interès (per exemple, propietaris agraris, propietaris industrials, rendistes...) fa indirecta aquesta funció de l'estat, és a dir, impedeix que l'estat burgès pugui ser un administrador eficaç de tots els interessos de totes les capes burgeses al mateix temps.
(c) En quina mesura el trànsit del capitalisme competitiu al capitalisme monopolista afecta aquesta funció de l'estat, és a dir; si el sector monopolista predomina sobre tots els altres sectors burgesos, en quina mesura l'estat pot fer-se ressò dels interessos del sector no monopolista i ser "democràtic" per a tota la burgesia.
3.2.3 El canvi en la societat burgesa
La tesi del Manifest segons la qual és de la societat capitalista un canvi ràpid en la producció mateixa pot semblar contradictòria amb el "nucli" del Manifest, que suposa que un canvi en les relacions de producció és un canvi de tota la base social.
En el pròleg de l'edició alemanya de 1872, Marx i Engels diuen que el Manifest és un document històric i assenyalen diverses parts d'ell que consideren caducades. Si així ocorria el 1870, més ha d'ocórrer un segle després. El Manifest va ser escrit entre novembre del 1847 i mitjans de gener de 1848 per encàrrec de la Lliga dels Comunistes, una organització clandestina formada per emigrats alemanys, sobre tot en França. Regnava llavors en aquest país Lluís Felip d'Orleans, anomenat el "Rei Burgès". El seu règim havia començat el 1830 mitjançant una revolució que va enderrocar la monarquia absoluta i va implantar la monarquia constitucional (en la qual el rei no pot fer legalment el que vulgui com en la primera, sinó que es troba sotmès a la constitució). Però aquest règim anava buscant des de feia anys un compromís amb les velles monarquies absolutes d'Europa (principalment amb Àustria) per consolidar el poder d'una aliança entre la burgesia i l'aristocràcia. El desenvolupament del proletariat a Alemanya era molt escàs. A França era més considerable; el proletariat francès havia protagonitzat l'esmentada revolució del 1830; el febrer de 1848 (però aquesta experiència ja no pot recollir-la el Manifest) enderrocaria la monarquia burgesa i el juny de 1848 anava a intentar (fracassant) enderrocar la república burgesa instaurada el febrer. Entre els obrers francesos (i els alemanys emigrats) tenia en 1848 una gran influència el socialisme antic o utòpic. Per això el Manifest dedica bastants pàgines a la crítica de les diverses branques d'aquest socialisme.
(Si es té ocasió d'estudiar amb algun detall aquest període de la història d'Europa cal fer-se com a estudi important per comprendre millor les circumstàncies en les quals va cristal·litzar gairebé definitivament el pensament de Marx; els anys 1830 i 1848 constitueixen un últim període revolucionari burgès, en el qual fa els seus primers actes de presència revolucionària la classe obrera com a tal, és a dir, amb consciència de ser una classe i amb perspectives polítiques diferents a les dels seus ocasionals aliats. Sobre la revolució de 1848 a França es pot veure el llibre de Karl Marx La lluita de classes a França).
En la mateixa Lliga dels Comunistes que va encarregar la redacció del Manifest les idees eren encara poc precises. El propi Marx no havia construït encara la seva teoria de la plusvàlua i molts membres de la Lliga eren més o menys el que avui anomenaríem anarquistes. Aquestes dues circumstàncies ens permeten comprendre millor, per una banda, que en el Manifest falti alguna idea important del pensament clàssic de Marx, i per altra que Marx i Engels hagin estat (potser intencionalment o per faltar-les encara claredat a ells mateixos) ambigus o foscos en alguns punts, potser amb l'objectiu de que els membres de la Lliga de tendències anarquistes aprovessin l'escrit (Bakunin, que 23 anys després es va separar de la Internacional amb els anarquistes, acceptava el Manifest encara el 1879, data en la qual el va traduir al rus).
Com es veu, ni tant sols un dels textos més clàssics del marxisme com és el Manifest pot llegir-se com si fos una peça definitiva en totes les seves parts i sobre la qual no calgués ja tornar mai per comprovar si encara recull suficientment la realitat. La persona que s'interessa per l'estudi del marxisme ha de saber des de les seves primeres lectures que el marxisme no pot ser un dogma que es presenti fet i acabat, detallat i perfecte.
Algunes de les raons per les quals el marxisme no pot veure's com a un dogma poden resumir-se així:
1r El marxisme (contra el que fan creure els manuals) no és un sistema filosòfic per explicar-lo tot. Engels, d'acord amb Marx, escriu que l'explicació dels fets del món és cosa de cada ciència (de l'economia, de la física, etc...), i que la vella filosofia, que és com una mena de superciència que pretén explicar-lo tot, fins i tot les mateixes ciències, està cridada a desaparèixer, perquè aquesta pretensió respon en realitat a insatisfaccions humanes que es superaran, com la necessitat de religió. La filosofia tradicional i el dogma són bàsicament ideologia, no coneixement. El marxisme, vist com a teoria —encara que no és només teoria sinó també pràctica revolucionària inspirada en aquest aspecte teòric—, és la pressa de consciència de l'actitud científica. La consciència científica és la clau de la ciència, però no és la ciència.
2n En segon lloc, la pressa de consciència de l'actitud científica davant la realitat és històrica; depèn del grau de coneixement de la realitat, i per això canvia.
2. El "nucli" del Manifest
Pel que fa al concret període històric en el qual van viure els clàssics del marxisme i vivim nosaltres, —el període de la societat capitalista burgesa i més en general, el període de les societats precomunistes—, els propis Marx i Engels assenyalaren allò permanent del marxisme; en el pròleg a l'edició anglesa del Manifest de 1888 varen dedicar unes línies a definir "la idea bàsica que constitueix el seu nucli".
"Aquesta idea consisteix en el següent: que en cada període històric el mode predominant de producció econòmica i de canvi, així com l'organització social que se'n deriva necessàriament, constitueix l'única base damunt la qual s'aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d'aquest període; que consegüentment, tota la història de la humanitat, d'ençà de la dissolució de l'ordre gentilici primitiu amb la seva propietat comunal damunt la terra, ha estat una història de lluites de classes. Lluites entre classes explotadores i explotades, entre classes dominants i oprimides; que la història d'aquestes lluites de classes representa una sèrie d'evolucions, i que en l'actualitat han assolit un grau de desenvolupament, en què la classe explotada i oprimida —el proletariat— no podrà aconseguir el seu alliberament del jou de la classe explotadora i dominant —la burgesia— sense alliberar, simultàniament i per a sempre, tota la societat de tota l'explotació i opressió de totes les diferències de classe i de totes les lluites de classe."
3. Qüestions per a la discussió
A continuació algunes qüestions de fons discutibles avui. Segons el punt de vista i els interessos pràctics de cada alumne o grup d'alumnes aquestes qüestions semblaran més o menys importants. Per això la llista següent és només una indicació de temes o continguts possibles per a la discussió no ja de la qüestió "Què és el que diu el Manifest?, sinó de la qüestió "És veritat el que diu el Manifest aquí?. Si ho és, "Com ho és? Com el 1848? D'una altra manera?"...
3.1 Qüestions teòriques generals
3.1.1 El paper dels factors sobreestructurals
En el "nucli" del Manifest es diu que el mode de producció que ocasiona un mode d'estar organitzats els homes socialment, és la base de la seva manera d'organitzar-se i viure políticament i culturalment. El problema està en precisar què vol dir que la vida política i la vida cultural es construeixen sobre la base economicosocial. Si es vol dir que tot el que hi ha en la política o en la cultura ve directament i immediatament sense marrades o mediacions, de la base economicosocial, llavors cap element de la política i la cultura (cap factor sobreestructural) no tindria mai influència en la base. Però en el mateix Manifest es citen al menys dos fets sobreestructurals (fets que són tot d'una peça polítics, tècnics, científics, militars, ideològics i religiosos) dels quals Marx i Engels diuen que han influït sobre la base, sobre la marxa de l'economia burgesa que en aquell temps s'anava fent capitalista; aquests dos fets són el descobriment d'Amèrica i la circumnavegació d'Àfrica. A propòsit d'ells pot plantejar-se la qüestió de la importància dels factors sobreestructurals (de la política, la ciència, la tècnica, la cultura, la religió, el dret, etc.) i de la seva completa (dialèctica) relació amb la base.
3.1.2 El comunisme primitiu
En el Manifest es diu que tota la història és història de la lluita de classes. En un dels pròlegs posteriors a la seva redacció se exceptua d'aquesta afirmació l'anomenat comunisme primitiu. La hipòtesi del comunisme primitiu permet teoritzar sobre el començament de la lluita de classes, sobre el començament de la història a partir de la prehistòria. Engels ho fa en l’Anti-Dühring i en L'origen de la família, de la propietat privada i l'estat, però ja en el Manifest la qüestió planteja un problema i permet fer una observació que paga la pena discutir:
(a) El problema consisteix en la validesa que tingui avui la hipòtesi del comunisme primitiu en l'actual ciència prehistòrica, en l'antropologia i l'etnologia, a les quals en definitiva cal atendre. Ja que Marx i Engels es basaven en els treballs de Haxthausen, Mayer, i Morgan que tenen més d'un segle d'antiguitat.
(b) L'observació és que la hipòtesi del comunisme primitiu no els hi fou necessària a Marx i Engels per formular el "nucli" del marxisme i que la introducció posterior d'aquesta hipòtesi no obliga a rectificar res, sinó que els va permetre només complementar una tesi sobre la prehistòria. Això vol dir que en el marxisme hi ha fets comprovats i hipòtesis que són més o menys essencials.
3.1.3 La falta del concepte de plusvàlua en el Manifest
La teoria marxista de la plusvàlua consisteix en resum en el següent: l'origen del benefici de la burgesia capitalista —considerada globalment com a classe i no com empresari per empresari, per simplificar la qüestió— està en el fet de que el salari que el capitalista paga a l'obrer representa allò que l'obrer necessita per viure (amb família etc.) durant la jornada (entenen per "salari" "jornal"). Però l'obrer, com en general l'espècie humana, és creador mitjançant el treball; crea durant la jornada de treball més valor del necessari per alimentar-se, vestir-se, etc. I com per la relació capitalista entre el treball i el capital, tot el valor que l'obrer crea durant la jornada passa a ser propietat del capitalista, aquest es beneficia de la diferència entre el valor pagat a l'obrer (salari) i el valor creat per l'obrer durant la jornada. Aquesta diferencia s'anomena plusvàlua. (En la societat capitalista l'obrer no té més remi que sotmetre's perquè ell està mancat dels mitjans de producció —la terra, les màquines, les matèries primeres, etc.— que són propietat del capitalista. Per això, a diferència de la socialdemocràcia, el moviment marxistaleninista es proposa, més que suavitzar l'explotació de l'obrer sense eliminar el mode de producció capitalista, fer que els mitjans de producció passin a mans de la classe obrera.
La falta de la teoria de la plusvàlua en el Manifest té una importància diferent que la falta de la hipòtesi del comunisme primitiu. L'afegit d'aquesta última hipòtesi, efectivament no ocasiona cap correcció del marxisme del Manifest, sinó només una ampliació no essencial; li permet parlar de la prehistòria a més a més de la història (això últim és el seu objectiu essencial) i explicar el començament de la història. En canvi, l'afegit de la teoria de la plusvàlua ocasiona una ampliació essencial i una correcció del marxisme del Manifest:
(a) L'ampliació essencial consisteix en que la teoria de la plusvàlua permet una explicació del benefici capitalista i de l'acumulació del capital industrial, qüestions essencial per comprendre el funcionament de l'economia capitalista i que falten en el Manifest.
(b) La correcció és que ja no pot dir-se, com diu el Manifest que l'obrer ven treball al capitalista pel salari; allò que ven és força de treball, o sigui, la seva capacitat creadora de valor nou durant la jornada.
3.1.4 L'alienació
En el capítol III del Manifest al parlar del socialisme alemany, Marx i Engels rebutgen que els problemes socials o bàsics es considerin filosòficament (vegis allò dit més amunt a propòsit de la filosofia tradicional). I així, rebutgen per exemple, el tema de l'alienació. Aquest tema és avui molt discutit entre els marxistes; uns d'ells pensen que es tracta d'un residu idealista (procedent de Hegel) en Marx. Altres pensen en canvi, que és un tema essencial al marxisme. Per aquesta divisió els ideòlegs antimarxistes que escriuen sobre Marx, han trobat aquí un terreny molt adient per crear confusió i divisió en el moviment revolucionari (especialment entre les forces de cultura, estudiants, etc.). Naturalment, no s'aconsegueix res si davant d'aquests intents es contraposa només una simple ignorància del problema.
L'enfocament del tema de l'alienació en els textos clàssics del marxisme és en resum el següent.
(a) Abans del Manifest: Marx ha parlat d'alienació en el sentit general següent: l'home ha estat sempre sotmès, com si fossin forces per complet independents d'ell, a coses que ell mateix crea, com són les relacions interhumanes (l'organització economicosocial i política), les idees religioses, les idees morals i jurídiques i també els productes del seu treball. Encara que són obra seva, les creia i les continua creient poders externs independents que manen sobre ell; a això s'anomena estar alienat. (Pot veure's al respecte: Karl Marx, Manuscrits, economia i filosofia. Ha d'observar-se que en la seva joventut Marx donava poca importància a les relacions econòmiques que gairebé no havia estudiat encara.)
(b) En el Manifest: Marx i Engels es desentenen de consideracions filosòfiques tan generals, i veuen en els autotitulats socialistes alemanys que s'ocupen d'elles com les úniques o les més importants del socialisme uns paralitzadors de l'acció socialista concreta. Avui pot dir-se el mateix de la majoria dels filòsofs antimarxistes que escriuen sobre el tema de l'alienació (com el llibre del jesuïta Calvez).
(c) Després del Manifest: Marx (en el llibre I d'El Capital) va parlar d'un fenomen descobert per ell al qual anomena "fetitxisme de la mercaderia" que consisteix en el següent: quan un producte de l'activitat humana —un pa, per exemple— passa al mercat, adquireix en el mercat un valor de canvi que és un valor abstracte, una relació matemàtica del canvi d'aquest producte per altres. Aquesta quantitat abstracta pot expressar-se en diners; per exemple, el pa val 100 ptes. El valor de canvi no coincideix amb el valor d'ús que és el valor nutritiu, estètic, moral, etc. del pa, des de les calories que doni a qui el menja, fins a les seves qualitats de sabor, tacte, etc. El producte humà dotat de valor de canvi s'anomena mercaderia i l'economia en la qual els productes apareixen de manera general com a mercaderies, s'anomena economia mercantil. Doncs bé: les mercaderies malgrat ser obra dels homes, estan regides per lleis que són independents de la voluntat d'aquells que han produït els bens, així com independents també de la voluntat dels consumidors, d'aquells que aprofiten el seu valor d'ús; aquestes lleis són sovint fins i tot contràries a la seva voluntat.
La societat burgesa i especialment la capitalista generalitzen l'economia mercantil, mercantilitzen gairebé totes les relacions humanes: fins i tot la prestació d'un metge, d'un sacerdot, d'un artista es converteix en una mercaderia. El valor de canvi penetra fins i tot en aquestes relacions tan directament personals. Per això la societat capitalista presenta en general les relacions entre persones com regides per les lleis objectives de la mercaderia, independents de la voluntat d'aquestes persones. El producte humà convertit en mercaderia s'ha tornat un "fetitxe" com el fetitxe del salvatge primitiu, la mercaderia està produïda per l'home, però l'home se sotmet a ella com el primitiu al fetitxe. El món humà dominat pel fetitxe-mercaderia, es "fetitxitza" tot ell i l'home que viu en ell és un "fetitxista" a la força.
(d) En els últims anys de Marx: aquest i Engels, al parlar de la societat comunista com a "regne de la llibertat" i del comunisme com l'alliberament de l'home, pensen que en la societat comunista la producció no causarà aquesta fetitxització en els productes ni el fetitxisme generalitzat per l'economia capitalista (pot veure's sobre això Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha).
Aquest breu repàs permet segurament pensar que s'equivoquen els marxistes que consideren el tema de l'alienació com a no marxista. En tot cas, és avui un punt de discussió important.
3.1.5 L'igualitarisme
S'entén per igualitarisme l'aspiració a la igualtat, però cal precisar. La desigualtat existent pot ser de tipus natural (uns més llestos o forts que altres) o social (diferencies de classe). Pel text del Manifest es pot veure que el comunisme marxista pretén destruir les societats dividides en classes, però que no ha estat igualitarista en el sentit acientífic anarquitzant ni tant sols en els seus començaments.
3.2 Anàlisi de la societat capitalista
Es probable que en 1847-48 Marx i Engels no creguessin que la societat capitalista aconseguís resistir durant tant de temps com està resistint. El fet de que Lenin hagués d'assenyalar-se a ell mateix la tasca d'escriure sobre l'estructura econòmica de tendència monopolista de tombant del segle XIX, és un indici prou convincent d'això. Per aquesta raó l'anàlisi de la societat capitalista que es troba en el Manifest no es correspon suficientment amb la situació de la societat d'avui. Marx i Engels, al suposar poca vida al capitalisme, no van preveure segurament fases de desenvolupament i trets del capitalisme que potser ja es podien percebre en la segona meitat del segle XIX. Per això la ideologia burgesa disposa en aquest àmbit, el de l'anàlisi de la societat capitalista i la seva evolució, d'una sèrie de conceptes de propaganda que resulta útil considerar per al desenvolupament del marxisme.
3.2.1 Les dues classes úniques
El Manifest afirma que la societat capitalista tendeix a dividir-se en dues classes úniques: la capitalista i la proletària. A això s'oposa avui la ideologia burgesa i en general conservadora amb dues afirmacions principals: la primera és una simple confusió de conceptes, però la segona és més seriosa.
(a) La primera és: que els obrers molt qualificats de les indústries més avançades, que a vegades "tenen cotxe", a l'igual que els empleats (treballadors de la banca, de les oficines, etc.) constitueixen una nova classe mitjana; que els tècnics i els funcionaris constitueixen una altra; o es diu que "el conflicte social s'ha desplaçat de la producció al consum". Totes aquestes afirmacions es basen en un concepte de classe que no és el marxista. Una classe és, segons el concepte marxista, un conjunt d'individus definits per la seva relació amb els mitjans de producció. I ni els obrers "amb cotxe", ni els empleats, han alterat les seves relacions amb els mitjans de producció; aquests segueixen sent propietat del capital. I tampoc altera aquest fet l'augment del consum quan es produeix.
(b) La segona objecció, la més important, és la següent: la gran indústria capitalista desenvolupa la necessitat de petites indústries a vegades artesanals, no capitalistes pròpiament dites. Per exemple, electricistes, lampistes, etc. Aquests artesans constitueixen una tercera classe intermèdia; són en efecte propietaris dels mitjans de producció que ells mateixos utilitzen; però aquests no són suficients per explotar la força de treball aliena d'una manera considerable i permanent; per tant no són capitalistes.
La qüestió és si aquesta situació pot ser duradora i compatible amb el progrés de l'economia capitalista, o si no és més bé un residu antiquat. Ja hi ha grans empreses de serveis tècnics i fins i tot científics, o companyies capitalistes que supleixen treballs anteriorment artesanals del tipus pintat, feina de paleta, empaperat, reparacions elèctriques, etc. Per altra banda, l'estat burgès probablement pot mantenir d'una manera artificial petites empreses artesanals, com manté en molts països l'existència del petit propietari agrari. Però això últim és una despesa política, no econòmica que constitueix un fre a la producció capitalista mateixa.
La confusió possible en aquesta qüestió és la següent: una cosa és que amb la gran indústria capitalista i la seva evolució, sigui naturalment compatible amb una indústria artesana, els membres de la qual formarien efectivament una classe mitjana entre el proletariat i la classe capitalista, i una altra cosa és que amb la gran indústria i la seva evolució siguin compatibles indústries petites o menors, però també capitalistes, ja que en aquest cas no hi ha una tercera classe, sinó una capa especial de la burgesia capitalista potser amb més matisos i complicacions de les previstes pels clàssics del marxisme.
Per últim, ha d'observar-se que les tesis marxistes al respecte, les tesis de les dues classes úniques, són allò que s'anomena "lleis de tendència" o simplement "tendències". Les coses que afirmen les ciències socials són diferents de les que afirmen les ciències formals com per exemple la geometria; en geometria una línia no pot ser més o menys recta, sinó que és recta o no ho és; una societat capitalista en canvi, pot ser-lo en més o en menys, és a dir, les relacions de producció capitalistes, a banda de ser predominants, poden entrar en més o menys zones de la vida social. Així, al nostre país, l'entrada massiva dels monopolis en el sector dels serveis (el turisme, per exemple), és relativament recent.
3.2.2 L'estat burgès com a administrador dels interessos de la burgesia
Aquesta tesi suggereix una discussió sobre els punts següents:
(a) En quina mesura la lluita de la classe obrera en els últims cent anys pertorba aquesta funció de l'estat burgès.
(b) En quina mesura la divisió de la mateixa burgesia en capes i grups d'interès (per exemple, propietaris agraris, propietaris industrials, rendistes...) fa indirecta aquesta funció de l'estat, és a dir, impedeix que l'estat burgès pugui ser un administrador eficaç de tots els interessos de totes les capes burgeses al mateix temps.
(c) En quina mesura el trànsit del capitalisme competitiu al capitalisme monopolista afecta aquesta funció de l'estat, és a dir; si el sector monopolista predomina sobre tots els altres sectors burgesos, en quina mesura l'estat pot fer-se ressò dels interessos del sector no monopolista i ser "democràtic" per a tota la burgesia.
3.2.3 El canvi en la societat burgesa
La tesi del Manifest segons la qual és de la societat capitalista un canvi ràpid en la producció mateixa pot semblar contradictòria amb el "nucli" del Manifest, que suposa que un canvi en les relacions de producció és un canvi de tota la base social.
En realitat, les relacions de l'època burgesa estan canviant constantment per l'aparició de tècniques, matèries primeres, etc., noves. Aquests canvis són generalment en quantitat (per exemple, aparició de noves branques industrials, o canvis en la proporció entre capitalistes i obrers en una branca determinada). Cada un d'aquests canvis per ell mateix no altera el quadre general de la relació de producció bàsica que es refereix a la disponibilitat dels mitjans de producció (els bens que serveixen per produir altres) i a l'apropiació consegüent del producte. Cada classe segueix en la mateixa relació en que estava amb els mitjans de producció. Però en l'economia capitalista, en part per l'alliberament parcial de la ciència que és un dels èxits de la civilització burgesa, es produeixen moltes innovacions tècniques i pel principi del benefici s'acostumen a aprofitar gairebé totes. Tanmateix, l'acumulació ràpida de canvis quantitatius tendeix a preparar un canvi qualitatiu. aquesta qüestió té molta importància a propòsit de les perspectives de l'automatització en l'economia socialista. Amb tot, en la discussió d'aquest punt no ha d'oblidar-se que els canvis socials qualitatius, encara que tinguin el terreny preparat per canvis en la tècnica, etc., precisen de voluntat social per arribar a produir-se plenament.
3.2.4 La pauperització
Aquest tema és un dels més discutits avui, s'ha enriquit i ara es distingeix entre:
(a) Pauperització absoluta és el fet de que l'obrer guanyi cada vegada menys en valors d'ús (salari real) que determina la possibilitat d'adquirir els bens, els valors d'ús.
(b) Pauperització relativa: el fet de que l'obrer encara que guanyi cada vegada més (fins i tot en salari real) vegi augmentar el seu salari real menys del que augmenta la productivitat del seu treball.
I com és aquesta la que determina les necessitats humanes de cada època (ja que també les necessitats depenen de l'època, per exemple, la necessitat d'instrucció fa mil anys i avui), l'obrer, malgrat guanyar més és cada vegada menys capaç d'aconseguir els bens que es van fent necessaris per a la vida en un món de major productivitat del treball.
La discussió d'aquest tema en el Manifest (al final del capítol primer) conté una presentació molt interessant del problema que no ha estat estudiada com es mereix. Es diu que en el fons, la burgesia "no és capaç de dominar perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau la seva existència". I Marx i Engels afegeixen que el sistema capitalista obliga a la classe dominant al comportament següent respecte del proletariat: se li deixa decaure, però després s'arriba fins al punt en què la burgesia és la que ha de mantenir a extensos sectors del proletariat (nombroses persones que no produeixen: parats, dones en part... cal pensar en allò que Marx va anomenar posteriorment "exercit industrial de reserva") en lloc de ser mantinguda per ells. Això es fa per exemple, mitjançant despeses per al manteniment d'institucions assistencials, etc. Aquestes despeses no estan justificades econòmicament; des d'aquest punt de vista són un malbaratament. Però sí estan justificats per a la burgesia políticament; es tracta d'uns pagaments per evitar que es produeixi una revolució.
Aquesta idea té molt interès tant per interpretar fets actuals com les assegurances d'atur, etc., com per fer previsions sobre la transformació tècnica nova que avui s'està produint en el món. Per exemple, tornant a la qüestió de l'automatització; podrà el capitalisme mantenir amb despeses polítiques a les grans masses de força de treball que probablement alliberarà l'automatització, (el que s'anomena "desocupació tecnològica")? O serà això massa antieconòmic per resultar compatible amb el principi del benefici capitalista? Podrà per tant realitzar la transformació tècnica de l'automatització la societat capitalista fins a les últimes conseqüències?
3.2.5 L'economia capitalista posa l'explotació al descobert
Aquesta idea del Manifest, com la que s'assenyala en el número 3.2.6, a continuació, correspon només a una situació que la societat capitalista ja ha superat. El capitalisme ha posat a punt tècniques de propaganda i publicitat, de manipulació massiva, que amaguen amb prou eficiència el caràcter directe de l'explotació del treballador assalariat. Precisament avui és tasca dels grups revolucionaris proposar-se posar l'explotació al descobert.
3.2.6 L'obrer industrial no necessita aprendre res
En les indústries més avançades que han arribat a néixer encara en la societat capitalista, com a mínim, s'ha donat un desenvolupament de la tècnica que fa falsa aquesta afirmació. En aquestes indústries els treballadors han de saber força coses.
3.3 Els problemes del pas al comunisme
3.3.1 Presa i exercici del poder per la classe obrera
En el Manifest no es diu pràcticament res sobre la presa del poder per la classe obrera i molt poc sobre l'exercici del poder per ella. Parlen de mesures dictatorials, però no (encara) d'un canvi total en l'organització de l'estat. D'això últim van parlar a partir del 1871 (per l'experiència de la Comuna de París), sobre tot en les obres de Marx La guerra civil a França i la Crítica del Programa de Gotha. La qüestió per tant, és històrica i depèn de la situació en cada època. Lenin la va examinar para la seva època en el seu treball L'estat i la revolució. És de molt interès plantejar-se quina és avui la situació al respecte i si és o no la mateixa en tots els països.
3.3.2 Família — moral — cultura
3.2.4 La pauperització
Aquest tema és un dels més discutits avui, s'ha enriquit i ara es distingeix entre:
(a) Pauperització absoluta és el fet de que l'obrer guanyi cada vegada menys en valors d'ús (salari real) que determina la possibilitat d'adquirir els bens, els valors d'ús.
(b) Pauperització relativa: el fet de que l'obrer encara que guanyi cada vegada més (fins i tot en salari real) vegi augmentar el seu salari real menys del que augmenta la productivitat del seu treball.
I com és aquesta la que determina les necessitats humanes de cada època (ja que també les necessitats depenen de l'època, per exemple, la necessitat d'instrucció fa mil anys i avui), l'obrer, malgrat guanyar més és cada vegada menys capaç d'aconseguir els bens que es van fent necessaris per a la vida en un món de major productivitat del treball.
La discussió d'aquest tema en el Manifest (al final del capítol primer) conté una presentació molt interessant del problema que no ha estat estudiada com es mereix. Es diu que en el fons, la burgesia "no és capaç de dominar perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau la seva existència". I Marx i Engels afegeixen que el sistema capitalista obliga a la classe dominant al comportament següent respecte del proletariat: se li deixa decaure, però després s'arriba fins al punt en què la burgesia és la que ha de mantenir a extensos sectors del proletariat (nombroses persones que no produeixen: parats, dones en part... cal pensar en allò que Marx va anomenar posteriorment "exercit industrial de reserva") en lloc de ser mantinguda per ells. Això es fa per exemple, mitjançant despeses per al manteniment d'institucions assistencials, etc. Aquestes despeses no estan justificades econòmicament; des d'aquest punt de vista són un malbaratament. Però sí estan justificats per a la burgesia políticament; es tracta d'uns pagaments per evitar que es produeixi una revolució.
Aquesta idea té molt interès tant per interpretar fets actuals com les assegurances d'atur, etc., com per fer previsions sobre la transformació tècnica nova que avui s'està produint en el món. Per exemple, tornant a la qüestió de l'automatització; podrà el capitalisme mantenir amb despeses polítiques a les grans masses de força de treball que probablement alliberarà l'automatització, (el que s'anomena "desocupació tecnològica")? O serà això massa antieconòmic per resultar compatible amb el principi del benefici capitalista? Podrà per tant realitzar la transformació tècnica de l'automatització la societat capitalista fins a les últimes conseqüències?
3.2.5 L'economia capitalista posa l'explotació al descobert
Aquesta idea del Manifest, com la que s'assenyala en el número 3.2.6, a continuació, correspon només a una situació que la societat capitalista ja ha superat. El capitalisme ha posat a punt tècniques de propaganda i publicitat, de manipulació massiva, que amaguen amb prou eficiència el caràcter directe de l'explotació del treballador assalariat. Precisament avui és tasca dels grups revolucionaris proposar-se posar l'explotació al descobert.
3.2.6 L'obrer industrial no necessita aprendre res
En les indústries més avançades que han arribat a néixer encara en la societat capitalista, com a mínim, s'ha donat un desenvolupament de la tècnica que fa falsa aquesta afirmació. En aquestes indústries els treballadors han de saber força coses.
3.3 Els problemes del pas al comunisme
3.3.1 Presa i exercici del poder per la classe obrera
En el Manifest no es diu pràcticament res sobre la presa del poder per la classe obrera i molt poc sobre l'exercici del poder per ella. Parlen de mesures dictatorials, però no (encara) d'un canvi total en l'organització de l'estat. D'això últim van parlar a partir del 1871 (per l'experiència de la Comuna de París), sobre tot en les obres de Marx La guerra civil a França i la Crítica del Programa de Gotha. La qüestió per tant, és històrica i depèn de la situació en cada època. Lenin la va examinar para la seva època en el seu treball L'estat i la revolució. És de molt interès plantejar-se quina és avui la situació al respecte i si és o no la mateixa en tots els països.
3.3.2 Família — moral — cultura
Allò que la societat comunista ha de fer amb les relacions corresponents, és a dir, alliberar-les de qualsevol caràcter no personal, no humà (per exemple en el matrimoni o en l'esclavitud econòmica dels fills respecte dels pares), i fer-les lliures i purament humanes. El Manifest és molt fosc sobre aquest punt, probablement per manca de maduració del problema. Així per exemple, el Manifest presenta al proletariat deslliurat del passat cultural, com si no tingués res a veure amb les conquestes de la humanitat sota la dominació d'altres classes (per exemple, una d'aquestes conquestes és la ciència). Això és avui un punt de discussió important també.
Extracte de "Para leer el Manifiesto Comunista", text de MSL editat clandestinament pel PSUC l'any 1972
(Traducció de Pere de la Fuente)
(Traducció de Pere de la Fuente)
