lunes, 23 de julio de 2007

Aforismes

Concepció del món

Cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o «concepció» rodona i completa del «món» o de l'«ésser», o de l'«Ésser».

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)

Filosofia


Existeix i ha existit sempre una reflexió sobre els fonaments, els mètodes i les perspectives de la saviesa teòrica, de la preteòrica, i de la pràctica i la poiesi, reflexió que, discretament, pot ser anomenada filosòfica (recollint un dels sentits tradicionals del terme) per la seva naturalesa metateòrica en cada cas. Dit d'altra manera (infidel paràfrasi d'un motto de Kant) no hi ha filosofia, però hi ha filosofar. Aquesta activitat efectiva i valuosa justifica la conservació del terme «filosofia» i dels seus derivats.

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)


«Dit d’una altra manera –infidel paràfrasi d’un motto de Kant-: no hi ha filosofia, però hi ha el filosofar. Aquesta activitat efectiva i valuosa justifica la conservació del terme “filosofia” i dels seus derivats. [...] Perquè no s’ensenya filosofia; s’ensenya – en tot cas- a filosofar.»

M. Sacristán



Crisi


Pel que fa a la crisi del marxisme; tot pensament decent ha de trobar-se sempre en crisi. De manera que, per mi, que duri.


Racionalitat


El criteri de la cientificitat d'una proposició no és la seva «demostrabilitat» en sentit absolut: el criteri és més bé una certa racionalitat crítica, intersubjectiva i interna a la teoria, [...] raó per la qual la racionalitat de cada proposició es manifesta en la eficàcia global de la teoria (que las conté a totes) sobre la realitat.

Un problema per a tesina en filosofia (1967)

Savi


Una tradició venerable distingeix entre el savi i el que sap moltes coses. El savi afegeix al coneixement de les coses un saber de si mateix i dels altres homes, i d'allò que interessa a l'home. El sabedor de coses compleix amb comunicar els seus coneixements. El savi, en canvi, està obligat a més: si compleix la seva obligació assenyala finalitats. [...] Quan el savi ensenya així les finalitats de l'home, més que ensenyar coses allò que ensenya és a ser home. Ensenya a protagonitzar bé el drama que és la vida...

Homenatge a Ortega (1953)


Intel·lectual


L'única manera de ser de debò un intel·lectual i un home d'allò que Goethe anomenà l'harmonia de l'existència humana, és una manera militant; consisteix a lluitar sempre, pràcticament, realment, contra l'actual irracionalitat de la divisió del treball, i després, aquell que encara estigui viu, contra el nou punt feble que presenti llavors aquesta vella mutilació dels homes. I així successivament, al llarg d'una de les moltes asímptotes que semblen ser la descripció més adient de la vida humana.

La resta és utopia, quan no és interès. Això, en canvi, és un Studium generale i fins i tot un viure general per a tots els dies de la setmana.

Studium generale per a tots els dies de la setmana (1963)


Què fer?


La línia de conducta més racional per al moviment revolucionari consisteix a reconèixer que és massa arriscat proposar-se, a la manera de la dialèctica idealista, una deducció immediata de la solució ecologicosocial. En comptes d'aquesta postura, cal la simultaneïtat de dos tipus de pràctica revolucionària, la naturalesa de comunisme científic dels quals consistirà no en la possessió d'un model deductiu de societat emancipada sinó en la pràctica sistemàtica de la investigació per assaig i error, guiada per la finalitat comunista.

Ambdues pràctiques complementàries han de ser revolucionàries, no reformistes, i es refereixen respectivament al poder polític estatal i a la vida quotidiana. És una convicció comuna a tots els intents marxistes d'assimilar la problemàtica ecologicosocial que el moviment s'ha d'esforçar per viure una nova quotidianitat, sense deixar la revolució de la vida quotidiana per «despré de la Revolució», i sense perdre la seva tradicional visió realista del problema del poder polític, en particular de l'estatal.

En aquest punt, també és contraproduent l'abandó reformista de determinats elements de tradició marxista. Per exemple, la crisi ecològica augmenta la validesa i la importància del principi de la planificació global i de l'internacionalisme, principis que els partits obrers tendeixen a abandonar sota una influència ideològica burguesa realment anacrònica perquè, mentrestant, el capital s'internacionalitza fins i tot políticament i projecta, a escala planetària, el desastre de la humanitat, pensant que n'assegura el «Progrés».
Comunicació a les Jornades d'Ecologia i política (1979)


Modèstia


La diferència fonamental de la cultura del moviment obrer respecte de la cultura dels intel·lectuals és el principi de la modèstia. El militant obrer, el representant obrer culte és modest perquè reconeix que existeix la mort, com ho reconeix el poble. en la cultura obrera està la modèstia perquè està el reconeixement de la mort. Cada generació mor i després segueix una altra. Els herois obrers són en general herois anònims, mentre que els herois intel·lectuals tenen divuit cognoms, quaranta avantpassats, influències d'escola i altres foteses.

Entrevista per al «Viejo topo» (1976)


Mercat


Però mentre que els elements del sistema són potencialment d'una gran racionalitat, el seu regulador, el mercat, presenta trets essencials d'irracionalitat. No només en la seva fase heroica, en el segle XIX: en aquella època la seva irracionalitat resideix sobretot en la seva imprevisibilitat fins i tot a breu termini. El mercat dels temps heroics del capitalisme es comporta amb la racionalitat de la naturalesa: només funciona a força d'hecatombes. El mercat del bizantí capitalisme contemporani monopolista revela la seva irracionalitat en allò que podria anomenar-se el «voluntarisme del mercat», o més correntment «publicitat». Poders capritxosos governen aquest mercat i per mitjà d'ell, el cervell dels homes influïts fins i tot en la seva manera de sentir i percebre per allò que es decideix en les oficines publicitàries de les grans potències del mercat, sense atendre a més racionalitat que la maximització del benefici privat.

Studium generale per a tots els dies de la setmana (1963)




(Altres pensem, sigui dit de passada, que els catedràtics reaccionaris són levites d'una hierocràcia parasitària de lletratinents.) [En resposta al sociòleg Helmut Schelsky que havia afirmat que Ulrike Meinhof era una «sacerdotessa de la violència».]
Nota a la «Petita antologia» d'Ulrike Meinhof (1976)


No tot allò real és racional; més aviat gairebé res.

Quin Marx es llegirà en el segle XXI? (1983)




La xarxa de relacions intramundanes que la ciència s'esforça per anar descobrint i construint per entendre la realitat.
Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)

Gent de peculiar escorça cerebral, capaç de passar en pocs anys de l'estúpida proposició: «El marxisme és l'única ciència social», o «Le Savoir», a la proposició estúpida de que el marxisme és la monstruosa font de tots els mals.
Trompetes i tambors (1982)




Mai no es repetirà prou un altre tòpic pertinent: que el pacifisme no consisteix en no voler morir, sinó en no voler matar.
El fonamentalisme i els moviments per la pau (1985)


El científic sempre ha de separar clarament i terminantment les coses –fins i tot quan no ho estan en la realitat– per poder estudiar-les amb precisió, amb exactitud. El filòsof, per la seva banda, ha de recordar que la claredat així aconseguida per la ciència és en tot cas artificial, i que sempre queda la tasca de recomposar la comprensió de la realitat a partir del seu necessari desmembrament per la ciència.

Lògica elemental (1996)




(A part això, la història cultural d'Europa, que és la història de l'herència grega, prova fins a la sacietat que fins i tot per a finalitats pràctiques és més aconsellable fer marrada per la mediació del «coneixement pur» i «desinteressat» que l'ansiosa i directa atenció a les finalitats de la vida i de la salvació espiritual).
Lògica elemental (1996)




La racionalitat d'un discurs és una cosa molt més complexa, rica i important que la seva logicitat formal. Perquè un discurs sigui correcte logicoformalment, n'hi ha prou amb que no tingui inconsistències. Perquè sigui racional, se l'exigeix a més a més l'aspiració crítica a la veritat. I aquesta aspiració imposa alhora la capacitat autocrítica i la submissió a uns criteris que ultrapassen la mera consistència (d'altra banda necessària): són els criteris que serveixen per composar fragments de discurs amb la realitat. Inclouen des de l'observació fins a l'examen de les conseqüències pràctiques d'una conducta regida per aquell discurs.

Lògica elemental (1996)




Fracàs del pensament és més aviat la situació en la qual el pensament no sap quin és l'abast de la seva activitat, com acostuma ocórrer, sigui dit de passada, a molts filòsofs.

Lògica elemental (1996)




Les idees morals només tenen vertaderament sentit si contenen una crítica racionalment justificable de la realitat amb la qual s'afronten, si el seu contingut significa futura realitat previsible, si s'insereixen en el marc d'una concepció del món que sobre una base científica, sigui capaç d'explicar primer i d'organitzar després la realització d'aquells continguts.

Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)





Igualtat no és per al marxisme un postulat abstracte independent de la realitat, sinó la postulació de quelcom amb positiva viabilitat històrica i amb un contingut determinat per ella, a saber, la supressió de les classes socials.

Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)




La ciència no pot demostrar ni provar res referent a l'univers com un tot, sinó tan sols enunciats referents a sectors de l'univers, aïllats i abstractes d'una manera o altra.[...]

D'altra banda, la frase vulgar de la «demostració de la inexistència de Déu» és una ingènua malentesa que carrega el materialisme amb l'absurda tasca de demostrar o provar una inexistència. I les inexistències no es proven; es proven les existències. La càrrega de la prova competeix a aquell que afirma existència, no a qui no l'afirma.

Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)




Una mentalitat revolucionària sana i en part nova no pot obtenir la seva potència afectiva de dogmes pseudocientífics, sinó d'un cultiu adient de la sensibilitat i el sentiment (no de Marta Harnecker, sinó dels poetes revolucionaris).

Papers de la discussió prèvia al naixement de mientras tanto (1979). Citat a mientras tanto núm. 40, primavera 1990, pàg. 169



Con tothom sap el socialisme no ho guareix tot, com assíduament ensenyen els doctors establerts. I el mateix Engels ha recordat alguna vegada, per a sorpresa de filòsofs sistemàtics, que la doctrina marxista no indica res sobre la salut o la longevitat.
El Orden y el Tiempo. (Madrid: Trotta, 1998)



En la cultura grecoeuropea la filosofia no va començar com a especialitat, sinó com a visió global del món contraposada a la tradició mitològica. L'Edat mitjana no ha conegut tampoc a l'especialista en filosofia: ha tingut facultats d'Arts, de Teologia, de Medicina i de Lleis, però no de filosofia. Els grans científics iniciadors de la cultura moderna –Galilei, Kepler, Gilbert, Newton– s'han considerat a ells mateixos filòsofs, provant d'aquesta manera que aquell apel·latiu no estava reservat a especialistes. A la inversa, els principals personatges que els manuals d'història de la filosofia donen avui com a fundadors de la filosofia moderna –Descartes, Leibniz, etc.– poden aparèixer perfectament en manuals d'història de la ciència. El segle XVIII, per últim, que tan emfàtic ús ha fet del terme filosofi, l'ha entès en el sentit criticocientífic suara apuntat per als segles XVI i XVII.

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)



L'opció que es desprèn de les anteriors consideracions crítiques ês: suprimir les seccions de filosofia de les facultats de lletres –és a dir, suprimir la llicenciatura en filosofia–, i eliminar, consegüentment, l'assignatura de filosofia de l'ensenyament mitjà. Com deu ser obvi en aquestes altures, això no significa pas la supressió de la lògica elemental ni de la psicologia en l'ensenyament mitjà ja fa bastant temps que ambdues són ciències positives. (I, encara que aquí no considerem l'ensenyament mitjà és obligat d'afegir que la supressió de l'assignatura de filosofia en aquest grau de l'ensenyament hauria d'anar acompanyada per l'orientació, dirigida als professors d'història, de ciències i de lletres, de donar coneixements historicofilosòfics al fil dels seus propis temaris; en començar a explicar geometria analítica, per exemple, el professor de matemàtiques hauria de recordar, una estona, qui fou Descartes, i la funció del platonisme en la glòria del regle i el compàs; etc. A part això, com queda indicat implícitament, caldria instituir almenys una assignatura de lògica en sentit ampli, que comprengués elements de teoria de la ciència.)

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)






Selecció Pere de la Fuente Collell i Salvador López Arnal

sábado, 21 de julio de 2007

La malaltia nacional

Constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), 9 de març de 1966 (Caputxinada)



A finals dels anys 50 Sacristán va escriure, a petició d'uns estudiants del llavors incipient moviment universitari a Barcelona (entre ells Xavier Folch, que conserva el text de la traducció que va fer Salvador Espriu), una resposta a un article del ministre franquista d'Educació Nacional, Jesús Rubio. Aquest és el text que ha publicat Salvador López Arnal.

Sota el titol “La buena salud universitaria”, el ministre d'Educació Nacional, don Jesús Rubio, publicà en La Hora un article en el qual assegura que l'estat de salut de la Universitat espanyola és dolent: ho explica de la manera següent: “Els nostres joves universitaris, en contrast amb el que passa en altres països, no tenen prou aplicació”. Després d'aquest diagnòstic i del seu comentari (“És precís, per al propi equilibri i per a l´equilibri de la col·lectivitat a la qual pertanyem, que el nostre esforç tingui una aplicació exacte...”), el nucli de l'article queda arrodonit amb una promesa (“la resta li serà donada per afegiment”), mesclada amb una amenaça elegant: “...i no hi ha error més greu que el d'intentar abastar directament allò que només per afegiment es pot aconseguir.”

Nosaltres, els universitaris de Barcelona, molt especialment afectats per la política i per les frases del senyor Ministre, creiem que aqueixa acusació no és fonamentada. Altrament, els funcionaris del Ministeri d'Educació Nacional han repetit moltes vegades que no s'havia mai estudiat a Espanya amb tanta aplicació com ara. El testimoni d'uns funcionaris no pot convèncer de res, és cert, el ciutadà espanyol actual, però en aquest cas coincideix amb la nostra experiència: molts de nosaltres hem visitat en aquests darrers anys Universitats estrangeres i hem pogut comprovar que la nostra inferioritat intel·lectual, respecte a l'estudiant europeu de la nostra edat i de la nostra mateixa especialitat, no consisteix en un major aplicació per part seva. És normal, al contrari, que l'estudiant espanyol sigui, per dir-ho així, més “erudit” que el seu col·lega estranger: sabem més coses -dates, per exemple, o, títols d'obres, o noms de cònsols romans-, adquirides per una pacient aplicació. La nostra inferioritat prové d'una altra font: del fet de no conèixer quasi mai el plantejament actual dels grans problemes ideològics i científics. Si no tenim la sort de topar amb un professor aliè als confeccionadors dels qüestionaris oficials, o si alguna casualitat no ens ajuda a encarrilar amb bones lectures el nostre forçat autodidactisme, som inevitablement, amb totes les nostres muntanyes de coses amb tanta aplicació apreses, uns rústics provincians en la cultura del segle XX, uns provincians als quals ningú no ha mostrat on radica el fons, signe d'estudi i de discussió, de la vida espiritual del món en el qual vivim.

I com més aplicació, pitjor. Perquè -excepte en les disciplines tècniques (l'esterilitat de les quals, a Espanya, prové d'una altra causa: del desordre econòmic)- és impossible d'ensenyar i d'aprendre res d'autèntic en un règim universitari desproveït de tota llibertat científica i de tot contacte amb la situació real de la humanitat. No hi ha cap cultura que pugui florir en el sòl uniforme -pur carbó de pedra- d'una tirania ideològica com la que suporta la Universitat espanyola.

El senyor MInistre tindria raó si es limités a dir, d'una banda, que la Universitat espanyola està malament. I seguiria tenint raó si, d'altra banda, ampliés el seu diagnòstic i digués: “Tota la cultura espanyola està ferida de mort, esterilitzada”. En efecte: el prestigi cultural del país s'alimenta encara de la cultura que en ell florí fins a l'agonia de la llibertat.

No és sols la Universitat allò que està malament de salut. La deficiència universitàrìa és només un símptoma de la malaltia que sofreix tota la nostra cultura, afusellada pel “¡Muera la inteligencia!” que el general Millán Astray disparà a l'Unamuno l'any 1936 en el Paraninf de la Universitat de Salamanca; un símptoma de la malaltia nacional que s'anomena “tirania”.

I, tanmateix, és ben cert que l'estudiar amb aplicació els qüestionaris ideològicament decretats pel Règim pot donar quelcom per afegiment: pot donar unes quantes sinecures. Però el que necessita el país en el terreny universitari no és la solució poc digne dels problemes personals de cent estudiants astuciosos, sinó el restabliment de la llibertat científica i de càtedra. I això no s'aconsegueix per afegiment, sinó, tanmateix, d´una manera inversa: amb la nostra lluita política aconseguirem, amb la llibertat de la nació, la llibertat universitària -”per afegiment”-. Per això, doncs, lluitem.

El roanament és tan obvi que no podem creure que el senyor Ministre hagi exposat sincerament les seves raons. I ho creiem encara menys quan recordem, per exemple, aquell “No-Do” destinat a calmar-nos i en el qual el locutor ens aconsellava amb insistència: “El que és essencial és divertir-se”. Deien el mateix les octavilles posades en circulació per l'Autoritat, a la Universitat de Barcelona, durant les accions de gener i de febrer. El senyor Ministre no és sincer quan demana aplicació: ell sap prou bé que els estudiants del divertir-se, els estudiants d'estudiantina i “Casa de la Troya”, són els únics que estan al seu costat.

Fora ja del tema central, l'article del senyor Ministre esmenta dues qüestions a les quals ens interessa al·ludir breument. L'una és el retret de “jovenivolisme” (valgui la paraula) que ens fa. Aquest reprotxe és també injust. Nosaltres no creiem que la joventut sigui un valor moral; només han pogut creure tal cosa les persones de contextura cerebral més peregrina que mai hagin existit: els feixistes, és a dir, el senyor Ministre i els seus companys de partit. Nosaltres no lluitem en nom de la joventut contra la vellesa, sinó en nom de la veritat, de la llibertat, de la justícia i de la honradesa -valors tan vells como l'home-, contra la mentida de la premsa dirigida, contra l'esclavitud sota una tirania que imposa als qüestionaris universitaris la “solució” unívoca de cada tema, contra la injusticia de la il·legalitat oficial en la qual vivim i contra la corrupció administrativa que augmenta encara més els sofriments que causen aqueixes altres tres plagues que acabem d´esmentar: la mentida, l'esclavitud, la injustícia.

L'altra qüestió és la de la justificació que de la seva violència contra els estudiants de Barcelona dóna el senyor Ministre, el qual diu així: “La més envilida de totes les formes de l'adulació és aquella que hom rendeix a la col·lectivitat”. Nosaltres proposaríem al senyor Ministre que substituís la “moral” de pura emoció “viril” que li dicta aqueixa frase, per la moral d'éssers racionals atents als postulats de la justícia pública. Aleshores obtindria, enlloc de la sentència viril-glandular acabada de citar, l'afirmació ètico-jurídica següent: “La més monstruosa de totes les formes de dictadura és aquella que tiranitza una col·lectivitat majoritària, constituïda pràcticamet per tot un poble”.