Un fantasma ronda per Europa
El novembre de 1847 van rebre Marx i Engels l'encàrrec de la Lliga dels Comunistes de redactar una exposició breu dels objectius de l'associació i dels coneixements en què es fonamentaven aquests objectius. La versió definitiva del text que va satisfer aquest encàrrec és més obra de Marx que d'Engels. És el Manifest comunista, que va aparèixer el febrer de 1848.
Febrer de 1848: dos o tres dies abans de l'aparició del Manifest esclata a França una revolució que es pot considerar com l'última en què la classe obrera d'aquest país ha promogut inconscientment, amb la seva lluita i els seus morts, els interessos de la classe burgesa, o la primera en la qual s'ha adonant d'això; el juny del mateix any els obrers de París es llançarien de nou a la insurrecció, però aquesta vegada contra la classe empresarial a la qual el febrer havien portat definitivament al poder.
El Manifest comunista preveia una revolució, així com l'onada revolucionària que a partir de París va sacsejar gran part de l'Europa occidental i central, fins i tot Alemanya. En molts punts, els autors del Manifest avançaven previsions que no es varen complir. Però allò sorprenent és que es complís en línies generals amb aquesta precisió la previsió d'una crisi revolucionària.
El Manifest comunista era un fullet de només vint-i-sis pàgines, en les quals es condensaven coses diverses: una sencera explicació de la història (cinquanta-quatre paràgrafs), la relació entre els comunistes i la resta de la classe obrera (setanta-sis paràgrafs) i la política dels comunistes en la conjuntura de 1848 (onze paràgrafs); els autors troben encara espai en aquelles vint-i-sis històriques pàgines per a una crítica de les diferents corrents socialistes i comunistes (cinquanta-sis paràgrafs). Malgrat que en el Manifest falten alguns conceptes científics d'importància en el marxisme, la intensa condensació del text indica que els seus autors dominaven ja amb molta seguretat l'esquema general de la seva concepció.
En la primera part ("Bourgeois i proletaris") Marx i Engels expliquen la història documentada de totes les societats com història de les lluites de classes. "Lliures i esclaus, patricis i plebeus, nobles i serfs de la gleva, mestres artesans agremiats i fadrins, en un mot, opressors i oprimits s'han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acabà sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents."
En la història d'Europa aquesta última possibilitat —la catàstrofe comuna de les principals classes en lluita— va ocórrer per última vegada fins ara amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Després, la lluita de classes, la història europea, s'ha desenvolupat sense ruptures civilitzatòries tan profundes, fins a constituir el sistema capitalista, dominat per la classes a la qual s'acostuma anomenar "burgesia" en record del seu origen urbà (als "burgs").
El Manifest exposa els dos aspectes, característics en la seva unió, de la societat capitalista: per una banda l'enorme creixement de les forces productives i de la riquesa, en comparació amb les societats anteriors; per altra, la destrucció dels lligams personals, qualitatius i individualitzats, entre les persones: "En el seu domini de classe tot just centenari, la burgesia ha creat forces de producció més abundants i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades." Però també: "Allí on ha arribat al poder, la burgesia ha destruït totes les relacions feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot el bigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès ni i el "pagament al comptat" sense entranyes. Ha ofegat en les aigües glaçades del càlcul egoista les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia dels ciutadans medievals. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi..."
De totes maneres, aquestes conseqüències morals o culturals del capitalisme no són tota la causa, ni la causa principal, de la possibilitat d'una revolució que superi aquesta societat. En realitat, ni tan sols es pot dir que tals efectes siguin només nocius. Els lligams idíl·lics precapitalistes eren en gran part recobriment hipòcrita d'una realitat vital molt més sinistra, que el capitalisme ha posat al descobert: "En un mot: la burgesia ha posat, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques, l'explotació oberta, desvergonyida, directa, a seques."
Allò que possibilita la superació de la societat capitalista és la contradicció entre la tendència a incrementar les forces productives i les "relacions de producció" (les relacions en què entren els homes dividits en classes) que són el marc en el qual es mouen aquelles forces. Aquesta contradicció es manifesta de moltes maneres, recorda el text malgrat la seva brevetat. Per exemple: el capitalisme ha augmentat molt la productivitat del treball i, tanmateix, augmenta també la duresa laboral de la vida dels nens i de les dones, per no parlar ja de l'obrer industrial adult. O també: el capitalisme ha fet plenament social el treball, la producció, fins al punt que ni tan sols és ja concebible un treball artesà aïllat, que no depengui profundament de la resta de les activitats productives; i a la "fàbrica", el lloc per antonomàsia del treball capitalista, els treballadors són com membres d'un organisme col·lectiu que és el vertader productor; tanmateix, les relacions de producció capitalistes no són gens socialitzades, sinó individualistes i privatistes. O també, amb paraules del Manifest: "Des de fa dècades la història de la indústria i del comerç no és més que la història de la revolta de les forces modernes de producció contra les condicions modernes de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou enumerant les crisis comercials que amb les seves reaparicions periòdiques plantegen d'una manera sempre més amenaçadora el problema de la persistència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials s'anihila regularment una gran part no solament dels productes fabricats, sinó també fins i tot de les forces de producció ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit a totes les èpoques pretèrites; l'epidèmia de la superproducció. Tot de cop la societat es troba arrossegada en una situació de barbàrie momentània; una carestia, una guerra general d'extermini semblen haver-li substret tots els queviures; la indústria, el comerç semblen arruïnats, i per què? Doncs perquè posseeix massa civilització, massa queviures, massa indústria, massa comerç. Les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar la civilització burgesa i les relacions de propietat burgeses; ben al contrari, han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han fet tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis."
El novembre de 1847 van rebre Marx i Engels l'encàrrec de la Lliga dels Comunistes de redactar una exposició breu dels objectius de l'associació i dels coneixements en què es fonamentaven aquests objectius. La versió definitiva del text que va satisfer aquest encàrrec és més obra de Marx que d'Engels. És el Manifest comunista, que va aparèixer el febrer de 1848.
Febrer de 1848: dos o tres dies abans de l'aparició del Manifest esclata a França una revolució que es pot considerar com l'última en què la classe obrera d'aquest país ha promogut inconscientment, amb la seva lluita i els seus morts, els interessos de la classe burgesa, o la primera en la qual s'ha adonant d'això; el juny del mateix any els obrers de París es llançarien de nou a la insurrecció, però aquesta vegada contra la classe empresarial a la qual el febrer havien portat definitivament al poder.
El Manifest comunista preveia una revolució, així com l'onada revolucionària que a partir de París va sacsejar gran part de l'Europa occidental i central, fins i tot Alemanya. En molts punts, els autors del Manifest avançaven previsions que no es varen complir. Però allò sorprenent és que es complís en línies generals amb aquesta precisió la previsió d'una crisi revolucionària.
El Manifest comunista era un fullet de només vint-i-sis pàgines, en les quals es condensaven coses diverses: una sencera explicació de la història (cinquanta-quatre paràgrafs), la relació entre els comunistes i la resta de la classe obrera (setanta-sis paràgrafs) i la política dels comunistes en la conjuntura de 1848 (onze paràgrafs); els autors troben encara espai en aquelles vint-i-sis històriques pàgines per a una crítica de les diferents corrents socialistes i comunistes (cinquanta-sis paràgrafs). Malgrat que en el Manifest falten alguns conceptes científics d'importància en el marxisme, la intensa condensació del text indica que els seus autors dominaven ja amb molta seguretat l'esquema general de la seva concepció.
En la primera part ("Bourgeois i proletaris") Marx i Engels expliquen la història documentada de totes les societats com història de les lluites de classes. "Lliures i esclaus, patricis i plebeus, nobles i serfs de la gleva, mestres artesans agremiats i fadrins, en un mot, opressors i oprimits s'han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acabà sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents."
En la història d'Europa aquesta última possibilitat —la catàstrofe comuna de les principals classes en lluita— va ocórrer per última vegada fins ara amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Després, la lluita de classes, la història europea, s'ha desenvolupat sense ruptures civilitzatòries tan profundes, fins a constituir el sistema capitalista, dominat per la classes a la qual s'acostuma anomenar "burgesia" en record del seu origen urbà (als "burgs").
El Manifest exposa els dos aspectes, característics en la seva unió, de la societat capitalista: per una banda l'enorme creixement de les forces productives i de la riquesa, en comparació amb les societats anteriors; per altra, la destrucció dels lligams personals, qualitatius i individualitzats, entre les persones: "En el seu domini de classe tot just centenari, la burgesia ha creat forces de producció més abundants i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades." Però també: "Allí on ha arribat al poder, la burgesia ha destruït totes les relacions feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot el bigarrament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès ni i el "pagament al comptat" sense entranyes. Ha ofegat en les aigües glaçades del càlcul egoista les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia dels ciutadans medievals. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi..."
De totes maneres, aquestes conseqüències morals o culturals del capitalisme no són tota la causa, ni la causa principal, de la possibilitat d'una revolució que superi aquesta societat. En realitat, ni tan sols es pot dir que tals efectes siguin només nocius. Els lligams idíl·lics precapitalistes eren en gran part recobriment hipòcrita d'una realitat vital molt més sinistra, que el capitalisme ha posat al descobert: "En un mot: la burgesia ha posat, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques, l'explotació oberta, desvergonyida, directa, a seques."
Allò que possibilita la superació de la societat capitalista és la contradicció entre la tendència a incrementar les forces productives i les "relacions de producció" (les relacions en què entren els homes dividits en classes) que són el marc en el qual es mouen aquelles forces. Aquesta contradicció es manifesta de moltes maneres, recorda el text malgrat la seva brevetat. Per exemple: el capitalisme ha augmentat molt la productivitat del treball i, tanmateix, augmenta també la duresa laboral de la vida dels nens i de les dones, per no parlar ja de l'obrer industrial adult. O també: el capitalisme ha fet plenament social el treball, la producció, fins al punt que ni tan sols és ja concebible un treball artesà aïllat, que no depengui profundament de la resta de les activitats productives; i a la "fàbrica", el lloc per antonomàsia del treball capitalista, els treballadors són com membres d'un organisme col·lectiu que és el vertader productor; tanmateix, les relacions de producció capitalistes no són gens socialitzades, sinó individualistes i privatistes. O també, amb paraules del Manifest: "Des de fa dècades la història de la indústria i del comerç no és més que la història de la revolta de les forces modernes de producció contra les condicions modernes de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou enumerant les crisis comercials que amb les seves reaparicions periòdiques plantegen d'una manera sempre més amenaçadora el problema de la persistència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials s'anihila regularment una gran part no solament dels productes fabricats, sinó també fins i tot de les forces de producció ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit a totes les èpoques pretèrites; l'epidèmia de la superproducció. Tot de cop la societat es troba arrossegada en una situació de barbàrie momentània; una carestia, una guerra general d'extermini semblen haver-li substret tots els queviures; la indústria, el comerç semblen arruïnats, i per què? Doncs perquè posseeix massa civilització, massa queviures, massa indústria, massa comerç. Les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar la civilització burgesa i les relacions de propietat burgeses; ben al contrari, han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han fet tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis."
Però la contradicció present en el desenvolupament capitalista no dóna més que la possibilitat d'abolir i superar el sistema: amb només la manca de coherència lògica o estructural no hi ha prou perquè sigui superada una cosa que és d'alguna manera viva, composta de vides, com és la societat. Les contradiccions internes són només "armes" empunyant les quals es pot enderrocar un desordre social, allò habitualment anomenat "l'Ordre". "Però la burgesia no ha fabricat solament les armes que li porten la mort; també ha creat els homes que empunyaran aquestes armes: els treballadors moderns, els proletaris." Aquests han de prendre consciència de la possibilitat que se'ls ofereix si combaten units contra el mal que els oprimeix. El Manifest comunista acaba amb la divisa ja cèlebre: Proletaris de tots els països, uniu-vos!
Fragment de l'article "Karl Marx" de l'Enciclopèdia Universitas, Editorial Salvat, Barcelona, 1974.
Original datat 21/11/1973
(Traducció de Pere de la Fuente)
(Traducció de Pere de la Fuente)
No hay comentarios:
Publicar un comentario