No és gens obvi que "filosofia" sigui nom adient d'una Especialitat universitària. Socialment ho és sens dubte: a la Universitat dels últims dos segles acostuma existir una secció de filosofia, i s'expedeixen títols de llicenciat i doctor en aquesta especialitat. A més a més, l'existència juridicoadministrativa determina al poc temps, des de principis del segle XIX, una existència cultural: el funcionament de les seccions de filosofia produeix realment el tipus del graduat en filosofia. Aquest personatge es caracteritza per conèixer i ensenyar la tradició filosòfica i gairebé res més. en aquest sentit és un especialista.
Però és lícit i útil preguntar a tota cristal·lització intel·lectual si pot exhibir títols d'existència diferents de la sanció jurídica. I quan es dirigeix aquesta pregunta a la filosofia acadèmica, a la filosofia administrativament organitzada, paga la pena tenir present que es tracta d'una especialitat relativament jove. En la cultura grecoeuropea la filosofia, com se sap, no va començar com a "especialitat", sinó com a una visió global del món contraposada a la tradició mitològica. L'Edat Mitja no ha conegut tampoc a l'especialista en filosofia: ha tingut facultats d'Arts, de Teologia, de Medicina i de Lleis, però no de filosofia. Els grans científics iniciadors de la cultura moderna —Galilei, Kepler, Gilbert, Newton— s'han considerat a ells mateixos filòsofs, provant d'aquesta manera que aquest apel·latiu no estava reservat a especialistes. A la inversa, els principals personatges que els manuals d'història de la filosofia donen avui com a fundadors de la filosofia moderna —Descartes, Leibniz, etc.— poden aparèixer perfectament en manuals d'història de la ciència. El segle XVIII, per últim, que tan emfàtic ús ha fet del terme "filòsof", l'ha entès en el sentit criticocientífic suara apuntat per als segles XVI i XVII. (En el segle XIX es generalitza finalment la concepció de la filosofia com a especialitat).
Aquest fets no tenen res de sorprenen si es contemplen a la llum de les aspiracions que els mateixos filòsofs acadèmics continuen atribuint a la filosofia: la d'aconseguir una visió global de les coses, ser educadora de l'home i, per tant, guiar-li també en la pràctica moral. En la seva estància, la motivació que encara avui dia acostuma a veure's en l'etimologia, més o menys mítica, del terme "filosofia" és la d'una il·limitada aspiració a saber i a consciència.
Tanmateix, hi ha també fets suficients per a explicar-se per què la Universitat burocràtica del segle XIX (que és aquella que segueix existint avui) va organitzar la filosofia com a especialitat. D'antuvi, la filosofia tradicional ha perdut els seus temes a mans de la ciència. La filosofia tradicional ha anat perdent d'aquesta manera la concreció que en altres temps acompanyà a la seva universalitat. Les "primeres causes" que en els antics filòsofs eren un tema ric, carregat amb el sencer coneixement de cada època, són ja des del segle XVIII tan primeres com les primeres lletres del nen: una mera lletrejada de d'experiència vulgar quotidiana, contraposada a la científica. Qualsevol exemple clàssic d'ontologia, repetit avui, serveix per a documentar el buidament final dels conceptes generals de la tradició filosòfica. Sigui el par de conceptes potència-acte, explicatius del canvi de les coses en la filosofia aristotèlica. Quan l'estudi científic del canvi utilitza instruments materials i (sobretot) intel·lectuals de la finesa dels de la mecànica quàntica, la tesi de que el canvi d'un cos es basa en que el cos és en potència allò en què es converteix pot entendre's com a molt com una innocent banalitat. La mateixa classificació, màximament benèvola, mereixeria, per exemple, la tesi "dialèctica" d'origen hegelià segons la qual la planta d'ordi crescuda és la negació de la negació del gra d'ordi. I així innumerables exemples.
La persistència d'aquest parlar buit que és la filosofia acadèmica tradicional es recolza instrumentalment en una premeditada i bizantina complicació terminològica especialitzada. Però aquest imposant instrumental verbal que, al suscitar el temorós respecte del profà, sanciona culturalment, socialment, a l'especialista en buidetats, no podria conservar l'eficàcia que té encara avui si no respongués a una necessitat espiritual realment donada en els homes de certa cultura: la necessitat d'una visió global de les coses que no requereix l'acte de fe exigit per les religions positives. És clar que les ciències no donen, ni poden donar com a tals ciències, un quadre global així. Fins i tot els filòsofs més crítics respecte de la filosofia com a visió sistemàtica global han vist clarament aquesta situació. Kant, per exemple, al mateix temps que declarava irreparablement especulatives i irresolubles qüestions com la de la creació del món, etc., insistia en que aquestes qüestions es plantejarien sempre a l'esperit humà.
Ara bé: quin sentit té el considerar —com fa la filosofia acadèmica de caire tradicional— que aquestes qüestions científicament irresolubles (és a dir, irresolubles amb el més potents mitjans del coneixement) ho són en canvi amb les modestes trivialitats del sentit comú tecnificat en filosofia? Per una banda, aquesta actitud té un sentit menyspreable, ideològic: la intenció paternalista que tendeix a subministrar als homes suposats coneixements inexistents, amb l'objectiu d'esmorteir en ells la preocupació crítica. La història mostra concloentment que aquest paternalisme té sempre finalitats conservadores: la seva funció és evitar l'exercici del dubte i la crítica sobre la cultura existent i sobre l'ordre social que la sustenta. En concret, la pretensió de que la filosofia és capaç de solucionar problemes irresolubles pels mitjans de coneixement més potents i aguts acostuma desembocar en l'afirmació d'un saber suposadament supraracional, en realitat irracional i pràcticament reservat a uns pocs, en una versió sempre canviant del principi d'autoritat.
Però junt a aquest aspecte, la pretensió filosòfica tradicional té també un altre sentit més respectable: el de no acontentar-se amb la fragmentació del coneixement i, consegüentment, de la consciència.
Quina sortida té aquesta situació i quines conseqüències plausibles per a l'organització universitària dels estudis de filosofia? No hi ha cap sortida raonable que no comenci per admetre la caducitat de la vella aspiració filosòfica a un super-saber de les coses. Aquesta caducitat ha quedat de manifest en dos segles de crítica, positivista o no, des de Hume i Kant fins a Carnap. També és necessari reconèixer la funció fal·laçment ideològica, conservadora, del manteniment d'aquella pretensió. Però quan s'admet tot això, s'aprecia al mateix temps que una tal afirmació, en aparen‡a destructora de la filosofia, és ella mateixa filosòfica. I és filosòfica, a més a més, de l'única manera crítica, racional i —en la intenció al menys— no ideològica que resulta admissible avui dia. Es tracta de concebre l'ocupació filosòfica no com la construcció d'un fals super-saber de les coses, sinó com a una activitat crítica exercida sobre els coneixements reals existents: els científics i els precientífics de l'experiència quotidiana (aquests últims poden ser tendencialment teorètics o pràctics, o productius poiètics, com es deia tradicionalment). La filosofia com a sistema no resisteix en el segle XX una crítica honrada. Però, aquesta crítica honrada és precisament la nova forma de la filosofia, la qual satisfà sense enganyoses il·lusions la més essencial finalitat filosòfica: la consecució d'una autoconsciència clara per part dels homes.
És clar que l'acceptació d'un programa així pressuposa la pèrdua de vigència social de les ideologies filosòfiques, dels sistemes suposadament supracientífics. I la vigència d'aquestes ideologies depèn de factors socials generals, no purament intel·lectuals (cal pensar en allò dit sobre la funció socialment conservadora de la filosofia acadèmica). Però malgrat això no sembla massa utòpic preguntar-se que ensenya la situació actual de la filosofia pel que fa a l'organització universitària dels estudis de filosofia. La resposta és: ensenya que l'estudi filosòfic no pot deslliurar-se dels objectes de la seva reflexió, que són la consciència científica i precientífica o quotidiana. Els estudis filosòfics haurien de ser, per tant, culminació d'estudis de ciències reals. Així se superaria el tipus d'un especialista que pretén saber de l'ésser en general quan —al menys acadèmicament— no se li obliga a saber res de cap ésser particular.
Però és lícit i útil preguntar a tota cristal·lització intel·lectual si pot exhibir títols d'existència diferents de la sanció jurídica. I quan es dirigeix aquesta pregunta a la filosofia acadèmica, a la filosofia administrativament organitzada, paga la pena tenir present que es tracta d'una especialitat relativament jove. En la cultura grecoeuropea la filosofia, com se sap, no va començar com a "especialitat", sinó com a una visió global del món contraposada a la tradició mitològica. L'Edat Mitja no ha conegut tampoc a l'especialista en filosofia: ha tingut facultats d'Arts, de Teologia, de Medicina i de Lleis, però no de filosofia. Els grans científics iniciadors de la cultura moderna —Galilei, Kepler, Gilbert, Newton— s'han considerat a ells mateixos filòsofs, provant d'aquesta manera que aquest apel·latiu no estava reservat a especialistes. A la inversa, els principals personatges que els manuals d'història de la filosofia donen avui com a fundadors de la filosofia moderna —Descartes, Leibniz, etc.— poden aparèixer perfectament en manuals d'història de la ciència. El segle XVIII, per últim, que tan emfàtic ús ha fet del terme "filòsof", l'ha entès en el sentit criticocientífic suara apuntat per als segles XVI i XVII. (En el segle XIX es generalitza finalment la concepció de la filosofia com a especialitat).
Aquest fets no tenen res de sorprenen si es contemplen a la llum de les aspiracions que els mateixos filòsofs acadèmics continuen atribuint a la filosofia: la d'aconseguir una visió global de les coses, ser educadora de l'home i, per tant, guiar-li també en la pràctica moral. En la seva estància, la motivació que encara avui dia acostuma a veure's en l'etimologia, més o menys mítica, del terme "filosofia" és la d'una il·limitada aspiració a saber i a consciència.
Tanmateix, hi ha també fets suficients per a explicar-se per què la Universitat burocràtica del segle XIX (que és aquella que segueix existint avui) va organitzar la filosofia com a especialitat. D'antuvi, la filosofia tradicional ha perdut els seus temes a mans de la ciència. La filosofia tradicional ha anat perdent d'aquesta manera la concreció que en altres temps acompanyà a la seva universalitat. Les "primeres causes" que en els antics filòsofs eren un tema ric, carregat amb el sencer coneixement de cada època, són ja des del segle XVIII tan primeres com les primeres lletres del nen: una mera lletrejada de d'experiència vulgar quotidiana, contraposada a la científica. Qualsevol exemple clàssic d'ontologia, repetit avui, serveix per a documentar el buidament final dels conceptes generals de la tradició filosòfica. Sigui el par de conceptes potència-acte, explicatius del canvi de les coses en la filosofia aristotèlica. Quan l'estudi científic del canvi utilitza instruments materials i (sobretot) intel·lectuals de la finesa dels de la mecànica quàntica, la tesi de que el canvi d'un cos es basa en que el cos és en potència allò en què es converteix pot entendre's com a molt com una innocent banalitat. La mateixa classificació, màximament benèvola, mereixeria, per exemple, la tesi "dialèctica" d'origen hegelià segons la qual la planta d'ordi crescuda és la negació de la negació del gra d'ordi. I així innumerables exemples.
La persistència d'aquest parlar buit que és la filosofia acadèmica tradicional es recolza instrumentalment en una premeditada i bizantina complicació terminològica especialitzada. Però aquest imposant instrumental verbal que, al suscitar el temorós respecte del profà, sanciona culturalment, socialment, a l'especialista en buidetats, no podria conservar l'eficàcia que té encara avui si no respongués a una necessitat espiritual realment donada en els homes de certa cultura: la necessitat d'una visió global de les coses que no requereix l'acte de fe exigit per les religions positives. És clar que les ciències no donen, ni poden donar com a tals ciències, un quadre global així. Fins i tot els filòsofs més crítics respecte de la filosofia com a visió sistemàtica global han vist clarament aquesta situació. Kant, per exemple, al mateix temps que declarava irreparablement especulatives i irresolubles qüestions com la de la creació del món, etc., insistia en que aquestes qüestions es plantejarien sempre a l'esperit humà.
Ara bé: quin sentit té el considerar —com fa la filosofia acadèmica de caire tradicional— que aquestes qüestions científicament irresolubles (és a dir, irresolubles amb el més potents mitjans del coneixement) ho són en canvi amb les modestes trivialitats del sentit comú tecnificat en filosofia? Per una banda, aquesta actitud té un sentit menyspreable, ideològic: la intenció paternalista que tendeix a subministrar als homes suposats coneixements inexistents, amb l'objectiu d'esmorteir en ells la preocupació crítica. La història mostra concloentment que aquest paternalisme té sempre finalitats conservadores: la seva funció és evitar l'exercici del dubte i la crítica sobre la cultura existent i sobre l'ordre social que la sustenta. En concret, la pretensió de que la filosofia és capaç de solucionar problemes irresolubles pels mitjans de coneixement més potents i aguts acostuma desembocar en l'afirmació d'un saber suposadament supraracional, en realitat irracional i pràcticament reservat a uns pocs, en una versió sempre canviant del principi d'autoritat.
Però junt a aquest aspecte, la pretensió filosòfica tradicional té també un altre sentit més respectable: el de no acontentar-se amb la fragmentació del coneixement i, consegüentment, de la consciència.
Quina sortida té aquesta situació i quines conseqüències plausibles per a l'organització universitària dels estudis de filosofia? No hi ha cap sortida raonable que no comenci per admetre la caducitat de la vella aspiració filosòfica a un super-saber de les coses. Aquesta caducitat ha quedat de manifest en dos segles de crítica, positivista o no, des de Hume i Kant fins a Carnap. També és necessari reconèixer la funció fal·laçment ideològica, conservadora, del manteniment d'aquella pretensió. Però quan s'admet tot això, s'aprecia al mateix temps que una tal afirmació, en aparen‡a destructora de la filosofia, és ella mateixa filosòfica. I és filosòfica, a més a més, de l'única manera crítica, racional i —en la intenció al menys— no ideològica que resulta admissible avui dia. Es tracta de concebre l'ocupació filosòfica no com la construcció d'un fals super-saber de les coses, sinó com a una activitat crítica exercida sobre els coneixements reals existents: els científics i els precientífics de l'experiència quotidiana (aquests últims poden ser tendencialment teorètics o pràctics, o productius poiètics, com es deia tradicionalment). La filosofia com a sistema no resisteix en el segle XX una crítica honrada. Però, aquesta crítica honrada és precisament la nova forma de la filosofia, la qual satisfà sense enganyoses il·lusions la més essencial finalitat filosòfica: la consecució d'una autoconsciència clara per part dels homes.
És clar que l'acceptació d'un programa així pressuposa la pèrdua de vigència social de les ideologies filosòfiques, dels sistemes suposadament supracientífics. I la vigència d'aquestes ideologies depèn de factors socials generals, no purament intel·lectuals (cal pensar en allò dit sobre la funció socialment conservadora de la filosofia acadèmica). Però malgrat això no sembla massa utòpic preguntar-se que ensenya la situació actual de la filosofia pel que fa a l'organització universitària dels estudis de filosofia. La resposta és: ensenya que l'estudi filosòfic no pot deslliurar-se dels objectes de la seva reflexió, que són la consciència científica i precientífica o quotidiana. Els estudis filosòfics haurien de ser, per tant, culminació d'estudis de ciències reals. Així se superaria el tipus d'un especialista que pretén saber de l'ésser en general quan —al menys acadèmicament— no se li obliga a saber res de cap ésser particular.
Manuel Sacristán Luzón (1967)
No hay comentarios:
Publicar un comentario