"Hom pot parlar d'algunes escoles durant els anys previs a la transició, en el sentit més ampli del mot. La de perfil més fort fou la marxista, apareguda a casa nostra almenys amb tres branques. La més perdurable procedeix del mestratge directe de Manuel Sacristán i continua avui entre els seus seguidors (Joan Ramon Capella, Francisco Fernández Buey) a la revista Mientras tanto, l'únic corrent neomarxista que ha sobreviscut el centenari de la mort de Marx, el 1993. Una segona seguí amb devoció l'evangeli estructuralista d'Althussr, però s'estinguí sense fressa ni haver entrat en debat amb aquells qui, com Sacristán mateix, volgueren encetar-ne un. La tercera fou la d'un marxisme més imprecís que esdevingué la ideologia d'un bon nombre d'economistes, sociòlegs, filòsofs i historiadors. Tret d'algún cas excepcional, com ara el de Josep Fontana en el camp històric, no sembla que produís cap obra teòrica de gaire volada. Alguns pensadors que se n'han distanciat han cercat refugi en l'anomenat marxisme analític, s'han sumat a l'interès actual per la teoria de l'acció racional (teoria de la tria racional) o han intentat -Antoni Domènech, Jordi Guiu i Gerard Vilar- d'enfrontar-se també amb formes més complexes de la racionalitat humana."
V. Camps i S. Giner. La filosofia social a Catalunya (El País, 22/10/1992)
No hay comentarios:
Publicar un comentario